Veure amb els ulls

Preparats per mirar endavant, per obrir bé els ulls i deixar-nos guiar per la llum. Observar els colors i el món en tot el seu esplendor. Enrere queda la foscor i els seus aliats. Anem a la cruïlla de les cultures a celebrar un nou estiu, els nous projectes i el final d'uns altres. Brilla la tarda i fa una calor de por, ja ho te això Barcelona i m'agrada ara que la torno a veure de nou!

Ultimes voluntats

Ultimes voluntats.

Dilluns, 28 de Juny de l’any 2010.

Després d’un intent de pont, mal planificat, amb una temperatura exterior de 27º i una temperatura interior de -15º, els treballadors d’una empresa de serveis qualsevol (la vamos a llamar anonimamente JR) de guàrdia en la oficina un divendres per la tarda d’un pont de Sant Joan moren d’avorriment sobtadament a les 18:22h. Els seus companys els han trobat aquest mati quan tornaven de quatre dies i mig de vacances. Els cossos restaven immòbils asseguts a les seves cadires, sobre les taules davant de les pantalles d’ordinador. No estan confirmades les causes de tal desgracia col·lectiva. Fins el moment es treballa amb dues hipòtesis possibles. La primera és per hipotèrmia, el color blanquinós i les extremitats engarrotades fan sospesar aquesta com una de les principals teories dels policies forenses encarregats de la investigació. L’altre teoria mantinguda fa referència a les llargues hores d’esclavitud laboral a la qual es van veure sotmesos durant les lentes i pesades hores de divendres. L’hora del esdeveniment no ha estat concretat ja que va ser un procés progressiu el qual va anar afectant als treballadors d’aquesta empresa de serveis que anònimament anomenem JR. Els familiars s’apilen a les portes per demanar una explicació a la tragèdia i reclamen explicacions a l’atrocitat comesa de venir a treballar un divendres de pont i a més allargar l’agonia fins les 19h.
Un prestigiós equip de psicòlegs de QM estan donant soport als companys afectats supervivents de la tragèdia, doncs van gaudir d’un pont llarg i calorós en les platges del nostres país.
L’equip de mossos de esquadra encarregat de la investigació ha contractat els serveis d’un parapsicoleg per atendre les queixes dels difunts per tal de recollir més pistes sobre el cas.
A continuació adjuntem imatges escalofriants dels cadàvers trobats dins empresa anònima JR. Avisem de l’alt risc que corren de ferir la seva sensibilitat al veure les següents imatges, no ens fem responsables de les conseqüencies.

Diari un país.

30,29,28.....

En qüestió d'una setmana començarà el compte enrere. Un mes, tan sols un mes per marxar a NY, per llogar cotxe i perdre'ns per les carreteres americanes camí de Nova Anglaterra. Buscant els fars en la nit i l'olor a mar. Dormirem en motels de carretera i esmorzarem cafè dolent. Tot allò que veus en les pel•lícules i que ara farem nosaltres. Serà divertit. Serà tot allò que vulguem. Passarem per Salem i compraré una tassa amb forma de carbassa. Veurem balenes o això ens han dit. Anirem en ferri i segurament ens acabi plovent. Tot això amb gust a BlodyMary. Anem sense agenda, sense planing, seguint la direcció del vent.

Els numeros a vegades ens fan molt feliç

Ja veig la llum al final del tunel, al final de moltes coses, l'inici de la meva vida!

Temps era temps en la nostra història

Farà dos dissabtes vaig tenir una reunió d'aquelles que alguna gent sembla que els hi agrada tant. Fa quinze anys que va acabar 8è d'EGB i és el tercer sopar al que assisteixo. Van crear un comitè de festes que estan obligats a fer un sopar d'aquest tipus cada cinc anys. No és que m'emocioni, només vaig passar dos anys de la meva vida en aquella escola i la veritat és que el que millor recordo van ser els estius, això diu molt, oi?
Però tinc amigues que sí els es important i no els puc fallar. I de pas l'excusa perfecte per tornar a veure la M que des de que va marxar només ens veiem un parell cops l'any. I mirant les fotos de llavors, i mirant les fotos d'ara la veritat és que hem millorat molt. Bé, les noies hem millorat molt. Les malles i ciclistes amb samarretes amples de ratlles van fer molt de mal. Ara que som adults i paguem les nostres pròpies factures, la gent fa repàs dels dies viscuts i alguns el saldo continua sent negatiu.

