La Maria obre els ulls, l’habitació encara és a les fosques. El silenci
regna inquiet sota el tic-tac del despertador.
L’insomni no la deixa dormir, des de que en Paco va marxar, el llit se li
fa estrany, massa gran.
Sap que no es podrà tornar a dormir i com cada matí, ben de matí, s’aixeca
abans que la ciutat arranqui el seu ritme accelerat. Mentre es prepara el cafè,
es renta la cara i es col·loca bé la reixeta (xarxeta) de dormir. La imatge del
mirall la pertorba i aparta la mirada mentre s’ajusta la bata.
El cafè fumeja a la tassa i asseguda a la taula de la cuina passa les
pàgines del diari del dia anterior. Guerres, morts, polítics i més noticies que
no li importen. El temps, s’esperen pluges durant la setmana, les primeres
d’aquesta tardor. L’horòscop li diu que ahir era una dia bo per començar
projectes nous, potser se li va passar fer-ho. I la secció de la borsa ni se la
mira. Fer temps fins que arriba la Camila es fa molt avorrit de vegades.
Quan sent el repicar de les claus a la porta tanca el diari i s’aixeca a
preparar més cafè. Te per costum esmorzar amb la Camila. Li agrada el seu
accent estranger i la seva manera de prendre’s la vida la reconforta. Cada matí
repassen l’agenda del dia, l’una a d’anar a comprar al mercat, s’han acabat les
patates i quan torni té pensat rentar les cortines de les habitacions dels
nens. L’altra ha decidit anar a comprar un regal per en Joan. Aviat farà quatre
anys i vol que el regal arribi als Estats Units el dia del seu aniversari.
La Camila fa el llit i ella mira dins l’armari. Amb la de roba que té i no
troba mai que posar-se. De reüll mira la faldilla del dia anterior i deixa de
remenar. Va al calaix de les mitges, rebusca fins a trobar els quartos. Es
pinta els llavis de carmí i per últim les sabates de saló ben llustrades. Recorre
el llarg passadís fins la porta i s’acomiada. Sempre troba una excusa per
sortir de casa. Faci fred o calor la casa li cau a sobre des de que està tan
buida.
Passeja pels carres del barri, saluda a les veïnes i para a xerrar amb
algun conegut. Ella sempre tan arreglada, tan estirada, tan que l’esquena li fa
mal però mai es queixa. Para al quiosc de la plaça a comprar el diari i
cigarrets que encara fuma d’amagat. Li passen les hores d’aquí cap allà i torna
a casa just per dinar, carregada amb dues bosses plenes de regals. No sap si al
Joan li agraden les motos o els cotxes, o potser els dinosaures, així que ho ha
hagut de comprar tot.
Abans dinava sola al menjador, amb la televisió de la saleta per fer-li
companyia. Però ja no està per romanços i dina a la cuina mentre li explica a
la Camila tot el que ha fet durant el matí. Juntes recullen la taula, la Camila
es posa a rentar els plats, ella prepara el cafè i el porta a la saleta.
Juntes, assegudes cadascuna en una butaca, es preparen per veure la novel·la de
la tarda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario