viernes, mayo 29, 2009

A les fosques

Mal escric aquestes línies des de l'últim racó del meu món, aquell on el temps no existeix i els ocells canten lliures. Mentre la primavera segueix el seu curs, apropant-nos cada vegada més a l'estiu de les nostres vides, romanc amagada en la penombra de casa. Casa meva. Des de que vaig marxar un dia ara fa ja uns anys, que no havia tornat per quedar-mi sense pensar en marxar. Ara que l'obscuritat més negra a vingut per reganar en el món torno a casa com el torro. I res no canvia, tot segueix igual. Potser la casa ja no hem fa tanta por, els records s'han dissolt amb els anys i el "balancí" a perdut el seu color. Ja no recordo el motiu de la meva fugida sobtada d'aquestes quatre parets que sempre han volgut protegir-me, ara ja no importa.
Ara només hem queda la paciència, el divagar dels meus dies foscos amb un sol objectiu.
Un cop passat l'ensurt, ara que ja les coses semblen que volen tornar a lloc, somric amb tristesa i hem sec al banc a l'ombra dels pins sense res a fer, sense lloc on anar. Sense lloc on voler tornar.
Estaré uns dies sense passar per aquí, estic de baixa de moltes coses i de vacances de moltes altres.

miércoles, mayo 20, 2009

No ho estic...

De enamorada dic...
El que passa que sempre tinc algun objectiu clar a la vista. Sóc una persona que viu de la nostàlgia i dels octubres de fang, però procuro tenir somnis assequibles a la vista per no perdre el nord i somriure de tan en tan. M'enfado, però mai dura el suficient com per prendre represàlies.
Que hi farem les venjances són un plat fred i no tinc paciència per esperar tan.
El meu objectiu a curt termini és fer la migdiada en alguna amaca, escoltant l'estiu mentre llegeixo un bon llibre i el senyor barbut respira profund i pausadament a l'altre costat. I quan imagino tot això, el que esdevindrà ben aviat, un formigueig em recorre l'estomac i el sol brilla una mica més. Serà que la primavera ja ho te això.

Mesos d'agitació i compromisos varis ens esperen. Plegats d'aniversaris, comiats, de nous picnics amb les cares de sempre però lluny del passat. I viatges sense organitzar però que ja estan en la ment, amb aires alemanys i un fred que es cola sota la porta. Però tot això te colors d'hivern i ara el sol brilla en un cel blau que no deixa lloc a altres temps. De mentres, per fer passar les ànsies que no saben esperar busco i rebusco un llibre per emportar.

Parece mentira....

... que después de tanto tiempo rotos nuestros lazos.....

martes, mayo 19, 2009

Nosaltres d'aquí uns dies!!

Gent! Quines ganes, quina il·lusió. Practicament dit i fet.
Jo d'aquí un parell de mesos passejaré per aquestes platges cristal•lines. Amb un sol d'infart i un burka, es clar. Ja estic impacient, ja no veig el moment. L'avio el 14 d'Agost. Tres mesos, no podré espera tant.

Caus en les ombres

Ahir vaig desaparèixer, vaig deixar el món enrere. Tot era obscuritat, un no esser que no importava. I no importava. He mort una mica i no m’espanta ja.
Ahir quan agafava el bus per anar a la feina, vaig tenir un últim pensament clar, m’havia de tocar l’aire, estava marejada, “baixo a la pròxima”. Però en l’infinit espai temps, les mil·lèsimes de segons que triga el bus en arrancar i girar per plaça Molina, vaig caure desplomada de cap contra la porta. No ho recordo, tan sols se que van obrir els llums de la meva pel·lícula muda particular i creia que m’havia adormit. Un noi m’aguantava els peus en l’aire, una noia m’agafava el cap mentre s’excusava a la resta de la gent dient que no s’havia donat compte que queia i que no m’havia pogut agafar. Volia aixecar-me, ja havien cridat a l’ambulància. No era per tant. Només m’havia adormit, un segon, un insignificant segon. Les ulleres de sol havien desaparegut, les meves sabates boniques estaven allà a munt amb els meus peus i jo de cap a terra. No era per tant. Estava bé, només m’havia adormit, un segon. Quan per fi hem van deixar aixecar-me, una suor freda cobria el meu cos mentre tremolava, havia de sortir d’allà corrents. Les portes es van obrir i una glopada d’aire fred hem va acompanyar fins el banc més pròxim. Volia plorar, tenia moltes ganes de plorar. Necessitava algú i no tenia a qui recórrer. Estava tan a prop del meu destí i en canvi era totalment incapaç de fer una passa més. I vaig reunir totes les forces que no tenia per fer una trucada. Les coses van començar a sortir bé i ja era qüestió de minuts abandonar la meva soledat. Respirava profundament, mentre deixava que el fred s’instal·lés de mica en mica dins el meu cos, hem sentia viva, recuperava el món i el cap tornava a lloc.
Sort que al final la pobre jardinera que mirava com a últim recurs al meu malestar va quedar intacte.

viernes, mayo 15, 2009

15 de Maig

Jo no m'oblido...

