Desconnexió

Gent, com que s'acosten dies de festes i fins dilluns que ve viuré desconnectada del món laboral significa que segurament no agafi un ordinador de nou fins llavors. Per això escric per desitjar un bon Nadal als que pugueu passar per aquí. Sobretot als de sempre, als que ho fan amb silenci i amb respecte.
Menjaré molt, moltíssim, aquest any la meva avia em fa "Zarzuela" i no ho puc desaprofitar!
Aquesta nit, que a casa meva per ser castellana la celebrarem grossa, pensaré en tots aquells amb qui també m'agradaria compartir aquesta nit de bon menjar, els que esteu a prop i els que s'han marxat lluny.
I esperant ja el compte endarrere per desconnectar definitivament una a braçada a tothom.

Bon Nadal!!

Fin

Que l'any acaba, que ja tinc els regals comprats i aquest cop sí m'han sobrat fins hi tot dinerets. Malgrat la crisis, els gerents i els sous congelats crec que serà un any dificil, ja ho tenen els cicles això. Inspiro profundament, i mentre l'aire fred aclara moltes de les poques idees que tinc, agafo forces per tot el que ha d'esdevenir. I ja no tinc por, ja no. Estic dessitjant que passin aquest dies de vacances que ens toquen treballar, són dies perduts, ni treballo ni faig feina. Bé acabaré l'any amb tota la gent amb la que comparteixo tantes i tantissimes hores.

I vindràn els reis, els reis Mags de l'Orient i jo ja els estic esperant. Aquest cop en la meva carta he demanat sort, sort en tot allò que fins avui no n'he tingut. De la resta, de la salut, de l'amor, dels diners ja me'n ocuparé jo.

Les gavines

Pq m'agraden, pq hi són... pq sempre tornen a la vora del mar...

Vaig i torno

Ara sí, ara no. Vaig i vinc. I de cop ja sóc de nou allà. Hi ha coses que no canvien, que no vull que canviïn mai. Hi ha llocs on sempre m'agrada tornar, pq sí, pq no? De passeig, de la maneta i amb guants. Amb un bon xocolata calent i l'aire, tallant les galtes rosades pel fred. Poder veure a través dels ulls dels qui ho miren tot per primera vegada, dels que tenen la sort de no enyorar altres vegades. Reviure la pluja i la boira grisa. Perdre les petjades entre les moquetes del parlament, mirar i mirar i no cansar-me mai de ser on sóc, de voler tornar. De no voler marxar.
I sempre penso, aquest cop sí, aquest cop no tornaré. Però sóc de nou a la feina amb un munt de coses noves per no oblidar.

Emma

Tu que vens a l'hora prevista, gairebé sense avisar. Petit cigronet de les hores per descobrir.
Benvinguda a al món.

For Christmas Day

S'acosta una època que molta gent creu hipòcrita, falta de contingut i dedicada exclusivament al consumisme. Hi ha gent que declara obertament que no li cal un dia obligat per fer un regal, però és que resulta que alguna d'aquesta gent no fa regals mai, ni amb excusa ni sense.
Però a mi m'agrada, que hi farem. M'agraden les llums de Nadal, els carrers plens de gent enfundades en els seus abrics, atrafegats amunt i avall amb les mans plenes de bosses de regals. M'agrada la il•lusió d'aquests dies, on per un moment existeix la possibilitat de que tot es faci realitat. On al passejar per la Rambla surt d'una de les botigues el fil musical i en aquell breu instant, que és el que dura la meva presència allà, hem transporta a altres Nadals una mica més riallers, una mica més plens d'una altre màgia.
I somric, sempre somric en aquests moments. I per un instant tot és possible i qui sap potser el gran dia sigui per fi demà.

Feliç futur Nadal a tots aquells que a vegades també hi creieu...

Por fin!

I és que hi ha somnis que acaben sempre per fer-se realitat. De vegades costa, costa trobar el moment, la companyia i com diuen per aquí " de cop i repent" les coses deixen de costar tant i venen soles, una darrere l'altre. Com si al encaixar la primera peça del trenca closques les següents ho fessin tota soles. Estic contenta, estic que no m'ho crec. Segurament a molts els sembli la gran ximpleria, una pèrdua de temps però sobretot de diners.

I mentre esperem que l'Emma decideixi quin dia vol arribar al món, nosaltres aprofitem el cap de setmana per sortir escopetejades abans que ens atrapi el fi d'any.

Ja queda poquet, ja queda poquet per tot.