Fent neteja

Un dia qualsevol de primavera la casa queda potes amunt, escombrar, fregar, rentar. Tot queda lluent per rebre amb els braços oberts la nit de Sant Joan. Sota el llit piles de sabates ordenades i llustrades, bolsos d'estiu i les xancles de la platja. Però sota el llit hi guardo moltes altres coses. Secrets. Una caixa plena de coses de ja fa molts anys. I de sobte em trobo de nou obrint la caixa de Pandora, des d'on surten vells fantasmes que no espanten i llegeixo de nou les nostres paraules.
Somric, al contemplar la tonelada de papers que guardo. Mails i més mails de dos desconeguts passant la tarda. Torno a llegir històries de cafès que mai es van fer, de sobres plens de factures i d'un coronel (o era capità?) anomenat Marcos que no se d'on va sortir. Sempre he tingut una assignatura pendent, ordenar tota aquella història i donar-li forma, potser algun dia sigui capaç. Era divertit parlar de res i de tempestes amb un desconegut. Llavors tenia un amic, que conduïa de nits i fumava en pipa. Ara, que parlo des de la indiferència del pas dels anys, somric aquelles paraules que tan m'agradava escriure. Un joc innocent. Un secret. Una abella que revoloteja en l'albor del temps.

Nit de Fados a Barcelona

No cal anar molt lluny per trobar el món sencer prop de casa. Aquesta nit toca nit de Fados, un trosset petit del meu Portugal enyorat. Bona companyia i una crep per sopar amb melmelada de tomàquet, que més puc demanar per un dijous qualsevol? L'estiu s'olora ja pels carrers, converses a la cantonada i la nit refresca l’asfalt adormit. Aquí us deixo la cançó de tancament, si podeu no dubteu en comprar un bitllet que us porti aquest país tan desconegut.

Uma Casa Portuguesa (Amalia Rodrigues)

M'ho preguntes?

Ahir algú em va preguntar pel pas del temps. Per tu no ha passat el temps? I respondre una pregunta tan senzilla va resultar complicat. Sobretot quan el temps de vegades s'encapritxa elàstic i sembla que va molt lent quan de cop et dones compte que tal dia farà un any. No se si m'explico? I si a tot això lliguem els sentiments doncs potser l'equació te masses incògnites i no te una única solució. I els de números ja sabem el que implica.
Casi ha arribat l'estiu i jo ja m'he tallat els cabells, tinc els bitllets i el visat apunt per marxar i una vegada més em deixaré en dur pels dies tranquils i normals, oblidant i fent veure que ja res m'importa. Per mi ha passat el temps? Suposo que la resposta més sincera seria que no. La que engloba més part de veritat. Clar que sóc dues persones lluitant per una mateixa vida i cadascuna te la seva manera de veure les coses. Però cap part de mi toca gaire de peus a terra i m'he de fiar d'aquells en els qui encara confio per seguir el camí més adequat. El temps és relatiu però la pena ja no m'acompanya i la nostàlgia forma part de les ombres del dia. Ahir mentre girava el meu cervell cap un costat i cap a un altre la idea d'aferrar-me a una altra pena em va semblar abominable. No estic preparada per deixar-me caure de nou.
Potser, qui sap, segueixo en aquell vaixell tornant a Sardignia, aferrada a la idea que tot era normal, amb el sol de la tarda caient sobre el món i escoltant paraules boniques. I mirant sota aquest prisma hagi de dir que per mi el temps definitivament encara no ha passat.

Pq no?

Hi ha preguntes que no tenen resposta.

Una nova creació

Primer dia de juny i aquí anem tots de bòlid. Entren les preses i les ganes de cridar. Doncs no hi ha millor manera de fer passar les penes que una bona magdalena. Aquí us presento la meva nova creació, treta d'una recepta d''un dels millors blogs de cuina amateur. No s'assembla molt a la foto de la recepta però és que quan vaig llegir que només duia una culleradeta de cacau en pols vaig pensar que era poc tractant-se de xocolata i en vaig acabar tirant mig pot així que va perdre part del seu color rogenc característic. La pròxima vegada faré cas a les indicacions.

