Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.
Barcelona és bonica, sobretot quan fa bo, però de cop es fa petita i no hi cabem tots. Tinc la finestra enganxada a la del veí i quan surto en bicicleta ha desaparegut el carril. Giro cantonada i trobo sorra de platja, oh oh com vingui una onada!
Així que m'he escapat, m'he escapat cel amunt i contemplo l'horitzó que avui s'encapritxa infinit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario