viernes, febrero 26, 2010

I ara va de cotxes...

Ostres, són pensaments absurts d'aquests dies...



Ho recordes??

No se pq m'ha vingut al cap aquesta cançó, no te cap sentit... i aquest lloc, potser aquesta foto no faci justicia,... però, recordes???

Eclair de xocolata!

No és fàcil assolir objectius, no és fàcil intentar les coses i que aquestes no surtin com una vol.
Però al segon intent i ja tinc una aparença creible, un somriure als llavis i forces per seguir endevant. De mica en mica potser entre farina i xocolata acabi arribant algun destí fet només per mi. A vegades m'agrada imaginar que és un lloc de veritat, un lloc on també hi formes part.

Llum de la meva vida

Un mati qualsevol de finals de febrer, d'un any que m'he proposat sigui un gran any tot i no haver de posposar una vegada més els meus somnis. Un mati com qualsevol altre corrents per no arribar tard un cop més a treballar. No tinc temps per aturar-me, no tinc temps per respirar. Però inclús encara mig adormida sóc capaç d'adonar-me que alguna cosa ha canviat. No durarà, se que no ho farà. Un mati qualsevol d'una setmana sense importància. Surto de casa i hem sobra l'abric. El sol baix encara no entra dins el carrer, però per les avingudes laterals resplendeix radiant. El cel te un intens blau que ja no recordava i de sobte una gran gavina blanca vola entre els cotxes carrer amunt. Aguanto la respiració, la primavera ja és aquí, no és oficial, no durarà, però la veig treien el nas aquest mati per Barcelona.
Pujo a l'autobús i com sempre està a rebentar, com sempre les mateixes cares de son i les poques ganes de parlar. Baixo a la Diagonal, i mentre camino amb preses, m'imagino sense rellotge passejant entre els carrers, l'aire és fresc, el sol brillant, el transit ha disminuït, torno arribar tard.
Un mati qualsevol de finals de febrer dona pas a una primavera tranquil•la i alegre. Tranquil•la i alegre de nou, una nova primavera.

jueves, febrero 25, 2010

Perdonar

Fa dies dona voltes pel meu cap un pensament absurd. Un pensament que m'assetja i m'ataca just abans d'anar a dormir. M’angoixa i podreix els meus somnis. Cada dia que passa, cada dia que deixes passar, perds sense remei l'oportunitat de tornar. Vestit d’innocència i dolor, llop ferotge et vas tornar. Trenco les paraules que en el aire vas penjar i m'abraço a l’esperança de que aquest cop sóc jo la que no et vol perdonar.

lunes, febrero 22, 2010

Dissabte i tinc la casa plena

Dissabte i la casa es plena de gent, de rialles, de veus, de corredisses pel passadís, la cuina plena de trastos, d'olors noves, de pastetes al terra, de verdures escampades pel marbre. Estreno regal de reis i perillen els dits, afortunadament no hem de lamentar baixes. Ajudants de cuina que animen a les cuineres, que es mouen en una cuina petitona com si ballessin un vals sincronitzat.
Dissabte i la conversa flueix entre el vi blanc i el negre. Safates amb menjar per estrenar, malifetes per inventar. Tothom pica d'aquí i d'allà, n'hi ha per afartar-se. Els entrants es barregen amb el plat fort i tot torna a començar. La mà hem tremola mentre intento dissimular sucant el maki a la soja, mentre menjo una gyoza i una altra. Ara que tot és calma, els nervis surten fugint per la punta dels dits. Rialles i més rialles, anècdotes explicades una vegada i una altra, però seguim rient com si fos la primera vegada. Les hores passen i la gent de mica en mica corre a buscar altres plans, llavors la vetllada pren un caire més íntim, quedem les que quedem i tot es torna més personal. El vi te voluntat pròpia i fa dir allò que no ens atrevim a dir. Sempre units per la mateixa causa, però per una vegada son diferents les parets que ens escolten.
Gràcies a tothom per venir, per gaudir tan com jo d'un dinar en practiques.

