Jocs

Suposo que no és un joc i per més que busqui no trobo. Passen els dies, els mesos i res és el que era. De sobte s'encapritxa més feixuc el pas del temps, més intensos els records i més difícil oblidar.Ara, quan tot és perdut el joc resulta avorrit.

Un horitzó molt llunya...

Comença el nou any amb nous projectes, amb noves il·lusions que esperen substituir i esborrar les velles. Somric al pensar en la bogeria en la que m'he volgut embarcar aquesta vegada, desitjo sigui tot lo divertida que somnio. I és que de vegades s'han d'introduir a la vida noves olors, noves paraules, maneres diferents de fer i contemplar els dies que passen sense gaire esma.
I qui saps si els horitzons que avui semblen tan llunyans demà no ho siguin tant...

Perdues irreparables

On queden els dies de sol i de llum.
Et trobaré a faltar tot i que no et truqui mai. A qui parlaré jo de les meves poques novetats amb l'H. Qui analitzarà el món amb lupa per trobar tots els pq i tots els uts. Qui riurà de tot i de tothom fent del món un lloc menys seriós. Marxes per posar nous objectius a la teva vida. Se que no ens deixes enrere i que caminarem d'ara i per sempre costat per costat. Però no puc deixar de sentir un xic de nostàlgia ara que dius que te'n vas. Ara que poses paraules definitives, punts i finals a etapes en la teva vida. Marxes amb tot el suport i l'amor del teu equip, d'un emaranyat grup de relacions humanes, camarades de diari, companyes en la batalla.
Et trobaré a faltar una vegada i mil més.
Sigues feliç, sigues molt i molt feliç.

Ten fe y se feliz

Avui algú m'ha dedicat aquest pensament.
I se que sóc feliç i se que tinc fe. Fe en que els miracles existeixen, els extraordinaris i els quotidians. Quan les coses canvien i de cop el gir és de 365º, això és un miracle. Quan per fi surt el sol després de dies i dies de pluja, i oloro de nou la primavera, això també és un miracle. Quan després de tan i tan anys la gent que més estimo en aquest món (tota) segueix estant al meu costat dia rere dia, això és un miracle.
I els podria seguir enumerant un a un, fins l'infinit. Fins on s’expandeix l'univers i més enllà.
Tinc fe i sóc feliç.
I demano el meu desig positiu, un desig que no faria mal a ningú, un desig que hem faria encara més feliç (potser no més, però si diferentment feliç), i tinc fe que algun dia no molt llunyà tot es farà realitat.

Cold Play

Fotos enrederides de concerts al estiu, moments que tornen i retornen.

Estic de magdalena

Faig i faig i no puc parar.
Començo i m'agrada i penso i repenso com seran a quin gust tindran, i sense apassionar-me el dolç somnio amb un món de colors i amb un futur diferent.

Recuperant records

Records que sense ser meus avui després de tot hem van com anell al dit....

Torna a ploure sobre Barcelona

Plou, i com sempre que plou vull perdrem entre els llençols de la nostàlgia, amiga que últimament no visito gaire. Però avui plou i reconec que fa dies que et creues entre els meus pensaments diaris. No m'entristeix el teu record, serà que ho hem fet tan bé que no pot haver pena entre tu i jo, et trobo a faltar, i d'això tampoc estic gaire segura. I jo, que se per on pares els divendres per la tarda, somric al pensar-te amb pantalons curts corren amunt i a ball amb un xiulet als llavis. Serà que plou i amb tu he compartit moltes tardes de pluja, m'agradaria tenir-te molt a prop per explicar-te a cau d'orella tot el que ja m'ha passat aquest 2010. Potser només sigui una tonteria, un desig de les gotes de pluja. Un deliri d'aquest mes de gener.
Avui, serà que plou i tot encongeix una mica, el món, Barcelona, els carrers, les parets...
Ara que ets allò que no tornarà mai et trobo a faltar.

Tornar

Avui m'han parlat d'un lloc que m'agrada, un lloc al qual encara no hi he tornat. Un lloc d'estiu amb records de dies llargs i carrerons empinats. Lisboa m'agrada i encara no se el pq. I un cop t'atrapa no et deixa escapar, et segresta records i sentiments. Les imatges evoquen el que ja no tornarà, l'aventura dels estius sense planejar i les rutes en tren en busca del mar. Lisboa, porta d'entrada a un món que encara haig de descobrir. Mil racons als que encara no hi he anat. Migdiades amb banda sonora i fados al carrer, llambordes que sense ser grogues et porten per camins secrets...