Manifestacions via mail

"Bon dia a tothom,

Aprofito l'avinentesa per saludar a tots aquells que fa temps que no veig.
Només informar-vos, com a nota divertida de la setmana, que potser aquesta nit sortim a les noticies. Bé, no exagerem només a TV3.
I és que ens han declarat en "estado de sitio". Aquesta tarda, degut a la manifestació i a l'assistència de piquets per part d'una de les empreses afectades per l'últim moviment de moda al carrer, les regularitzacions, quedarem atrapats en aquest edifici de vidre i llautó. S'estan prenen tot de mesures de seguretat per si alguna de les pedres o ous llençats en les reunions de negociació a l'empresa ens poguessin arribar. De fet nosaltres estem només a la tercera planta, esperem que aquesta pobre gent que lluita pels seus drets no tinguin molta força. No us preocupeu per això, la cúpula directiva ocupa sempre les altes esferes.
Suposo que al final no serà més que una anècdota i que tota la publicitat gratuïta que alguns es deuen pensar que faran es quedi només en una història insulsa que ningú recordarà demà.
Jo per si les mosques aquesta tarda tinc festa, com la majoria de responsables del cas. Casualitats de la vida. De totes maneres ja he avisat als meus companys que en cas d'emergència conec l'entrada secreta a l'edifici, sempre els podré portar queviures. Sort en tenim que hi ha despatxos amb finestra i la gent fumadora habitual tindrà un racó de lleure. Així que si per TV3 diuen veure fum sortint de l'edifici, penseu que serà només el trasllat de les reunions socials habituals de l'escala d'emergència.

Així doncs us envio el mail ja que no podré saludar-vos des de la finestra quan tinguem el nostre minut de glòria.


Petons a tothom"

PD: No va haver-hi sort, no vam sortir per les noticies!

T'he vist

T'he vist i ja no m'espantes,
Fantasma de les meves nits.
Somrius i ric, pq ja som amics
L'aire fred es cola per sota la porta
i fa ballar les nostres faldilles,
revoles per l'habitació
obro els braços i giro amb tu,
fantasma de les meves nits...

Aconteixements que aconteixeràn

Plans per aquest final d'any, una carrera a contra rellotge per fer tot el que no he fet durant els altres 333 dies que ja han passat. Torno on sempre he de tornar. Pq si no tornés ja no seria jo mateixa. Torno sense saber dir ni una paraula d'anglès i torna a no importar-me. Tornaré a respirar aquell aire fred i trepitjar l'asfalt dels seus carrers. A recuperar tots els moments que he viscut allà, amb tu, amb ell, amb vosaltres i amb mi, a vegades només amb mi. Londres. Visitaré un Londres de Nadal i espero que nevi, espero no haver de tornar amb la data programada (sí, un ha de vigilar el que desitja, o al menys especificar una miqueta més). Aniré de nou de la mà de la millor companyia, l'única que sempre restarà permanent i immortal en la meva vida. Aniré amb vosaltres, aquelles que ompliu els meus dies i el meu present. Però també tancaré l'any amb concerts inoblidables, amb una descarrega d'adrenalina. Penso cantar, cridar, saltar i ballar. Penso fer tot això i sortir amb ganes de seguir cantant, seguir cridant, seguir saltant i seguir ballant. Quan les primeres notes de guitarra arranquin una de les nits que espero amb més ànsies aquest mes, llavors tot haurà valgut la pena. I res existirà, res més que aquell moment de descontrol, de sentiments.
Però entre tant viatge i concert tinc tardes plenes d'hores sense res a fer. Tardes en les que m'amagaré d'aquest any sota la manta, entre llençols de franel•la i faré la siesta. Tota la tarda. Pq la siesta es fa no es dorm.
Així que m'acomiadaré de l'any entre sopars d'amics invisibles (no se si sabré reconèixer algú?) i entre família. Aquesta sempre arriba com el torró, per Nadal. Al final del camí i al inici de tot sempre estan ells. Rostres "extranys" envellits pel pas del temps. Un any més i sempre amb ells.
Qui sap el que hem depararà aquest 2009 que ja d'entrada hem portarà un any més...
Potser com sempre hem diuen la falta de noticies ja sigui una bona noticia...

Sense res a fer

Que tonta és la fe i les tardes de diumenge...
Només he estat mirant a les gavines volar.

Motxilles

Fa temps existia la teoria de les motxilles. Fa temps jo en portava una, de motxilla. Tots portem aquesta motxilla a l'esquena, carregada de fantasmes i somnis per estrenar. Últimament he tornat a escoltar sovint aquesta expressió, aquesta paraula que significa una vida sencera i a la vegada les nostres pròpies pors. Amb el pas dels dies, dels anys, com les engrunes de pa de Hansel & Gretel, he anat deixant pel camí tots i cadascun dels fantasmes que feien més feixuc el meu camí. Ara, en aquest punt tinc molt clar el que vull i se quina és la direcció. Ara, puc corre més ràpid, sóc més àgil que ahir. I estic parada, no se pq estic parada, hem sento cansada, molt cansada. Però m'he aturat un instant, agafaré tot l'aire que càpiga en els meus pulmons i arrancaré a córrer cap a un 2009 que ja està a aquí.
Es quedaran endarrere aquells que no hem puguin seguir...