Sense fronteres

Quan els llaços vermells deixen d'existir, s'imposen les fronteres i els hiverns polars. No se m'han donat mai bé els espais personals, la meva brújola no marca el rumb. El mar roman en calma i perdo l'esperança i la fe que algun vaixell em pugui trobar, floto a la deriva i no puc més que esperar. Centres, centres, altres centres, he de buscar altres punts de referència. Amb les mans arrugades m'aferro a la idea de seguir vivint en aquest mar, fa temps que hauria d'haver abandonat. Claus que tanquen portes que no es tornen a obrir, fracassos que s’acumulen com piles de paper damunt la taula. Mai he sabut jugar i ensenyo les meves cartes inclús abans de començar. Ara tot ha acabat, ja no existeixen els llaços vermells ni els millors croissants de mantega del món. Han deixat d'existir les nits a Roma i l'habitació sota la pluja de Portugal. No tinc pedestals ni imatges que adori. Quan només queden les nits de festa i els gots sempre mig buits, ha arribat el moment de tancar aquesta porta definitivament. Ja mai més, ja fins mai.

Estava pensant jo....

Cala Goloritze

Veniu i gaudiu!

Hem descobert un lloc nou, un lloc increible on brilla el sol cada mati. On et podries perdre i no tornar mai més. Si podeu us hi acosteu i llavors entrendreu del que estic paralant. Són els racons que amaga aquesta ciutat i que canvien cada dia.

Un dia feliç

Ahir va ser una dia feliç, un feliç i tranquil dia d'aniversari feliç. Tot i el pes dels anys i la distància insalvable dels anys més feliços, d’innocència i de somnis, no em fa por complir un any més. No m'espanta l’abisme que cada vegada és més gran sota els meus peus, el cementiri dels somnis per complir ni tampoc la rutina angoixant que ens envolta. Ahir va ser un dia on el sol va brillar en un mes de Maig plujós. Vam anar a esmorzar en un lloc nou, un lloc súper bonic, i llavors tot va girar de manera tranquil•la i especial. Al migdia l'emoció del moment ens va dur a caminar mil quilometres per anar a veure una torradora i em vaig perdre en un món culinari que cada vegada m'agrada més. I per la tarda, quan el sol ja queia i la ciutat prenia aquell caliu de diumenge per la tarda, on el temps no existeix i la gent surt al carrer, el meu ànim va començar a defallir. De cop em vaig trobar sola, asseguda al sofà de casa mirant el meu company de solitud, l'aigua tèrbola i la taula sense recollir. Per un instant la tristor em va atrapar i gairebé el sofà guanya la partida. Per sort, tinc una neighbor, una neighbor genial que just va trucar per recordar que havíem quedat per fer un batut. Un batut que es va convertir en el primer gelat de la temporada, i com no, un gelat de la plaça Revolució. De cop i per sorpresa el meu gelat tenia unes espelmes gegants que anunciaven al món que jo no moriria als 28. I vaig bufar les espelmes, i vaig demanar el meu desig, un desig que va en pack i que engloba tota la meva vida. Somnis de futur. Vaig somniar amb la meva casa verda, amb el local de a baix i bé, amb altres coses que potser algun dia no arribin mai.
Vaig acabar un dia genial amb un missatge que ja no esperava, amb unes paraules que no deien res i que deien "m'he recordat". Els últims minuts del dia, ja a les hores bruixes, estava amb la persona que més estimo en aquest món, la única que no m’abandonarà mai, amb la que puc comptar sempre sigui qui sigui jo.
Ahir va ser senzillament un dia genial.

Les cumpleanyeres

Sí, el destí te moltes maneres de fer les coses, de vegades fins i tot resulta curiós com ajunta dues persones tan diferents les quals es tenen una fidelitat a muerte. Potser pq les dues vam neixer al Maig, i la gent de final de Maig sóm com sóm. Pq primer vaig jo i després tu, cadascuna en el seu dia preferit de l'any. A tu t'agraden els senars i a mi els parells , però a les dues ens encanta el que sóm i no ho podem evitar. I em fa gràcia creure que tu i jo ja haviem coincidit abans de coneixens ;p

La foto del Picnic

Quin gran dia, en va fer sol, ens va ploure i vam acabar tots sota el porxo xerrant i rient. El menjar va sobrar, el postre va ser tot un èxit i la companyia inmillorable. Gràcies a tots per venir.

