Octubre que ja no hi ets

I és que no tots els octubres poden ser ja de fang, alguns simplement són de maduixa.
Octubre mut, sense papallones a l'estomac que hem parlen de tu. Vull dir-te que aquesta vegada no he besat cap llàgrima en nom del nostre record, en la memòria només hi tinc somriures que ja només son meus. He deixat passar el meu octubre. El meu octubre estimat i ple de fang. Un octubre ple de nous silencis, de silencis.
El pes del temps recargolat en els meus dies fa de mi una persona nova, amb la mateixa carcaça, amb els mateixos defectes. He anat i he tornat, i aquest cop el dia especial queia en dijous. No ho puc evitar, sempre hi ets d'una manera o una altre en la meva vida, però ja no hem fas por.
No et presento, ja no apareixeràs de nou. No et busco i el millor de tot, ja no et trobo a faltar.
He necessitat un llarg camí per arribar aquest punt. Ara d'una manera estranya sóc feliç sense ser-ho. Tinc un secret que només hem porta mal de caps, però és ell.
T'estimo tant i a la vegada no et necessito. Sóc lliure de mi mateixa i del pes de la consciència. No se de tu, amic meu, ni tampoc en vull saber i t'ho dic amb un somriure d'amor incondicional.
Pq al pensar de nou en tu, al intentar veure la teva cara ja borrosa en la ment, és tot això el que m'inspires.
Sigues feliç aquest any, un any més. Ens retrobem aquí el pròxim octubre i t'explico com ha anat.