Motxilles

Fa temps existia la teoria de les motxilles. Fa temps jo en portava una, de motxilla. Tots portem aquesta motxilla a l'esquena, carregada de fantasmes i somnis per estrenar. Últimament he tornat a escoltar sovint aquesta expressió, aquesta paraula que significa una vida sencera i a la vegada les nostres pròpies pors. Amb el pas dels dies, dels anys, com les engrunes de pa de Hansel & Gretel, he anat deixant pel camí tots i cadascun dels fantasmes que feien més feixuc el meu camí. Ara, en aquest punt tinc molt clar el que vull i se quina és la direcció. Ara, puc corre més ràpid, sóc més àgil que ahir. I estic parada, no se pq estic parada, hem sento cansada, molt cansada. Però m'he aturat un instant, agafaré tot l'aire que càpiga en els meus pulmons i arrancaré a córrer cap a un 2009 que ja està a aquí.
Es quedaran endarrere aquells que no hem puguin seguir...

Cançons

Sona dins el meu cap una cançó. És una cançó infantil, i la "tararejo" sense adonar-me. Des de ahir, passejant pels carrers de Gràcia, de nit i amb un aire fred que et calava fins als ossos. De mica en mica la lletra va anar apareixent d'entre les penombres del record i amb l'ajuda de l'apunt final de qui m'escoltava pacient mentre tornàvem a casa. A casa. Casa meva, casa nostre. A casa. "Mireu allà dalt, en els estels que hi ha. És una animal que en bicicleta va. És un elefant i doncs que us penseu. Te una cua al darrera i una altre al davant."

Gavina

by Meritxell Rodríguez, Blackpool.

Als matins, al despertar, entre la penombra del dia, des del bany, s'escolta el crit d'una gavina. Segurament vola per sobre els terrats, quan encara els primers rajos de sol no son capaços de penetrar la pol·lució de la ciutat. No sempre, només alguns dies. Vola pel barri camí del mar. I el seu crit sempre hem deixa immòbil, a l'espera de tornar-la a escoltar, però no ho fa. S'allunya. I segueixo amb la meva rutina matinera i penso aquest cop sí ho escriure en el blog.
Es en aquell instant que us vull parlar de la meva gavina. Una de sola i totes a la vegada. Pq tot i ser animals carronyers, tot i ser les rates del cel. Elles, ella formen part d'un passat ple de gavines. Gavines voladores que planegen bora el mar. En la platja solellada, platges de dolços records...
Avui no l'he pogut escoltar, aquest mati encara dormia quan ella a passat i des de l'habitació no la puc sentir.
L' he trobat a faltar.

Maram al Masri

No fue tu dolor
mayor que un pinchazo
cuando te di la espalda
Mi dolor será
rojo
como una cereza madura aplastada
sobre losas
blancas
cuando observe
la sonrisa de alivio
en la comisura
de tus labios

Lluvia

Me gustaría que lloviera. Hoy tiene que llover. Salir a la calle bajo una lluvia fina, o lloviendo a mares. Perderme entre las sombras de la noche, mientras las luces se reflejan en el suelo, mientras la ciudad, poco a poco, ralentiza su paso y se duerme. Me gustaría desaparecer, confundirme entre las esquinas, vagar por los rincones oscuros de este anochecer. Hoy tiene que llover. Así limpiar mi alma, mi culpa y mi sed. Mis ganas de ganar se diluirían entre los charcos. Y el frío, preludio de mi futura triste Navidad, congelaría las lagrimas que no puedo llorar. Soy inmune a la felicidad, mis pasos lo demuestran, se dirigen a ningún lugar.

