Me duele, me duele tanto que no quiero ni hablar, tanto que me cuesta respirar. El viento se ha ido, llevándose demasiadas cosas con él. Llega la lluvia, lluvia de final de mes. Es en estos días que todo cuesta un poco más.
Dinars a corre cuita, dinars accelerats. Tot llest en un moment i la conversa flueix normalment. Tot és familiar, tot és nou i "extrany". Els nervis per fi han desaparegut i els plats apareixen l'un rere l'altre com si ho hagués fet tota la vida. Un menú, per mi, per a molta gent. La pasta, la carn, les salses i el postra es van deixar menjar, potser hi va faltar pa, potser una mica més de caliu ambiental. Però els riures i somriures, les historietes quotidianes, els problemes de tothom fan i desfan el nostre dia a dia. Va ser una vetllada increïble, condensada en el poc temps compartit. Queden pendents tot de bons propòsits, de futures nits compartint molt més. Agraïda per la companyia, per tot allò que només es guarda en el record.
Tropezamos en la misma piedra una y otra vez, sin saber donde parar, sin saber si parar. Equivocarnos siempre y no querer rectificar. La tozudez nunca fue una virtud. Nos despreciamos a nosotros mismos y tenemos miedo a merecer mucho más. Hoy quiero hacer un alto en mi camino para sacarme la piedra del zapato. Quizás así logre avanzar.
Avui he llegit una carta, d'aquelles que es llencen al mar esperant ser llegides, qui sap per quin pirata. Avui he descobert que volia llegir la teva carta, necessitava escoltar la teva veu.
Qui no vol escoltar un fado mentre sopes en una tauleta en mig d'un carreró ple de gent amb somriures d'estiu? Contemplant imatges d'altres temps m'he adonat que hi vull tornar, que tornaré. Qui sap si vulguis venir. Necessito trepitjar la sorra amb els peus nus, la brisa fresca de l'atlantic escoltant el silenci. Perdre el temps, perdrem jo de nou entre els seus carrers. Seguiré el mateix camí, potser sense tantes parades, amb el va i ve del tren arribaré on moren les vies i el cel s'uneix amb el mar.
Aun con la oscuridad del alba, aun cuando el silencio ronda por las calles de una ciudad dormida. Aun cuando la brisa fresca de la noche acaricia el rostro de los nocturnos. Aun entonces sigues estando en mi presente. Escondido bajo mi piel. Me convertiste en el guardián de los recuerdos, el que atesora la llave. Sigo andando aun hasta donde incluso la fe no existe. Entre las sombras y el lodo. Inmortal al tiempo mientras pueda recordar. Losa que cae sobro los hombros, sin llanto, sin reproches.
A quien se le ocurrió la brillante idea de los números. Y el plan contable y peor aun reformar el plan contable????? Alguien quería matarme??? Por favor, se me bizcan los ojos y ya no se si eso era un uno o un dos.
Es mejor, si lo q me pasa, me pasa contigo
I és que aquest mes fa ja quatre anys que escric el meu blog... feliç bloganiversari!!
Les paraules escrites últimament no troben el moment per sortir. Els dies passen i no tinc espai. Les coses canvien, lentament, el temps engoleix les hores del dia fent passar les pagines del calendari i amb ell les estacions i els anys.
Mentre Barcelona quedava immersa sota la pluja, sota els núvols grisos de la tarda, he de dir que vaig tenir la millor tarda de divendres i de reis. Mentre a fora plovia a bots i barrals dins de casa plovien milers de regals. Aquesta vegada sí que m'han sorprès. Han agafat els meus desitjos i els han embolicat amb paper de regal. Ja tinc la maleta preparada per agafa aquell vol, tan és si fa fred o plou, aquest cop Roma m'espera amb banda sonora pròpia.
Algú hem va dir que parlo amb tristesa, i no és tristesa, simplement nostàlgia. Nostàlgia que el tic tac del rellotge sempre ha fet que senti. I malgrat arrossegar sempre el mateix sentiment, presento que no sóc la mateixa persona. D'alguna manera no sóc la mateixa persona que ahir se'n va anar a dormir.Vides estancades en basses d'oli. El millor any de la meva vida encara està per arribar.
Ahir, quan la ciutat ja es movia en la penombra d’una nit freda, vaig ser testimoni silenciós d’un instant insignificant en la vida d’algú. D’un moment que es perdrà en el record de qui ho van viure per ser part de la seva rutina, del seu passeig nocturn per la ciutat. Mans a l’esquena i pas lent, sota un llarg abric negre deixava transcorre una conversa tranquil·la i banal al costat de qui ella un dia va trobar. I el silenci es torna el meu aliat còmplice, llunyà, evito les mirades i les frases de compromís. Bon any, bon any. I totes aquestes coses que se solen dir quan ja no saps que dir. L’amistat, el record i l’apreciació queden enterrats sota una pila d’anys, una pila d’anys que tot i no fer esborrar els antics sentiments, el present enterboleix tota bona intenció.