Que li pasa al món?

E gira tutto intorno alla stanza mentre si danza danza

E radio tirana trasmette

musiche balcaniche mentre

danzatori bulgari

a piedi nudi sui bracieri ardenti

nell'Irlanda del nord

nelle balere estive

coppie di anziani che ballano

al ritmo di sette ottavi

Te he vist????

Va ser un moment, potser un breu instant i la imaginació va voler jugar-me una mala pasada. De totes maneres només vaig creure que t'havia vist i la idea hem va fer il·lusió, després de tot.

Suposo que mai podré saber si va ser o no.

En busca de futur

Necessito una tarda de sol per oblidar. Escoltar els ocells cantar entre les fulles dels arbres, les rialles dels nens en alguna casa veïna. Necessito saltar endavant sis mesos de cop per allunyar-me d'aquí, d'aquest lloc, d'aquest moment. Ara que els esdeveniments s'acceleren, ara que toca prendre decisions que no puc prendre, més que mai necessito sortir d'aquí. He perdut el nord, el sud i l'est. Se on he d'anar però hi ha alguna cosa que m'ho impedeix. No és el que vull fer i he de deixar passar aquest tren.
Busco tardes de llum, tardes càlides de pau i tranquil·litat. Saber que sempre queda demà i res importa quan els dies són llargs i calorosos.

Se que parles amb mi...

Se que parles amb mi des del silenci de les paraules escrites. I m'agrada saber que tot i no necessitar a ningú, molt en el fons em "necessites". Agraeixo les teves paraules, són un consol que avui no esperava trobar. Són per mi molt més que les negatives i els ultimàtums plantejats. Espero que sàpigues que per a mi signifiques el mateix. Que passi el que passi, signifiques el mateix. Sovint medeixo el món amb regla de fusta, sovint necessito sentir-me segura darrera mil capes de mantes d'estabilitat fingida. Porto dies sense dormir, mal sons de discussions per armaris i calefaccions.
No començo l'any amb bon peu, tot i esperar que aquest any fos un gran any. Però les teves paraules escrites hem donen llum en aquests dies d'hivern. Gràcies per abraçar-me quan ho necessito i no ho dic, gràcies per ser amb mi fins hi tot quan no sóc capaç d'escoltar, gràcies per intentar entendrem tot i no entendre'ns mai, gràcies per ser un dels meus pilars, una de les meves mantes d'estabilitat.
Amb tu fins a la fi del món (tot i no poder-ho fer literalment).

Ja venen els reis

Ja s'acosten, els nervis a flors de pell. L'olor a Nadal ja és només un record. Quan s'apaguin els llums tots a dormir. I mentre els somnis s'omplen de papers de colors, de puntetes entraràn camells i reis, carregats de bosses i bossetes per deixar sota les sabates muntanyes de regals. Demà serà un dia diferent, demà serà dia de Reis (de reis i reines). La il·lusió farà del nostre dia un gran dia per a tothom!

El pas del temps

Quan un es para a observar per un moment el seu voltant sempre et sorprèn el pas del temps. Caminant sempre ràpid cap endavant fa que no et donis compte de com canvien les coses. Hi ha llocs, secrets, els quals amaguen records de la meva infància, de la meva adolescència. Alguns han desaparegut, altres s'han transformat i els menys contenen encara l'essència del que van ser. Hi ha verds que encara són intensos, cels blaus i muntanyes que resisteixen immòbils esperant la tornada. En canvi nosaltres envellim a una pas accelerat. Ens apaguem sense adonar-nos, estem aquí per un temps curt i sovint som incapaços de gaudir-ho.
M'he perdut els detalls, els dies, les persones. En prou feines recordo. Dono per suposat coses que no són ja. Miro als ulls a un parell d'adults que no ho eren tant fa molt anys i se que els trobo a faltar.
Suposo que quan el temps acabi per mi i la gent ja no hi sigui, sempre podré tornar a recordar-los d'allà on venen. Pq el color verd, el blau existiran als meus ulls mentre jo visqui.