Sense tu

Els esdeveniments es succeeixen, un rere l'altre. I tot arriba, sempre arriba allò que mai haguéssim volgut que arribes. Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. Pq s'ha acabat, se que s'ha acabat. Reconec el final, el cor se m'omple de pluja. I se que encara t'estimo. És el que més em dol. Et perdré i no entenc la meva vida sense les teves carícies, sense els teus petons. Sento la por, el pànic clavar-se en el meu estomac, miro el demà i no et veig. Necessito veure't. Els meus somnis s'han interposat entre tu i jo, entre un nosaltres que era nostre, només nostre. Se que mai m'estimarà ningú com ho fas tu, mai trobaré aquella llum en els ulls d'algú altre i en canvi he de marxar.
Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. El món s’estripava mentre la negre nit cobria els carrers d'aquesta ciutat. I se que encara t'estimo.
No vull viure sense tu. Si us plau, mantingues la teva promesa de quedar-te sempre al meu costat.
Jo sempre estaré aquí.
No m’abandonis tu també...

No et puc esperar

El meu rellotge a perdut les agulles ja no sap quina hora és. No tinc el temps, ni les ganes, ni la il·lusió ni tampoc la fe per seguir esperant...

Sueños rotos

Hay días, meses, temporadas, en que las cosas cuestan algo más. Es en esos momentos, aunque el lodo solo este hasta las rodillas, que todo se complica i la salida de emergencia se encuentra demasiado cerca. No vale la pena luchar por aquello en lo que no se cree. Lo aprendí de la manera más dura i ahora me toca a mi aplicar la lección aprendida. Pero tampoco tengo las fuerzas para seguir andando una vez cierre la puerta para siempre.

Observo la oscuridad que hay delante de mi y solo veo oscuridad.

Donde se fueron todos?

He perdido tanto y de las ruinas no se puede construir otro castillo. El viento siempre se lleva las nubes.

Ho se.

No facis aquesta cara cada vegada que t'ho dic.

Que farem amb tu??

No és tan difícil. Nene meu, les coses a vegades s'han de fer sense pensar-s'ho gaire. Jo t'estimaré igual (o més). I els sanglots no serviran per estovar el meu cor. Aquest senyor que porta les tisores no et farà gens de mal, és la seva feina, tallar els cabells daurats dels angelets.

"Carinyu" només són cabells, tornaran a créixer demà, ja ho veuràs.

Confia en mi, serà el nostre secret.

Nous colors

Cansada

Dedico les meves ultimes línies d'avui a escriure en el blog. Esgoto les meves forces per dir al món que estic cansada. Molt cansada. Potser serà el dia gris, el dia de pluja que ha fet i jo aquí tancada. Sense poder sentir l'olor de la pluja.
He passat el dia sencer treballant, acabant un tema que només dona pas a un altre igual de gros, igual d'esgotador. I demà, no serà millor, només la continuació d'aquest.
Serà que no està la Laia, serà.
El meu cap ja no dona per més, ni tan sols per pensar quina sèrie fan aquesta nit... mmm, dimecres... Bones. No aguantaré i no tinc sopar fet, ni el dinar per demà, i no crec que ningú hagi posat la rentadora que tinc des de fa dies per posar... Estic cansada crec que arribaré i m'asseuré al sofà, a esperar. Esperar el nou dia que portarà un altre de nou. On son els meus canvis?? I la meva vida?? On son els meus somnis?? On son...
Estic cansada.

Cansada.

Dret a tenir dret

“Estic en mig d’un dilema. Un dilema intern. Fa ja temps que va sortir la llei anti-tabac. I pel que he pogut experimentar, tan en llocs públics com en àmbits laborals, tot i tenir la llei del meu costat he d’estar aguantant i suportant la mala educació i l’egoisme d’aquells que fumen en un recinte tancat i sense ventilar. Però el pitjor de tot és haver de callar, callar senzillament pq aquest tipus de gent abusa d’un poder que no tenen.
Els fumadors se senten perseguits, senyalats amb el dit per aquells que no entenem la seva necessitat de omplir el món amb una mica més de boira. Però ells, intolerants com són (alguns), no entenen com no ens agrada aquest olor a cendra que desprenen constantment.