PICNIC

(Primer Picnic 2004)

Després de una eternitat, mil anys que jo recordi, tornarem a fer el picnic. L'any passat es va intentar i el món va quedar a les fosques durant un temps. Tot es va posposar i ara que torna de nou el bon temps, que tornen els dies d'aniversaris i cares boniques, les ganes reapareixen amb la il•lusió renovada de les coses noves, de la gent nova i de les que sempre hi són. Celebrarem per celebrar que de fet ja hi ha petits que somriuen amb les seves galtes rodones, que seguim sent nosaltres malgrat el pas dels anys. Que torna ser primavera tot i els boicots atmosfèrics. Que la casa estarà plena de gent una vegada més, absorbint cada record pels dies futurs. No hi haurà lloc a la nostàlgia, de segur que hi faltarà gent, gent que un dia van tancar portes, però estarà la gent de sempre, les que plogui o nevi han estat al meu costat, demostrant dia rere dia que la vida és molt més que octubres pudents o amors de sucre. La foto aquest anys serà molt diferent, qui ho hauria dit...
Benvinguts de nou al picnic, aquest cop no deixaré que passin tants i tants anys sense fer-ho. Somric amb els pulmons plens de felicitat, d'alegria per haver arribat per fi al punt de no retorn, el punt on l'ahir ja no m'espanta i veig el futur amb esperança i cases verdes. Aquest any serà un bon any, tornarem a reunir-nos tots i això ja val tot l'esforç.
Fins dissabte!!

Un aire

L'altre dia, era un dia entre setmana, era un dia normal, d'aquest que fa últimament que només plou. L'altre dia era a l'estació, com sempre anava atrafegada mirant el rellotge andana amunt. Per un instant i de passada, vaig veure una persona, no tenia res i tenia un aire. Vaig seguir caminant com si l'ombra que havia vist no m'hagués sacsejat el cos. Tenia el dubte i a la vegada sabia que no era possible. Andana amunt, vaig trobar un banc buit on seure. De sobte aquella persona havia reconegut algú a la via del davant, i al posar-se a la seva alçada va acabar just al meu camp visual de nou. I vaig confirmar que no era qui jo creia, però era cert que tenia un aire, i me'l vaig quedar mirant una estona, pq la seva presencia inundava la meva anima de pau i d'amor. Cert que no podia ser qui jo creia, cert que era impossible, però en aquell instant em vaig adonar del efecte que tenen totes aquelles persones en les que ens creuem al llarg dels anys. He tingut la sort de conèixer molta gent bona, i tot i no haver apres tot allò que hagués hagut d'aprendre, no deixen d'inspirar-me tot i no ser-hi. Segurament somreia mentre aquell aire em transportava algun racó de la memòria.

Keep on singing...

or keep on playing?

Llamps i trons

Hi havia una vegada...
I és que molts dels records podrien començar així. Com un conte. Aquesta nit sobre Barcelona s'ha desplegat una gran tempesta, de llamps i trons. De mil gotes besades contra l'asfalt. M’agraden les nits de tempestes, de records guardats en caixetes de colors, de vaixells pirates solcant la negra nit camí d'illes desertes i tresors amagats. M'agrada el soroll de la pluja, dormint amb la finestra oberta pq la nit entri dins l'habitació. Sota la manta Porto dorm a l'altra banda del món, i el meu cor batega amb força acariciant, amb por, els moments que un guarda al llarg de la vida. Els únics tresors que són realment nostres. Una veu interna intenta reconfortar la nostàlgia que creix incipient al costat de l'estomac. I amb el soroll rítmic de les gotes contra la persiana regalimant paret avall la son em venç i ja no importa ni la tempesta ni els records, pq ja no hi sóc. Barcelona queda a les fosques mentre la pluja no descansa en una nit de conte.

Per fi!

Sí senyor!

Per fi he fet unes magdalenes amb forma de magdalenes i amb gust a magdalenes!

Estic molt orgullosa de mi mateixa, avui el món és una mica més dolç.

Pluja

Amb tota aquesta pluja, les predicció de la setmana que ve i la pèrdua de les bones ofertes de Ryanair el somni de Formentera s'ha aigualit i ha marxat claveguera avall. Dos dies sencers de gotes d'aigua, de núvols grisos i tancaments. La gent està ensopida, els ànims pel terra i no hi ha besllum de bones noves. Els dies transcorren lentament, avui fins i tot crec que tinc les orelles sordes, els sorolls queden esmorteïts per la moqueta grisa i no hi ha crits (de moment). El vigilant de la torre informe a central que hi ha cels clars per la zona de Montjuïc i que per la zona del Montseny sembla que també vol aclarir. Des de la central només veig les finestres de l'edifici de davant i poca cosa més. Entaforats dins la ciutat avui no és un bon dia de primavera.

