UN DINAR

La casa fa olor a especies, s’oloren per tota l’escala de l’edifici. La porta de l’entrada esta tancada, amb dues voltes de clau. El passadís es en penombra, al fons la llum de la cuina és oberta i el soroll d’algú traginant. El passadís és llarg i estret, a banda i banda les portes de les habitacions són obertes. Habitacions petites amb finestres que donen als baixos d’un pati de llums. Fa fred.

Des de la porta de la cuina es veu una dona d’esquenes, amb llargs cabells  canosos embolicats en un mal recollit. Du la bata de franel·la del seu marit i lligat el davantal. Remena una olla al foc, l’espetec de l’oli en la paella queda emmudit per l’horrorós soroll de la campana.  La cuina és petita, vella, amb armaris sense portes i una nevera despintada. Una cuina mal endreçada amb terra d’aquell que no es veu mai net.

Trucant a la porta, ella no ho sent. Passats uns segons el telèfon de sobre la nevera comença a vibrar i els compassos d’una cançó popular la fan afluixar el foc. S’eixuga les mans i respon a la trucada.

-Si? – La senyora escolta breument, penja. Agafant el drap de cuina es dirigeix a les fosques passadís amunt, cap a la porta. Camina poc a poc, distreta eixugant-se les mans. Les claus no hi són i les busca dins de la butxaca de l’abric que hi ha penjat a l’entrada. Sense presa l’obra.

I es llavors quan un guirigall de veus d’adults i de nens inunden la foscor. Entren en esbandida, sonen petons, s’obren llums i les habitacions queden plenes de muntanyes d’abrics sobre els llits. Un cop tots a dins un soroll sec, el tintineig de les claus, la porta torna a estar tancada.

Són els fills i filles de la Camila, els gendres i les joves, i tots els seus nets.

I amb tots ells el caos regna lliurement per la casa. Els homes seuen, mentre les dones omplen la cuina, hi ha qui para la taula, qui prova el menjar de l’olla, qui parla d’un gos perdut i qui no diu res en mig de tots. La Camila, segueix absorta en les seves tasques, el menjar ja és gairebé a punt per servir. En silenci va cap al lavabo i tanca la porta. Mirant-se al mirall agafa el raspall, poc a poc es pentina els seus llargs cabells i se’ls recull de nou. Es treu el davantal i la bata vella del seu marit. A sota dur una camisa blanca ben planxada, amb un coll bordat de fil blanc. Els botons desgastats han perdut el seu color daurat. Es treu les sabatilles i les posa al costat de la banyera. S’asseu al bater, per intentar encabir els peus inflats dins les sabates negres. En acabat s’aixeca i es torna a mirar al mirall, no somriu. Inspira profundament i surt al passadís.

Surt just per ensopegar amb el seu marit que acaba d’arribar, se li arronsa el nas al sentir l’olor a alcohol i tabac negre. Però ell ni s’immuta i continua caminant cap a al menjador. S’asseu amb els altres.

Han hagut d’enretirar el sofà i la televisió per poder fer la taula més grossa. Quan hi son tots, uns seuen en cadires, altres en tamborets i els nens més petits en una tauleta a part asseguts al terra com els indis.

La Camila comença a servir els plats, dues filles i la seva neta gran l’ajuden a servir. Les fonts de menjar omplen la taula. Les converses es creuen les unes amb les altres i comencen a dinar.

-          Mama, como estás? – Però la Camila no l’escolta i continua menjant. Els del seu voltant se la miren estranyats. I la seva filla insisteix.

-          Mama, estas bien? – Camila aixeca la mirada del plat i se la mira amb els ulls molt oberts.

-          Mama? Estas bien?

-          Sí, sí, estoy bien.

De mica en mica la taula s’ha anat quedant en silenci. Tots es miren la Camila que segueix menjant com si res.

-          Mama, trabajas demasiado, no deberías seguir allí. Limpiar casas a tu edad es muy agotador. Y esa mujer...

-          Os gusta el estofado? – Diu de cop la Camila.

Les mirades van d’uns ulls als altres, buscant alguna resposta al comportament estrany de la Camila. Algun somriure nerviós s’escapa.

-          Mama?

-          Os gusta el estofado? – Repeteix.

-          Sí, mama está muy bueno.

-          Esa señora ya no nos molestará más. Me alegro que os guste.

El silenci es fa crispant, les cares “de no saber el que esta passant” es transformen lentament en cares de desconfiança. Mentre alguns acaben d’interpretar les paraules de la Camila, boques tan obertes com els ulls que posen. Una cullera cau dins d’un plat.

-          Mama, que has hecho?

Estimat Joan

Sóc la teva avia.

Aviat serà el teu aniversari, ho se, i vull enviar-te aquests regals. Desitjo que t’agradin. No se els teus gustos. Te comprat un camió de bombers, al teu pare de petit era el que més li agradava, potser tu t’hi assemblis.

