Bones noticies

Ahir era un dia gris. Gris per posar algun color a la destrucció de les il•lusions i a la renuncia no voluntària del nostre projecte nº2. Vaig intentar escriure una entrada però el meu mal estar general em va incapacitar per saber que dir. No trobava les paraules, el desànim regnava i no sabia que fer ni com fer-ho. I és que ahir era una de les afectades del cas Spanair (irònic ho se...).
Els diners no eren una prioritat, però sí el viatge, sí el projecte, sí les il•lusions, sí l'aventura. Però tots es curaven en salut i a mida que passaven les hores la informació canviava i desapareixien les poques esperances de trobar una solució favorable. Spanair que baixa persianes, el banc que hem de renuncia a totes les reclamacions i Lufhtansa que no es vol fer càrrec dels nostres bitllets encara que la nostra reserva segueix en peu. Ahir a la nit el cap no parava de donar voltes a totes les alternatives i no sabia quina escollir. Avui casi, casi ja havia tirat la tovallola quan una altre persona a agafat el meu relleu al front. I en la reraguarda ens quedava una bala de fogueig que miràvem de reüll sense gens d'esperança.
PAPUM!!! Ha fet la bala de fogueig.
I de cop i repent Lufthansa accepta la nostra reserva i ens fa arribar les noves targes d'embarcament. Que sí! Que volem, que seguim tenint reserva i els cors s'acceleren i s'embriaguen d'emoció continguda. No se ni com ha estat, quin alemany amable i compassiu ha tingut pietat de nosaltres, o quines arts ha utilitzat la nostra persona de contacte per haver aconseguit el que nosaltres amb mil trucades no hem estat capaços. Però ja no importa, pq tinc al meu poder la clau que ens portarà més enllà de la porta, més enllà dels nostres somnis a un viatge inigualable!

Sento mostrar-me tan eufòrica en aquests moments que tanta gent en la nostre situació encara no ha pogut resoldre l'embolic format, però enteneu-me que expressi la meva alegria després de que haviem perdut tota esperança de embarcar-nos en aquesta aventura.

Any nou

Any que arribes, que fas girar de nou la roda dels somnis. Any que portes auguris d'altres anys ja passats. Regales somriures d'infant i mirades il·lusionades, amb tot el mon al teu abast. Any que neixes, any que somrius, et miro als ulls i no se com desfer el mal entès. Com dir-te que de res servirà i que els maleficis no desapareixeran en la teva albada. Com trencar-te el cor, explicant-te que els reis no existeixen, ni les fades dels contes ni les nimfes del bosc, que seré jo qui canvií les teves dents de llet sota el coixí per dolços i que el tió no porta regals per mes que el piquis amb un basto. Any que camines amb passos petits i insegurs, et porto de la ma camí de la teva curta vida. El meu pit s'omple de llum mentre et miro de reüll segui l'estel de tots els altres anys passats. Has arribat, i marxaràs i de nou mil il·lusions que no haure vist florir, projectes que no trobaran finançament i amors que caducaran als prestatges dels supermercats pq ningú els haurà volgut comprar. Any que tens cara d'infant, viu, viu seguint el vent i no miris mai enrere! Passa trepitjant fort.

Batalles

La calma que precedeix a la tempesta.
L'aire fresc de matinada inunda els pulmons de densa espera.
La batalla resta impacient mentre la boira recorre la vall.
La por en forma de formigueig s'apodera per un instant del cos.
Una vegada mes toca afronta l'obscuritat i l'espera a saber si les ombres han guanyat terreny es fa del tot insoportable. La batalla eterna entre la llum i les ombres. Una lluita aferrisada, sense descans.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Mojito's night

Aquesta nit toca reunió de velles glòries. Trobades a altes hores que entre copa i copa farem tot allò que encara podem fer, com estar fins a les tantes de la matinada perdudes en un pub entre els carrers d'una ciutat adormida (de segur algú li pitin les orelles). Des de que vam posar punt i final hem recuperat els sopars a la lluna, les reunions d’emergència i les trucades a mitja nit. Ara és com si tot allò hagués estat un somni en una nit d'estiu. Es dissol ja en la memòria i perd consistència a mida que passen els dies, com si sempre hagués estat sola, sola amb tu.
De ganes ben poques i el sofà s'enfadarà quan s’assabenti que arribaré tard. Però resulta que la mandra és un pecat capital i no fos cas que al final algú li donés per passar comptes...
Somric, no puc fer més, al pensar que per fi els "genets del apocalipsi" cavalquen de nou.
I per una nit ens traurem el "barrito" i brindarem per la pròxima copa.

Feliç Any del DRAC

Feliç i pròsper Any Nou Lunar!!
Us desitjo un excel·lent Any Xinès del Drac!