El Bosque

Aquest cap de setmana ha estat només per mi. Feia mesos, anys, segles sencers que no em dedicava a no fer res absolutament. I com que gràcies al dia del treballador dissabte era festiu era també el primer cap de setmana en mil•lennis que no havia de matinar.
Tinc un plaer secret, m'agrada despertar-me al mati i encara amb els ulls tancats escoltar els sorolls de la casa, una casa viva i plena de gent rere les parets. M'agrada donar-me mitja volta i estira els peus acariciant els llençol d'hivern. Saber que fora ja és de dia però que no hi ha presa per aixecar-me. No m'espera ningú.
De fet m'he passat el cap de setmana "escarxofada" al sofà, mirant la tele pq jo era la reina del comandament. M'estimo la meva família de Bcn, però de vegades el plaer de la soledat escollida és impagable. Per aquelles casualitats de la vida, per a qui cregui en les casualitats, algú va decidir que posar en la programació, d'un dissabte per la tarda ,una peli del director M. Night Shyamalan era una bona idea. I crec que va ser una idea genial!
Tot i haver perdut el neguit del que passarà m'agrada reveure una vegada i una altra les seves pel•lícules. Ja no tinc la col•lecció que anys enrere (en una altra vida) havia començat, la seva filmografia només puc delectar-la quan les fan per televisió. I un pensament absurd se m'escapa d'entre les ombres del inconscient, ho recordarà? Se'n recordarà de mi en algun moment?
Esborro ràpidament aquesta idea absurda del cap i segueixo amb el meu tranquil cap de setmana com si res hagués passat. M'agraden les pel•lícules d'en M. Night Shyamalan i m'agrada el meu cap de setmana.

Pannacotta

Avui hem dinat com reines, com reines amb postre. Doncs ahir per la nit em vaig dedicar a intentar fer un postre el qual vaig descobrir ara fa un any. En un viatge a Roma dificil d'oblidar, pel bon menjar, pel bon temps, i en fi, per moltes altres coses. Vaig buscar una recepte en un dels milers de blogs que consulto i segueixo, i la veritat és que m'ha quedat genial! I no pq ho hagi fet jo, si no pq ha estat tot un èxit. Així que permeteu-me que us pengi la fotografia de la recepte. És un plaer pels sentits!

Senyors marxem a Formentera!

Oh!!!

Quin estres de tarda, quin dia tan "extrany". Oferton de vol a Eivissa i nosaltres trucant a la Clementina, retallant vacances d'aquí, enganxant-les en allà, ara saltem a peu coix i tornem a començar. Quins nervis, tots són contratemps, i de cop caic en el compte que la Lluna no es pot quedar sola i que ma germana no s'hi responsabilitzarà. Ja hi tornem a ser, amb l'anima als peus i les il•lusions que s'esfumen tan ràpid com han arribat.
Amb la punta dels dits gairebé toquem Formentera, tres dies de relaxament, bici i molta i molta platja!! Esperem els astres aquesta nit facin de les seves i demà sigui un dia millor, sigui un dia amb bitllets cap a Eivissa....

Que se queden anticuadas la sonrisas...

... y que se escriba hoy una ultima canción...

Lluny, lluny...

Hi ha vegades que els ulls miren amb nosaltgia l'horitzó, amb una engoixa secreta que busca la manera de poder escapar. Tot i les coses que ens lliguen a terra aquesta setmana tot sembla relatiu, i buscar el futur lluny d'aquí la millor opció. Ser que puc començar de nou, abandonar el que no m'agrada i sortir a torbar el que aquí no hi és.

... al final sempre tot acaba bé

Finalment, després de dues temporades, uns, no arriba, a 40 episodis i moltes coses a recordar, per fi el final és un final. No importa el llarg camí ni les penes passades, m'agrada que les coses siguin previsiblement felices i que els finals siguin tancats, sense cap dubte de que en algun món, ja sigui l'imaginari, existeix l'amor etern. Diuen que allò que comença bé... acaba bé... bé tots sabem que no és del tot real, però aquesta vagada sí.
Pq quan s'ha de posar punt i final a la gent li agrada deixar coses en l'aire, coses sense acabar. Creant un buit infinit en l'espectador que no et deixa dormir, com a mínim durant els primers cinc minuts de la nit. Pensant en totes les alternatives possibles i en com les nostres vides són rutinàriament imprevisibles.
Jo aquesta nit segur que dormiré només posar el cap al coixí, doncs no hauré de pensar res doncs aquesta vegada el final ha estat un final d'allò més feliç!

Volveras mañana?

Pq me miras como si me quisieras, como si el mundo no pudiera detenernos. Pq te comportas como si la distancia no fuera un obstáculo, como si el tiempo no se hubiera instalado entre nosotros. Me pregunto cual es la verdad primera, si lo que veo o lo que dices. Y aun siendo tan verdad lo uno como lo otro pq vuelves sin querer evitarlo y te vas sabiendo que no querrás volver. Soy un simple espectador de tu va i ven, mientras deshojo margaritas y los lazos rojos se desatan lentamente. Sonrío cuando llegas y te sonrío cuando te vas. Espero algún día desaparezcas y no desees regresar.