Cançons

Sona dins el meu cap una cançó. És una cançó infantil, i la "tararejo" sense adonar-me. Des de ahir, passejant pels carrers de Gràcia, de nit i amb un aire fred que et calava fins als ossos. De mica en mica la lletra va anar apareixent d'entre les penombres del record i amb l'ajuda de l'apunt final de qui m'escoltava pacient mentre tornàvem a casa. A casa. Casa meva, casa nostre. A casa. "Mireu allà dalt, en els estels que hi ha. És una animal que en bicicleta va. És un elefant i doncs que us penseu. Te una cua al darrera i una altre al davant."

Gavina

by Meritxell Rodríguez, Blackpool.

Als matins, al despertar, entre la penombra del dia, des del bany, s'escolta el crit d'una gavina. Segurament vola per sobre els terrats, quan encara els primers rajos de sol no son capaços de penetrar la pol·lució de la ciutat. No sempre, només alguns dies. Vola pel barri camí del mar. I el seu crit sempre hem deixa immòbil, a l'espera de tornar-la a escoltar, però no ho fa. S'allunya. I segueixo amb la meva rutina matinera i penso aquest cop sí ho escriure en el blog.
Es en aquell instant que us vull parlar de la meva gavina. Una de sola i totes a la vegada. Pq tot i ser animals carronyers, tot i ser les rates del cel. Elles, ella formen part d'un passat ple de gavines. Gavines voladores que planegen bora el mar. En la platja solellada, platges de dolços records...
Avui no l'he pogut escoltar, aquest mati encara dormia quan ella a passat i des de l'habitació no la puc sentir.
L' he trobat a faltar.

Maram al Masri

No fue tu dolor
mayor que un pinchazo
cuando te di la espalda
Mi dolor será
rojo
como una cereza madura aplastada
sobre losas
blancas
cuando observe
la sonrisa de alivio
en la comisura
de tus labios

Lluvia

Me gustaría que lloviera. Hoy tiene que llover. Salir a la calle bajo una lluvia fina, o lloviendo a mares. Perderme entre las sombras de la noche, mientras las luces se reflejan en el suelo, mientras la ciudad, poco a poco, ralentiza su paso y se duerme. Me gustaría desaparecer, confundirme entre las esquinas, vagar por los rincones oscuros de este anochecer. Hoy tiene que llover. Así limpiar mi alma, mi culpa y mi sed. Mis ganas de ganar se diluirían entre los charcos. Y el frío, preludio de mi futura triste Navidad, congelaría las lagrimas que no puedo llorar. Soy inmune a la felicidad, mis pasos lo demuestran, se dirigen a ningún lugar.

Sense tu

Els esdeveniments es succeeixen, un rere l'altre. I tot arriba, sempre arriba allò que mai haguéssim volgut que arribes. Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. Pq s'ha acabat, se que s'ha acabat. Reconec el final, el cor se m'omple de pluja. I se que encara t'estimo. És el que més em dol. Et perdré i no entenc la meva vida sense les teves carícies, sense els teus petons. Sento la por, el pànic clavar-se en el meu estomac, miro el demà i no et veig. Necessito veure't. Els meus somnis s'han interposat entre tu i jo, entre un nosaltres que era nostre, només nostre. Se que mai m'estimarà ningú com ho fas tu, mai trobaré aquella llum en els ulls d'algú altre i en canvi he de marxar.
Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. El món s’estripava mentre la negre nit cobria els carrers d'aquesta ciutat. I se que encara t'estimo.
No vull viure sense tu. Si us plau, mantingues la teva promesa de quedar-te sempre al meu costat.
Jo sempre estaré aquí.
No m’abandonis tu també...

No et puc esperar

El meu rellotge a perdut les agulles ja no sap quina hora és. No tinc el temps, ni les ganes, ni la il·lusió ni tampoc la fe per seguir esperant...

Sueños rotos

Hay días, meses, temporadas, en que las cosas cuestan algo más. Es en esos momentos, aunque el lodo solo este hasta las rodillas, que todo se complica i la salida de emergencia se encuentra demasiado cerca. No vale la pena luchar por aquello en lo que no se cree. Lo aprendí de la manera más dura i ahora me toca a mi aplicar la lección aprendida. Pero tampoco tengo las fuerzas para seguir andando una vez cierre la puerta para siempre.

Observo la oscuridad que hay delante de mi y solo veo oscuridad.

Donde se fueron todos?

He perdido tanto y de las ruinas no se puede construir otro castillo. El viento siempre se lleva las nubes.

Ho se.

No facis aquesta cara cada vegada que t'ho dic.

Que farem amb tu??

No és tan difícil. Nene meu, les coses a vegades s'han de fer sense pensar-s'ho gaire. Jo t'estimaré igual (o més). I els sanglots no serviran per estovar el meu cor. Aquest senyor que porta les tisores no et farà gens de mal, és la seva feina, tallar els cabells daurats dels angelets.

"Carinyu" només són cabells, tornaran a créixer demà, ja ho veuràs.

Confia en mi, serà el nostre secret.