M’assec tots els dies al meu lloc de treball, en el magnífic nou lloc de treball que aquesta santa casa ha destinat per aquells que només som un cost. Cada dia asseguda en el meu tros de passadís faig i desfaig mil malabarismes per tirar tot endavant. I tot per un sou tan insignificant com el respecte que ens tenen. Però tot això es mig portava, amb pena i amb la gran sort de tenir grans companys de feina. Tot això era fins ara. Pq resulta que a part d’asseure’m en la meva cadira cada dia durant la resta de la meva vida, a més he d’aguantar a un fumador que ens intoxica i apesta a tots. Contaminant tota la ventilació. Contaminant diàriament la meva tolerància. I li riem la gracia, pq sí, pq te el poder, pq no hi ha cap organisme intern capaç d’aturar aquest comportament il·legal i desconsiderat.

Estic en un dilema. Un dilema intern. La gent diu que no és per tant i jo dic que no tinc pq aguantar tan.”

Àrbitre federat??? I que és això??

Em sorprenen les aficions que te la gent. Potser pq sóc incapaç de portar una cosa fins al final. Hi ha gent que dedica a les seves aficions un temps més que valuós. De fet gran part del seu temps lliure.
Potser pq he treballat masses caps de setmana que no vull ni sentir-ne a parlar de tot allò. Potser per això els meus caps de setmana són per viatjar (quan es pot fer es clar), per fer el vago al sofà o senzillament escoltar la pluja.
I tot això ve pq ens hem convertit en àrbitre federat. Federat. Estic enfadada. Molesta, per hipotecar tots i cadascun dels meus caps de setmana, sense saber-ho, sense voler-ho i sense decidir-ho. M’he quedat sense poder escoltar la pluja, sense fer escapades improvisades, sense companyia per poder fer la vago una tarda de divendres al sofà. M’han robat el temps, m’han estafat el Nadal, la primavera i el meu aniversari.
Estic amb morros, de braços creuats i sense ganes de escoltar. I ni el sushi ho pot arreglar. Aquesta tarda no.

I tot i així, estic contenta pq has aconseguit el que volies.

Mal de panxa

No és un mal de panxa d'aquells per haver menjat molts dolços. Més aviat és una sensació "extranya", aspectant, com si alguna cosa hagués d'arribar. I no se ven bé d'on.
O potser és només que s'acosta una borrasca, un canvi de temps sobtat que ens emboirarà la ment i les entranyes. Estic impacient, neguitosa, intranquil•la.
Com els animals que intueixen les tempestes. I no és que sigui un mal pressentiment. Només serà un vent de canvis, una tempesta que mourà coses de lloc. Aquelles que semblen solides.
L'aire espès de ciutat avui fa una olor diferent.

S’acosten canvis.
Canvis.

I no se d'on vindran.

I tu que marxes a París

La primera vegada que vaig anar a París va ser tot una aventura. París és una ciutat molt gran plena de racons que descobrir, plena de carrers per passejar. París no va ser per mi la ciutat de l’amor, però si una ciutat per enamorar-se. Potser pq era estiu. El estirar-te al parc a fer la migdiada, o simplement a contemplar la Torre Eiffel de nit, mentre milers de flashos brillen per tota la torre. L’herba humida sota la roba, la motxilla per coixí i la infinitat de l’univers com a sostre. París t’agradarà, potser no immediatament, però sí amb el temps. Quan la màgia del record depuri el cansament i el xili.
Hi haurà llocs que només amb el seu nom t’embriagarà d’aquell no se que, que te París. No deixis escapar cap detall, ni tan sols les xines vestides de núvia a les fonts que hi ha al peu del obelisc.
Tot això i molt més és París.

Pastisseria

Faig pastissos de xocolata, magdalenes de plàtan i tiramisú. Faig pastís de poma, coulands i estic aprenent a fer pastís de carbassa i de alvocat. Estic aprenent a enfarinar el món amb sucre glaç. A omplir les panxes de felicitat i celebrar cada dia una cosa nova. Serà la tardor que tan m'agrada, les castanyeres venent les paperines i moniatos. El fred hivern que s'acosta o el Nadal que ja treu el nas per la ciutat. Qui sap el pq porto dies cuinant i cuinant, omplint la cuina de pastissos, la feina d'esmorzars i la pica plena de trastos per rentar.

