Torno a estar per aquí, sí, ho se... fa dies i dies que no m'hi passo. Bé, us enganyo pq si que hi passo però em trobo que no tinc res a dir. Ja ho te això l'octubre.
Fa dies també que la gent em renya per no escriure (sense voler fer-me la important, es clar, que la gent són tots gent de casa). Però avui he rebut un mail, la resposta a un mail que he enviat. Era un mail que rondava pel meu cap feia setmanes però mai trobava el moment adequat per enviar. I és que he anat de bòlid. Amb la feina fins al coll, recuperant-me de les vacances i els caps de setmana per no oblidar. Doncs com us deia, avui he rebut un mail que m'ha alegrat la tarda i és que hi ha gent (i se que em repeteixo) que no cal tenir diàriament a la teva vida, no cal veure sovint, ni tan sols trucar de tan en tan per saber que hi són. Per sort tinc gent així al meu voltant i per això al rebre noticies seves fa que els dies de tardor no siguin tan grisos.
I estic contenta.
Aquest octubre pudent està resultant peculiar, doncs em trobo alliberada de tot lligam i ja no queda fang en el meu interior. Però el món busca el seu propi equilibri particular i ara resulta que el fang es fora de mi. Les coses es compliquen i es recargolen. El fang busca la seva porta d'entrada, ho intenta una vegada i una altra.
Em sento forta en mig de la tempesta però no se si en realitat ho sóc o només ho aparento pq és més fàcil que aixecar-se de nou.
Per això, quan algú al qui aprecies i admires fa un "break" al seu temps apretat i atrafegat per fer un cafè, somrius i acceptes.
Avui m'he fet un fart. De mirar webs i webs de tots colors. De mirar idees i renovant de velles per engegar un projecte nou. Aquesta vegada serà més gran, aquesta vegada som dues persones engrescades en aquest nou projecte. Dissabte marató per Bcn, omplint els pulmons d'aires cosmopolites i cert punt cottage. Bé jo ja m'entenc.