Sant Jordi

Arriba el dia de Sant Jordi i Barcelona vesteix de gala. Els carrers s'omplen de parades de roses i de llibres i el món surt a passejar. Nosaltres com des de fa molts i molts anys, pq ja tenim molts i molts anys, quedem per caminar entre la gent, parlar de les nostres coses i menjar gelat a la Boqueria. Va ser una tarda de trobades, de cantants i actors, d'amors platònics i sobretot de pensaments tristos per totes les roses no regalades. Vam descobrir que Llinars també te un llibre i que el cuscus quan més picant millor. Que NY s'acosta i que Sant Jordi sempre és un dia preciós.

H

Hi ha coses que no tenen gaire sentit, com que existeixi una lletra que no es pronuncia. Llavors?
Pq creem una lletra que a efectes només serveix pq jo faci més faltes d'ortografia?
I tot i no pronunciar-se, tot i ser muda, de vegades diu moltes coses. A la ment em venen tot de paraules que porten lletres no sonores, lletres impronunciables, símbols estranys aquells que no podem dir. I serà que porten un llegat antic, amagat rere les seves rectes, rere les seves corbes, que persisteix després dels anys. Avui declaro el dia oficial dels silenciosos, dels discrets i dels que no es deixen pronunciar. D'aquells que suspiren cap endins i caminen de puntetes cap enredera.

Si m'ho haguessis demanat

Si m'ho haguessis demanat...
Sovint el sol enlluerna els nostres dies de felicitat. I a mi la felicitat m'enlluerna el camí. M'agrada escoltar l'aigua del rierol, estirada a l'herba escolto com corre l'aigua mentre els ocells canten i ballen entre les noves fulles dels arbres. L'aire càlid fa pessigolles als peus nus. El sol enrogeix les galtes i escalfa els palmells de les mans. Tinc els ulls tancats mentre tot això passa, segurament tingui un somriure estúpid pintat en el rostre, somnio amb altres coses i desitjo amb totes les meves forces que no acabi mai la tarda. La primavera omple els pulmons d'olors dolces i els cabells s'enreden amb les flors grogues del terra. I sento un lleuger mareig, un vertigen sobtat a la immensitat del univers que em rodeja.
Si m'ho haguessis demanat... aquesta idea apareguda del no res fa que obri els ulls de cop, i la meva expressió s'ensombreixi com en un dia d'hivern. No m'ho havia plantejat mai, ni tan sols la idea havia estat en la llista de coses a descartar. Em resigno, i un somriure sonor i frustrat s'escapa des del fons de l'anima. La tarda és preciosa, tot segueix en el seu lloc, res canviarà. Jo per tu hagués il·luminat el cel i se que si t'ho hagués demanat haguessis fet el mateix.

New York!

Sí, se que ho he dit moltes vegades, que fa anys que parlo del tema i semblava que mai arribaria aquest moment.

Per fi tenim els bitllets per marxar a NY!!

Estic que no m'ho crec, encara no tinc clar tot el que vull fer, però ho faré!

Un somni, una promesa avui em sento lliure i capaç de moltes coses.

Taules al jardí

Bufa el vent del nord, el cel clar i el sol de la tarda. Sóc al jardí de casa amb els pares, parlant de les coses que queden per fer i els projectes en marxa. Parlem de les futures tardes que passarem asseguts a la fresca en les últimes hores del dia. Dels àpats, dels dinars i dels sopars. Jo de secret somnio en estrenar la taula nova de jardí, qui sap, potser al juliol. Fem plans de com preparar-ho tot, la ubicació de les coses i les plantes en flor. Fa fred i la mare em porta abric. Ara mirem els ocells, els nius i les gates que se'ls miren amb cara de gana. M'agraden aquestes tardes, quan tot és calma i les rialles flueixen de nou en les converses. Anem ja cap a dins, tots amb idees noves per rumiar. La mare ordena calaixos a l'habitació, el pare seu al sofà i jo començo a preparar la primera prova de mona de pasqua.
I segueixo somniant en la taula del jardí...

Feliç Setmana Santa

Doncs sí, apurant els últims minuts per sortir corrents d'aquí cap a la meva classe de japonès i d'allà cap a casa que avui fan Bones. I dient tot això sembla un dia normal, però és que avui, per fi marxem de setmana santa. No és que sigui creient és que les vacances m'encanten!! Ara fa un any vaig decidir quedar-me per Bcn i gaudir dels dies de sol. Aquesta vegada segurament faci el mateix... i ja estic desitjant sortir per la porta i menjar-me el món!!!!

Un fet oficial!

Que sí, que ja està! Tot en marxa i per organitzar. Que el temps apreta, que ja és oficial, que marxem a NY!!!

Olorant l'estiu

M'he enamorat. M'he enamorat dels colors, de la llum, dels dies eterns bora el mar. De les nits xafogoses. Dels records d'altres estius, de la sorra, del mar. M'he enamorat del metall, de la roba, del sorolls dels abaloris mentre camines. De les rialles sense preses, dels plans d'una nit. M'he enamorat de la vida, de les ganes de sentir. De les hores llargues i els dies sense fi. Dels sopars a la fresca. De les olors de les flors, de la menta i la llima, de la música al carrer. De les festes majors de barri. De les vacances. M'he enamorat i de nou les papallones revolotegen a l’estomac al tornar a sentir l'estiu en la pell.

La cremá

Com saber si el que estem fent és el correcte. Com saber que els passos que seguim són els encertats. Per primera vegada no tinc por a equivocar-me però potser no estigui preparada per les conseqüències dels meus actes. Jugar amb foc sempre acaba cremant i no se, ni tinc clar, que sigui una gran malabarista per apostar tant. Serà que em crec les meves pròpies paraules i que seré capaç de mirar endavant sense posar-me traves a mi mateixa. Tot sigui que al final sortim tots cremats.

Volar

Avui penso que agafar una avió no és tan difícil. Quatre coses en una bossa de ma i la càmera de fotografiar. Arriba setmana santa i uns dies genials per deixar-me perdre sense guia en la motxilla. Podria mirar vols a qualsevol part del món, sense importar res més que el destí. Seria nou o per el contrari seria un lloc que ja conec? Seria emocionant seguir les línies de tren i recórrer un paisatge verd, podria deixar-me endur per la nostàlgia i seguir caminant entre adoquins i mosaics de llambordes de colors. Tinc moltes ganes de sol, de pau, de absoluta calma. Menjar per dinar en una terrasseta i gaudir d'un bon vi. En el cas que el vi m'agrades.
Avui penso en volar, volar lluny o a prop, volar.

Mal estar

Avui hem tingut una visita reial. Casi, casi tan important com els reis mags de l'orient. Un visto i no visto. Avui també he rebut males noticies, de fet notices, d'aquelles que no t'agradaria tornar a sentir. I m'han posat, com qui no vol la cosa, en mig d'un merder on no hi pinto res i ara he de lidiar entre el cor i la raó. Avui he rebut un mail, un mail que esperava i a l'hora no volia rebre. Un mail que confirma el que vull però a la vegada rebutjo.

Avui només és un dia gris i tinc un mal presentiment.

Treu el nas la primavera

Avui quan he sortit aviat al carrer, Barcelona tot just es calçava els mitjons. Feia un sol tímid i l'aire era fresc, que no fred. Per fi crec que ja ha arribat la primavera. Fins hi tot quan he arribat a casa he descobert de nou el jardí, com si durant l'hivern no hagués existit, s'hagués exiliat a terres més càlides i en el seu lloc una gran indiferència. Ara brota tot de nou, un mantell verd intens cobreix els paisatges del tren i torno a tenir aquell sentiment quan entrem a Granollers pel sud. M'agrada aquesta època de l'any, els colors apareixen als carrers i en la roba de la gent. Amaguem els abrics en el fons de l'armari i somriem a les sandàlies que reposen silencioses dins la capsa de sabates. La primavera arriba i jo la vull abraçar de mans i peus, no vull que s'escapi. Em moro de ganes d'espatxurrar-me en una tumbona i passar la tarda de converses a l'ombra.

Dissabte per la tarda

Una tarda tarnquil·la per disfrutar de casa, de casa i dels meus. Ha estat divertit compartir una tarda a la cuina, parlant de tot una mica i de res en concret. De vegades ja va bé no fer gran cosa per poder fer moltes coses.

Uuuuuuaaala!!!!