jueves, febrero 18, 2010

Comprant

Camino distreta, absorta en els meus pensaments, intentant esbrinar quin raonament van seguir els del departament de marketing per posar el que busco entre tants prestatges. No entendré mai pq tenen la farina al costat de la pasta (jo la posaria amb el sucre).
Dono mitja volta, enfilo passadís amunt i abans d'arribar a la següent cruïlla apareixes sense veurem. Camines lentament, passejant la mirada pels productes. En una mà portes el cistell i l'altre es balanceja al ritme dels teus passos. Somric, et mous d'una manera "extranya". Et segueixo cinc passos enrere, no saps que t'observo. Gires cap a les verdures i t'atures davant la rucula, crec que t'acabo d'espatllar la sorpresa. Aquesta nit soparem amanida. Amanida que disfressaràs amb salmó fumat, alvocat, tomàquet i formatge. Tot per a que mengi una mica de verd. M'aturaria a observar-te, m'agrada mirar-te quan no hem veus. Sempre amb aquest posat tan seriós. Faig els passos que em queden i et planto un peto a la galta. No et sorprèn, em mires als ulls i fas un mig somriure. Deus pensar que estic boja.
Reprens de nou el teu camí direcció en busca d'un altre cosa, m'agafo a la teva mà. Hem sento com una nena petita, caminant un pas darrere teu hem deixo dur distretament mentre et parlo sobre algun tema que no t'interessa. Sóc completament feliç en aquest precís instant que fem la compra. No m'importa res més i sóc incapaç de veure que no m'escoltes.
A la cua, esperant per pagar, deixes el cistella ple al terra i m'abraces, hem fas un peto al cap i el món segueix girant, no saps que el meu cor batega ràpidament i que m'he quedat molt quieta per no trencar la màgia d'un instant inesperat. És llavors que la balança sempre s'inclina a favor i tots els pros desapareixen per art de màgia.
Estic convençuda que tot seguirà igual durant molt i molt de temps. És en dies tan normals i quotidians que els llaços vermells es lliguen i es relliguen.

Llamps i trons

Són les conseqüències de treballar durant dies amb el mateix excel. De fet porto dies escorrin el bulto i fent milers de coses alternatives abans de posar-m'hi. I avui, després que ahir per la tarda m'hi dediques en cos i anima, agafes de nou la feina decidida a acabar com a mínim la primera quarta part va i el Sr. Excel decideix de eliminar tot el que he fet aquest mati, borrant-me els formats i ara dedicar a les hores que hem queden a que totes les formules estiguin correctes.
De fet estic escrivint aquestes línies per distreure'm una mica, per no afrontar la meva dura realitat, i és que no estic ni tan sols arribant al meu objectiu d'avui!!!!

M'enfadaria, cert és que m'enfadaria amb tots els informàtics del món, però estic tan cansada que ni ganes tinc de despenjar el telefon per a queixar-me del Sr. Gates.

I el pitjor de tot és que sota aquesta calma fingida l'ambient està cada vegada més pesat, es pot sentir en l'aire l'olor a tempesta....

Llamps i trons, que rebrem tots!!

sábado, febrero 13, 2010

La casa dels somnis

Us he parlat alguna vegada dels somnis de tanques blanques? És un somni absurd, romàntic, de conte d'infant. Un somni, que com tots els somnis, no s'ajusta gaire a la realitat. Suposo que va aparèixer inconscientment, un dia qualsevol, mentre mirava per milionèsima vegada la cinta de vídeo ratllada de la Ventafocs. Mentre el seu vestit de ball canviava de color una vegada i una altre, fins que el conte acabava. Cent anys després el pas del temps a anat perfeccionat el somni, introduint elements que escapen a una ment infantil. Ara tinc el lloc ideal, el entorn perfecte per al meu somni de tanques blanques... Aniré prenent nota de tot el que necessitaré per dur-lo a terme, crec que el Ikea no podrà ajudar-me, o si?
Us deixo la porta oberta als meus pensaments...





miércoles, febrero 10, 2010

Així hem sento avui

Odio les mentides, sobretot les piadoses. Reconec que tots ho fem i a vegades per protegir algú que ens apreciem. Però avui estic enfadada i no ho puc evitar. Avui estic enfadada per les mentides regalades gratuïtament sense cap necessitat, per endolcir la vida, per endolcir la realitat. Estic molt i molt enfadada i per no enviar el mail que hauria d'enviar escric aquí, crido i patalejo. Estic enfadada pq no es va dir la veritat, una veritat que reclamava justa. Per una covardia que avui menyspreo més que les mentides piadoses. Si de mi depengués enfrontaria cara a cara aquestes mentides i, tot i el pas del temps, reclamaria la veritat dels llavis.
Pq amb aquestes mentides piadoses s'ha enfosquit allò que era llum, que era estiu, que era Sardenya. Miserables les mentides, miserables les paraules de la boca, miserable la persona que un dia era i ja no és.
Estic enfadada molt enfadada amb mi mateixa per creure tantes mentides una altra vegada.