Així que ja sabeu, aquells que es sentin tristos, o amb ganes de compartir, encara tinc tiramisú a la nevera, que val a dir està força bo.

In memory of Beatles

La finestra

A vegades una no sap ven bé com fer més el ridícul, com fer les coses de la pitjor manera, a vegades només ens deixem portar pel moment.
I tot i fer les coses malament i tot i no planejar que un vespre tranquil es transformi en un de transcendental, per fi vaig deixar escapar el penúltim fantasma.
I és que després d’un Octubre de fang el Novembre hem regala la finestra que tan he estat buscant. Alliberada d’un passat obscur on res era el que tenia que ser. Som dijous i demà acaba per fi la setmana, seré qui vulgui ser i aniré amb qui vulgui anar, sóc lliure, per fi torno a ser lliure. Estimar és l’únic que he fet, és l’únic que vull conservar. M’he desfet de les boires i de les ombres que vaig pintar. El dia s’ha aixecat brillant i tranquil, en una letargia matinera que fa del món una mica millor. I sóc feliç, pq estimo, m’estimo a mi mateixa i als demés, aquella resta que forma part de mi.

Este año hay crisis

Querido amigo este año el mundo entero esta en crisis. La televisión anuncia a bombo y platillo la gran noticia. Caen las bolsas, los bancos en quiebra y las hipotecas no dejan de subir i subir.
Amigo, este año no va haber navidad. Y es que hasta los reyes magos se han quedado sin polvos mágicos. La crisis afectará a esa masa de gente sin rostro, si nombre, o sea nosotros.
El pobre ciudadano de a pie que aunque llueva, nieve o haga sol sale todas las mañanas a trabajar. Trabajando de sol a sol, pq el trabajo no esta en crisis, ni las broncas, ni los jefes, ni el mal humor.
Ha llegado final de año y no nos engañemos ya hay presupuestos. Presupuesto para comidas de reuniones, presupuesto para viajes promocionales, presupuestos para reformas estéticas.
Aunque después de tantos números estos no llegan para aliviar la soga de los sin nombre.
Querido amigo este año, otra vez, nos quedamos sin aumento.
Eso sí, se exige buena cara y trato amable .
Hay que facilitar la vida laboral de aquellos cuyos sueldos no sufren la crisis. Ellos no tienen culpa de tu vida miserable llena de deudas y sueños rotos.
Y que sus pies se apoyen en tu espalda es solo cuestión de suerte, de tu mala suerte.

Punts de connexió

Els meus ulls han vist el detall, han descobert on els teus ulls reposaven. Amb la por del dubte, m’enganyo i modelo la realitat al meu gust. Després de molt, de tot i de més, seguim tenint punts de connexió, seguim de lluny el mateix camí.
He passejat pels carrers seguint les petjades en el temps. T’he seguit fins a la fi del món i he tornat seguint el impuls irrefrenable de les coincidències. Sóc on erets, sense saber-ho, sense ni tan sols adonar-me. Com en un joc infantil t’amagues i et busco. I en l’anonimat de l’espai temps t’he trobat, ara se que et vaig trobar.

Ara... pares tu.

Bescaran

Plou i plou i sense fer sol les bruixes també es pentinen.
He trepitjat la tardor. Recobria els bosc un mantell de fulles mortes, algunes grogues d’altres marrons. L’aigua brollava d’aquí i d’allà, la muntanya plorava mentre nosaltres jugàvem amb la neu perenne. I de fons aquest cop cantava en Sabina, murmuris de riu esverat de baixada cap a la plana. Quin cap de setmana passat per aigua, passat per rialles i menjar molt de menjar.
Pendent queda la cita amb Sant Juan Fumat.