... encara que ho faci veure.

miércoles, mayo 13, 2009

Arrels

Estava mirant el meu fotolook. Tinc algunes fotos penjades que vaig renovant per no haver de pagar. Estava mirant les fotos que tinc del nostre viatge (que en son només dues) i he començat a mirar enrere, a mira fotos més antigues, i fent el camí al revés, de seguida m’he plantat al 2007. I m’ha sobtat, de cop i de volta, un sentiment estrany. I no m’he sabut reconèixer en aquelles fotos, com si la persona que somriu a la càmera no fos jo realment. Però si que ho sóc. I m’he descobert recordant aquells dies en que tot era possible i una aventura nova, amb els mateixos problemes i segurament amb més dubtes. Deu ni do, dos anys ja farà d’aquella nit. D’aquell aniversari que no havia de ser nostre.
Estic contenta d’haver arribat on sóc i tot, o en molta part, gràcies a tu. Una vegada hem vas escriure una nota, on deies lo important que era jo per a tu. Potser pq parlo massa i no hem prens seriosament, però avui mentre mirava les fotos m’he adonat de lo molt important que ets per mi. No tinc dubtes del que vull, tot i que continuïn havent Octubres en la meva vida. Se que me’ls permets i jo els necessito.
Et miro sovint, quan creus que no ho faig, en mig de la gent sense adonar-te, ets el meu millor amic, i no ho saps.
Sense ni tan sols buscar-ho t’has enredat tan en la meva vida que penso en tu inclús quan crec que no ho faig. Si poguessis veure’t durant un segon amb els meus ulls, potser deixaries enrere tot allò que no cal.
Com qui no vol la cosa hem deixat passar el temps i aquest ha passat molt ràpid.

Feliç dia del nostre no aniversari.


lunes, mayo 11, 2009

4"

Quina canço més bonica...


Ando buscando una flor que me diga que ya es primavera!!!!

Missió Impossible

Hi ha favors que no cal demanar. Un ho sap, un ho fa. Tot de bon grat. Amb esperança, il•lusió però sobretot amb el cor. Ara bé, hi ha d'altres que no s'haurien ni de pensar. Tots tenim els nostres límits. Imposats per la raó, per les pors o senzillament per criteri. Avui m'han demanat dues coses, de fet és la mateixa, però la divideixo en dos que sempre és un nombre més bonic. M'han demanat que escrigui. Cosa que puc i sóc capaç de fer. És senzill donar cops al teclat i entre les coses sense sentit surti quelcom amb cara i ulls que coli com a presentable (una no aspira a més). L'altre ja és més complicada, doncs el do de la paraula no és una virtut que jo tingui gaire desenvolupada.
I alguns, aquells qui sabeu qui sóc realment, us podeu pensar "Però si no calla ni sota l'aigua!". Doncs bé, teniu raó. Però quan es tracta de llegir el que he escrit (fent veure que en sabia) davant d'un centenar de persones ja la cosa canvia. Ja no crec tan en el que dic, ni en el que sento. Tremolo com una fulla, les mans hem suen i se que en un moment o altre començaré a tartamudejar. No sóc capaç ni de llegir la primera frase que les emocions hem col•lapsen el cervell i la sang pressiona contra les meves orelles, ensordint el món. El cor, sempre amb el seu batec irregular, fa que perdi l'equilibri i és llavors quan penso que de por també es pot morir.
Tinc només dos mesos per intentar buscar una alternativa que faci a tots contents.

Ja en tinc prou!!!

Quin any, quin hivern tan desastrós. I ara arriba la primavera i torno a estar constipada.
Hem fa mal el paladar, gotejo com una aixeta mal tancada i tinc ganes de ficar-me dins del llit per no sortir. La meva primavera, amb regust a preludis d'estiu, es difumina per moments mentre les pluges amenacen de nou la ciutat de Barcelona. Assetjada la fortalesa, els seus habitants només ens queda esperar, armats amb paraigües i ulleres de sol. I un silenci que ve de lluny hem tapa les orelles. Avui hem costa pensar.
I la gent sempre encuriosida pregunta que em passa i jo no se el que haig de contestar. Tantes grips noves, tantes per triar, que gairebé no goso ni respondre "No ho se pas". Potser esperi, de segur que algun símptoma es delatarà. Si hem surt bec o si hem surt cua recargolada. I si curo i faig goig doncs res, un constipat normal. D'aquells que s'agafen gràcies a l'aire condicionat i uns bons companys.

domingo, mayo 10, 2009

Fungi Porcini

Al igual que les coses importants a la vida, arriba sense avisar.
De cop se'm presenta una idea absurda al cap, balla entre els meus pensaments i em fa somriure tontament. Allò que només puc entendre jo.
Trobar el cap del fil conductor sovint em resulta difícil. Sempre divago i m'acabo perdent.
En la memòria hi tenim guardades les olors de la nostra infància, els colors dels estius. Jo hi guardo a part moltes altres coses. Sense adonar-nos lliguem al nostre record tot d'objectes inanimats, tot de llaços vermells que ens transporten a dies que no tornaran.
No ho puc evitar, apareix de cop i de volta. Sovint, el que guardo en la nevera del record són tot de plats de menjar. Macarrons gratinats al forn, gelat de xocolata Belga, el Sushi, les tallarines (petxines) i fins i tot el micuit.
Avui, mentre anava amb cotxe contemplant el paisatge del Maresme, he somrigut al imaginar-me a mi mateixa obrint de nou la nevera per deixar-hi més menjar. Els "fungi porcini" ara formen part de les coses que aprecio de manera especial. Els he lligat a mi i mai més seran el que eren pq sempre hem portaran de nou a tu, siguis on siguis.
Sóc el guardià de la clau.

jueves, mayo 07, 2009

Preparant un viatge

Preparar un viatge sempre és emocionant. Sempre és difícil organitzar, decidir. Però tot es complica quan el viatge és improvisat. Dit i fet.
Doncs fer coincidir a un grup de gent fa que no tot sigui senzill.
Ara en el pre-organitzament de un somni hi ha la il•lusió, l'esperança, l'emoció. Esperem que de mica en mica, pas a pas, hi arribem.

domingo, mayo 03, 2009

Que se queden anticuadas las sonrisas...


Y que se escriba hoy, una ultima canción.