Hi ha una dita popular que diu:

"A todo cerdo le llega su San Martin"

Bé, potser San Martí a vegades arriba tard, però arriba. I les coses cauen pel seu propi pes. En part ha estat justícia divina, el món ha equilibrat el desequilibri que tenia. I no és que m'alegri de les desgracies alienes, no més que al porc en qüestió. Les desgràcies humanes són sempre desgràcies i la guillotina sempre penja sobre els nostres colls. Però avui tot i no poder saltar d'alegria per ser una desgràcia personal per a qui li toqui, avui crec, que per una vegada, algú s'ha adonat que les coses no funcionaven. Algú estava fent malament la seva feina, i per molt càrrec o influencies llunàtiques que tingues, la feina mal feta és sempre feina mal feta.

No sóc més contundent amb els meus qualificatius pq entraríem en un terreny més personal i pel que a mi respecte ja no hi és.

Ara toca creuar els dits, mirar al cel i tirar una vegada més de les dites populars:

"A veces vale más malo conocido..."

Campions d'espanya

Dilluns i a Bcn neva sense parar. Passejo pels carrers del barri, pels parcs silenciosos. Al fons la ciutat es col•lapsa i les botzines dels cotxes ressonen en la llunyania. Camí de tornada, entre converses banals de dies calorosos recordo un dissabte a l'atzar, i recordo un esmorzar especial. Plena de neu a les botes entro de nou en una petita pastisseria on diuen que fan els millors croissants de Espanya. Jo no se si m'ho acabo de creure, però que estan molt bons sí que ho puc assegurar.

De cop i repent

"Tot de cop per la finestra ha entrat un titella groc..."



Era una cançó que em cantaven quan era petita, una cançó infantil, una cançó que torna mi molt de tan en tan. I és que aquest cap de setmana ha estat "de cop i repent" un cap de setmana amb deutes pendents saldats i consciencies tranquil•les. Crec que ha estat un punt i final a un tema que feia massa que cuetejava. Ara puc mirar endavant sense res que destorbi l'horitzó. Somric al vent glaçat i deixo petjades sobre la neu. Camino amb les mans a la butxaca buscant indicis d'una primavera que farà florir l'anima i les esperances de que aquest any serà un gran any!

Des de la finestra de casa

Guillem Tell

La Diagonal

Aribau

Sant Antoni de Vilamajor

Somnis i sacrificis

El que costa aconseguir un somni només ho sap qui ho aconsegueix. Jo encara no us puc dir gran cosa al respecte doncs no n'he aconseguit gaires. De moment em preparo i em concentro per l'objectiu més proper (i llunyà) que tinc a la vista, però aquest a la vegada em requereix un gran esforç econòmic. I justament és això el que més m'empipa. Les inversions de futur ara resulta que també són econòmiques i si miro una mica més enllà tot el que necessito són diners de paper per aconseguir la majoria dels meus somnis (vale, potser hi han alguns que ni amb diners!).

Sóc jove, sóc dona, sóc treballadora i no sóc independent. Que trist!!

I tal i com es plantegen les coses no crec pas que unint-nos puguem aconseguir arreglar el que han espatllat..

De moment seguiré somniat amb Euromillos i projectes d'inversions per a la meva felicitat personal.

Vull viure d'aventures i vull viure-les amb tu!

D'infart!

Un dia et lleves pensant que serà un dels pitjors dies de la teva vida i de sobte tot canvia. Bé, de fet res canvia però quan creies que no hi havia res que et fes il·lusió torna a tu (en el millor moment possible) l'alegria que havies perdut. Estic euforica, per les sorpreses, per les bones sorpreses que la vida, pq sí, fa arribar de nou. Se que és una gran tonteria, una hiperxorrada, però hi que? No he de donar explicacións a ningú i sóc jo la que decideix que vol viure, no? Doncs m'hi llenço de cap a viure aquestes emocions que creia oblidades. Serà el desti?? La casualitat?? No importa, tot torna a lloc i de mica en mica se que aquest any, serà un gran any!!!

Volo, volo amunt!

Una vegada vaig sentir que has de deixar marxar a la persona que estimes, si torna sempre estarà amb tu, si no torna és que mai et va pertànyer. Bé, de fet era en castellà i la veritat és que sonava millor.
Però el fet és que quan un pren una decisió has de seguir amb el teu camí, porti on et porti, i no mirar enrere mai. Les coses es moren sense més explicació, un dia et lleves i veus que la vida no és tal i com esperaves i necessites sortir corrents.
Però al sortir corrents, al voler fugir, sense voler creem fantasmes que ens atemoreixen les nits, ens contaminant l'ànima.
I un cop passada la tempesta no podem permetre viure amb por, doncs no ens deixarà avançar. Se del que parlo.
Avui, brilla el sol de nou, avui les coses són tranquil·les i boniques, i ja no tinc por.