Trucades


No truquis pq ja no t'espero...

martes, febrero 09, 2010

Visc a l'India

Hi ha gent que sembla que no te por a res. Un dia es lleva pel mati i decideix donar la volta a la seva vida. Liar-se la manta al cap, arreplegar els quatre trastos i plantar-se mirant un altre horitzó.

Jo en canvi segueixo on era i fins hi tot una mica més perduda. Passen els anys i no acabo de saber el que vull, o potser sí però no arriba mai.

lunes, febrero 08, 2010

Adiccta als Bolgs de cuina


D'un temps ençà que m'he aficionat a buscar, trobar i seguir un munt de blogs de cuina. Ja en seguia algun que per desgràcia meva han abandonat.
A mi la cuina mai se m'ha donat gairebé. De fet el meu pare sempre hem deia que preferia no dinar a que jo li pogués preparar quelcom.
La cuina és un món apassionant, però al qual has de tenir certes dots i sobretot molta paciència. Jo en canvi sóc de pim-pam, m'agrada veure els resultats al moment.
A tot això li he d'afegir el gran problema que per mi tenen les receptes de cuines de les revistes i dels llibres, i és que donen per suposat que el lector sap de que estan parlant i del pas 3 al 4 es deixen d'explicar certs detalls que fan incoherent (per mi) la seva comprensió i el plat en qüestió perd gran part de la seva gràcia.
Doncs bé, des de que vaig decidir venir a ciutat, sortir de les faldilles de la meva mare i allunyar-me dels seus meravellós macarrons, que m'ha picat el "gusanillo" de la cuina.
He de dir que segueixo sense tenir gran sort, sense tenir aquell no se que que tenen els grans cuiners d'aquest país (les mames).
M'hi esforço, us ho asseguro, i fins hi tot de vegades improviso unes llenties amb xoriço i patates que fan el fet.
Per sort per a la meva autoestima una de les meves companyes, i amiga de tota la vida, menja tot el que faig (l'altre és més llepafils). És un al•licient per a seguir intentat trobar el meu lloc dins d'aquest món.
Doncs al que anava, actualment segueixo un parell de blogs culinaris els qual m’apassionen, per les seves receptes de postres, per la facilitat amb la que ho presenten i les meravelloses fotografies dels resultats espectaculars.
Sempre que hem dedico a xafardejar-ne algun amb profunditat acabo anant a parar altres llocs que serveixen d'inspiració aquests primers i fan que descobreixi noves receptes que vull provar.

Aquí us faig arribar alguns d'aquests blogs que tan m'agraden. Potser avui acabi intentant tornar a fer unes galetes de mantega o un pastís de maduixes.

Vivir sin ti...

Pq el cap dona voltes sense parar.
Pq no tinc temps d'explicar el que sento, ni paraules que diguin la veritat.
Pq puc viure sense tu i no vull....




Per als qui vulguin la versió original:

viernes, febrero 05, 2010

Inversions de futur

Fa temps vaig prendre una decisió.
Fa un temps vaig adonar-me de que les coses, per molt que no fos capaç de percebre, estaven canviant. (Pq serà que aquest any només parlo de canvis??)
Doncs suposo que ha arribat el moment d'afrontar allò que tan he posposat i ja no puc eludir. El gran problema és que m'he d'escurar la butxaca, últimament tot es basa en això.
He de pensar més enllà dels meus somnis, de les coses que vull que arribin i no ho fan mai. He de ser capaç de no deixar per demà el que puc fer avui. Afrontar la meva pròpia humanitat, el meu jo terrestre i dedicar-me una mica a cuidar la meva salut, millor dit la meva salut futura.
Així que tiraré d'agenda, recuperaré tots aquells que un dia vaig deixar de visitar i els trucaré d'un en un per a que a finals d'aquest any pugui, com a mínim, saber que en duraré un de més.

I la llista comença just per la D, la D de dentista... en uns mesos tornaré a tenir 15 anys!

miércoles, febrero 03, 2010

Sensacions de diumenge

Tinc la sensació constant d'un diumenge per la tarda. D'un diumenge de pluja i de mandra.

Febrer de 2010

Febrer i deixem enrere un gener glaçat.
No espero gran cosa d'aquest febrer, sempre he cregut que ningú espera gran cosa d'un mes tan curt, tan fred, tan gris. Febrer no diu res, no porta festes ni tan sols porta claror. Al febrer ningú te plans, els cap de setmana s'omplen d'hores mortes i dies perduts. Febrer és un més de poques coses, poques ganes i pocs canvis.
I deixant de banda els girs inesperats que sempre arriben i no volem, aquest febrer sense noticies arriba silenciós. Penitencia acompanyada del Març a l'espera d'una primavera que ja ha arribat al CorteIngles.