Viaje del Heroe

Per primera vegada vaig escoltar aquesta teoria, de fet diria que era un llibre (vale potser no tota l'estona he estat atenta). Però quan van aparèixer aquestes lletres impreses d'un color blau intens sobre el paper blanc, va captar del tot la meva atenció. No tenia ni idea del que era, però només el títol ja tenia aquell no se que, que tan m'agrada. La paraula "viatge" és un iman, un conjur, un desig, un somni, una filosofia, una esperança, una creença, un ideal i fins i tot una vida. I que us he de dir de la paraula "heroi"... qui no ha vist pel•lícules, llegit llibres, seguit series?? Qui no ha somniat de petit (o de gran) en ser un gran heroi, potser inclús tenir poders??
Però aquest "viatge" i aquest "heroi" no parla de llocs desconeguts, no parla d'aventures, ni tampoc de força sobrehumana, ni de volar. O potser sí, però no tal i com ho entenem.
Parla de un jo profund, parla de dolor, de repte, però sobretot parla de "canvi". I aquesta paraula m'agrada encara molt més que les altres dues juntes. Pq el canvi és el motor de la vida, del esser i del no esser.
I vet aquí que aquest conte, anomenat "Viatge del heroi", esta compost per diferents capítols.
"La trucada", és el inici de tot canvi, el inici d'una historia de superació, el inici de tot.
Després apareix "La negació", l'heroi reacciona instintivament al canvi, el dalt a ball, de la narració.
I per fi el "Creuament del llindar", assumint el fet i mirant de front tot allò que ha d'esdevenir.
Però no és tot tan fàcil, tots ho sabem, i és llavors quan les coses es compliquen i comença un llarg recorregut per la part que més m'agrada del conte, anomenada "Dimonis i Guardians".
I si fos jo aquí podria esplaiar-me (i ho faria sense pensar-hi si no fos pq no toca) parlant dels dimonis, d'un jo profund i obscur que habita en la part més fosca del nostre jo, però seria injust pq oblidaria una part essencial del conte, que són els guardians. I somric pq al igual que he mirat a la cara tots i cadascun dels meus dimonis, diàriament miro a la cara a tots i cadascun dels meus guardians, i us puc assegurar que no estaria aquí si no fos per tots ells. Però el més trist d'aquest conte és que molts es perden en aquest camí de tenebres, potser no tenen guardians o potser no els saben veure.
Passen les pàgines, com passen els anys i arriba la "transformació", un dia et lleves i ja està. Tot a acabat. Les ombres tornen a lloc i gairebé som invencibles.
I com a epíleg "La tornada a casa" del heroi que ja mai més tornarà a ser com era, doncs després d'un llarg viatge per un món que no coneixia, batallant a vida o mort, retorna silenciós, sense trompetes ni serpentines. Recorre els carrers que porten a casa com si mai hagués marxat, entre mil cares conegudes que no el veuen diferent. Però ell sap qui és, que ha aconseguit, que ho és... un heroi.

I si tot fos per fi diferent?

Potser, qui sap... si les coses fossin per fi diferents, les sabria reconèixer? I si les coses són quan han de ser i quan ja no són simplement desapareixen? Potser d'aquesta manera el món equilibra els desequilibris i compensa les descompensacions passades? La ironia riu al saber que no ho faria millor. Però si els desitjos es poguessin fer realitat, aquells que no em confessat mai, els que ens neguem a creure que es formulen en la foscor d'un parpelleig? Seria capaç d'avançar-me al canvi, inclús quan aquest és tan lent i imperceptible? Volen els dies i no se si el futur arriba per a tothom o alguns només ens fem vells???...

Por

Fa dies que rondes l'obscuritat, sento com intentes no fer soroll quan et fiques entre els llençols i entres en els meus somnis. Puc olorar-te, el teu perfum es l’empremta que tot ho delata. Calles, silenciós. Amb la mirada perduda i sense un somriure a la butxaca.
Has tirat de la cadena del wc i et rentes les dents mentre l'aigua corre claveguera avall. Se que deus estar imaginant on deu anar. Segueixo en el sofà, sopant, mirant les noticies, i penso que et tornaràs a fer invisible, quan per fi decideixi obrir la porta.
De dia treballo i per la nit dormo. De dia dorms i per la nit treballes. Deixo notes a la nevera que acumulen pols a l'espera de respostes.
Podria deixar que fossis carn i pell però segur que després m'hauria d'acostumar de nou a la teva absència.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Volem començar amb bon peu

Arribo tard. Resulta que el món està fart d'escoltar la nova cançó de l'estiu i jo acabo d'aterrar al planeta terra. Fa tan sols unes horetes que la nau ha aterrat d’urgència per mancança de combustible, amb tanta mala sort que he espetegat just a la meva cadira, davant de l'ordinador i ja estic preparant tancaments i resultats de "quinieles". I mentre gaudia del meu últim àpat a bord de la nau estel·lar, que no era l'Enterprise, han fet sonar l'última cançó de l'estiu.Tots tenim un passat, un passat secret, fantasmes amagats dins l'armari, i els meus saben cantar en portuguès i ballen samba com si fos el 7 de setembre. Una vegada vaig tenir el món sencer per descobrir. Llavors tot era nou, tot era màgic i fins hi tot l'Smirnoff Ice era la cosa més excitant. Per tant no puc deixar de somriure quan les notes no deixen de repetir-se una vegada i una altre dins al meu cap i sóc de nou a un Londres vell i gris, sota llums de neó i banda sonora.

Bon any

Feliç 2012.

Published with Blogger-droid v1.6.8