miércoles, octubre 23, 2013

Amunt


Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.
Barcelona és bonica, sobretot quan fa bo, però de cop es fa petita i no hi cabem tots. Tinc la finestra enganxada a la del veí i quan surto en bicicleta ha desaparegut el carril. Giro cantonada i trobo sorra de platja, oh oh com vingui una onada!
Així que m'he escapat, m'he escapat cel amunt i contemplo l'horitzó que avui s'encapritxa infinit.

Obsessions


Tinc clar que m'obsessiono amb les coses, amb els objectes i no focalitzo un camí en concret a seguir. Sóc com una estampida que poc abasta i molt destrueix. Un dia em llevo i resulta que el meu objectiu s'ha convertit en pots de vidre, els col·lecciono a milers per tota la casa. Ocupen prestatges, taules, cadires i fins i tot el terra n'és ple. Pots de vidre de totes les mides i formes, amb tapa i sense tapa. Pots de conserva i de melmelada, pots de vidre transparent o de colors. I quan ja crec que tinc tots els pots de vidre del món, la passió desapareix i es tornen avorrits, silenciosos, obstacles a saltar per anar al bany. Fins i tot el gat sento com camina amb una pota dins d'un dels pots de vidre. Desperto d'un somni de vidre i ja no em semblen tan bonics. Passo la tarda desanimada al sofà contemplant com el dia es mor rere la llum, sento que m'he deixat portar per una obsessió absurda que s'ha esvaït tan ràpid com va arribar.

De sobte em poses una caixa grossa de cartró sobre les cames i dius que anirem a regalar pots de vidre per la ciutat. "A la gent els hi fan falta, saps? te'ls havies quedat tots".
Es ven entrada la nit quan torno cap a casa cansada i satisfeta. Ningú sabrà que he estat jo, però he retornat tots els pots de vidre que m'havia quedat. La gent estarà contenta de tornar a tenir confitures i un lloc on posar els llapis de colors. En entrar de nou la casa torna a tenir el seu aspecte original i fins i tot el gat dorm tranquil en un racó.
Somrius mentre em fas el petó de bona nit, respirem alleugerits que la meva obsessió pels pots de vidre hagi acabat.
Surt el sol i amb ell un nou dia, des de la finestra oberta sento a la gent exclamant contenta el retorn del vidre a les seves cases. Obro els ulls, veig la llum, m'incorporo i en posar els peus a terra em dono conta d'una cosa... que m'agradaria tenir un motlle Nordic Ware. I tu esclates a riure.

jueves, octubre 17, 2013

Pensaments de mitja tarda


Definitivament fa un dia lleig. Miro per la finestra distreta mentre faig mitja i veig com els núvols tapen la ciutat. En algun lloc deuen estar fent cafè. El grinyolar del balancí compassa les meves mans i refrena els meus pensaments. La casa roman tranquil·la i mentre a fora hi bufa el vent dins s'hi respira pau i llenya al foc. Va ser una gran idea el posar estufa de llenya, fa caliu i fa olor d'infància. Estic sola i de vegades em sento sola.

Per un moment les claus obrint la porta fa que se m'escapi un mig sospir amb un mig somriure. Però segueixo mirant per la finestra despistada com si no m'hagués adonat. La meva quietud enganya, el repòs del meu cos és còmplice. Faig mitja mentre en el meu cap hi revoloteja una sola idea.
Sento passes, les bosses de la compra buidant-se, la porta de la nevera, ara un armari... sorolls familiars d'una casa a la ciutat.
Crec que quan acabi la bufanda, aniré a caçar caimans.


viernes, octubre 11, 2013

Pèsols de pluja

Avui he caminat sota la pluja, amb el fred colant-se entre la roba. Amb un paraigües groc en busca del sol.
He hagut de dinar de presa i corrents per compensar l'estona sota la pluja. I per un moment, entretinguda en separar els pèsols de l’arròs, m'ha vingut al cap una imatge. Hi haurà nàufrags que voldran llegir entre línies, però de segur que s'equivoquen. Només existeix un tu i un jo tan lluny ja en el temps, i tan curt en la memòria, que formes part dels si un dia va ser veritat. Doncs bé, recordo un bar, no el bar en sí si no un simple bar, o potser han estat tots els bars. Una taula per a dos i un parell de cerveses. Saps que no m'agrada la cervesa. I xerrant pels colzes aprofito per despistar-me i només fer un glop amarg entre rialles. Sort que sempre estàs tu per fer un canvi subtil i no deixar-me malament davant del cambrer. Somric, com ho feia, cap a mi pq ningú ho pugui veure, que un moment així serà meu per sempre. I segueixo escollint pèsols mentre a fora la gent encara busca el sol.