No ens coneixem i a la meva edat no se si ho farem. Si alguna vegada et parlen de mi, segur no t’explicaran coses boniques i seran del tot veritat.

M’agradaria poder explicar-te tantes coses, però com fer-ho, si tan sols ets un nen. Qui sap, potser algun dia et trobis de nou amb les meves paraules.

Serà el pes dels anys, la soledat que ofega o els fantasmes d’una vida que m’impulsen a explicar-te el per que d’aquesta realitat. Sovint crec que no sóc més que part d’una gran mentida, que despertaré de nou en aquell mati d’estiu i tot serà com havia d’haver estat.

Però aquell mati va ser diferent, imperceptible a primera vista, gairebé com la sensació d’haver tingut un mal son del que no recordes res. Amb el pas dels dies vaig ser conscient que havia perdut la capacitat d’estimar.

El que esdevingué després només són dies tristos, dies de pèrdues. Els fills van anar marxant d’un en un, molt lluny, per no tornar. I el teu avi i jo, ens vam convertir en dos estranys sense molt a dir. Fins que ell també va marxar.

Però també es pot viure sense estimar, i ho has de saber. No se si aquest mal neix i mor en mi, o si per el contrari serà una ombra que pesarà sobre vostre. Colant-se primer en els somnis, tacant de foscor cada una de les il·lusions, tenyint de negre la mirada i per últim submergir de dol el cor. La gent no ho entendrà i s’allunyarà, deixant-te sol amb la soledat del món. I viuràs, viuràs per veure com no queda res.

Aquest és el meu llegat.

Asseguda al tocador t’escric aquesta carta, observada per les fotografies dels que ja no hi són. Creuràs que estic boja, però algunes nits d’hivern, mentre vaig cap aquí i cap allà, cantussejo alguna cançó per omplir els silencis, i quan creuen que no els miro, els veig somriure.

La teva avia, 

                                   Maria

SENYORA QUE MIRA UN APARADOR DE CARAMELS

La Maria obre els ulls, l’habitació encara és a les fosques. El silenci regna inquiet sota el tic-tac del despertador.

L’insomni no la deixa dormir, des de que en Paco va marxar, el llit se li fa estrany, massa gran.

Sap que no es podrà tornar a dormir i com cada matí, ben de matí, s’aixeca abans que la ciutat arranqui el seu ritme accelerat. Mentre es prepara el cafè, es renta la cara i es col·loca bé la reixeta (xarxeta) de dormir. La imatge del mirall la pertorba i aparta la mirada mentre s’ajusta la bata.

El cafè fumeja a la tassa i asseguda a la taula de la cuina passa les pàgines del diari del dia anterior. Guerres, morts, polítics i més noticies que no li importen. El temps, s’esperen pluges durant la setmana, les primeres d’aquesta tardor. L’horòscop li diu que ahir era una dia bo per començar projectes nous, potser se li va passar fer-ho. I la secció de la borsa ni se la mira. Fer temps fins que arriba la Camila es fa molt avorrit de vegades.

Quan sent el repicar de les claus a la porta tanca el diari i s’aixeca a preparar més cafè. Te per costum esmorzar amb la Camila. Li agrada el seu accent estranger i la seva manera de prendre’s la vida la reconforta. Cada matí repassen l’agenda del dia, l’una a d’anar a comprar al mercat, s’han acabat les patates i quan torni té pensat rentar les cortines de les habitacions dels nens. L’altra ha decidit anar a comprar un regal per en Joan. Aviat farà quatre anys i vol que el regal arribi als Estats Units el dia del seu aniversari.

La Camila fa el llit i ella mira dins l’armari. Amb la de roba que té i no troba mai que posar-se. De reüll mira la faldilla del dia anterior i deixa de remenar. Va al calaix de les mitges, rebusca fins a trobar els quartos. Es pinta els llavis de carmí i per últim les sabates de saló ben llustrades. Recorre el llarg passadís fins la porta i s’acomiada. Sempre troba una excusa per sortir de casa. Faci fred o calor la casa li cau a sobre des de que està tan buida.

Passeja pels carres del barri, saluda a les veïnes i para a xerrar amb algun conegut. Ella sempre tan arreglada, tan estirada, tan que l’esquena li fa mal però mai es queixa. Para al quiosc de la plaça a comprar el diari i cigarrets que encara fuma d’amagat. Li passen les hores d’aquí cap allà i torna a casa just per dinar, carregada amb dues bosses plenes de regals. No sap si al Joan li agraden les motos o els cotxes, o potser els dinosaures, així que ho ha hagut de comprar tot.

Abans dinava sola al menjador, amb la televisió de la saleta per fer-li companyia. Però ja no està per romanços i dina a la cuina mentre li explica a la Camila tot el que ha fet durant el matí. Juntes recullen la taula, la Camila es posa a rentar els plats, ella prepara el cafè i el porta a la saleta. Juntes, assegudes cadascuna en una butaca, es preparen per veure la novel·la de la tarda.