Hores lentes

Ahir era un dia d’hores lentes. De minuts lànguids i segons cansats. Ahir va ser un dia amb un cel estrany, amb una brisa fosca que recobria la ciutat. Tinc l’ànima cansada del pes dels anys, dels rellotges que no funcionen i els trens que he deixat passar. Aquesta nit, nit de lluna nova el món romandrà a les fosques mentre ningú sap que jo torno a plorar. Camino pesadament per una camí ja conegut on els arbres despullats de fulla entristeixen la mirada. He perdut alguna cosa i no recordo ja que era...
Potser arribi alguna vegada aquell demà, de mentre les petjades seran fang que la pluja farà desaparèixer.
Ahir era un dia d’hores lentes, un dia interminable. Tornen els projectes i els nous reptes, aquest any serà...
Visc en l’ombra dels meus dies.