jueves, junio 28, 2007

"Que la vida va y viene, que no se detiene y que se yo..."

Supongo que la gente entra y sale de nuestras vidas, y mi corazón, sitio de paso, esta siempre allí, esperando. Hace unos días que duermo mal, que algo me inquieta. Hoy por fin parte de mis inquietudes han encontrado justificación...
Las ganas de llorar me invaden, no son buenos días para la alegría. Reconozco el egoísmo en mis palabras, pero odio ver a la gente partir... la echaremos de menos, y no sabe cuanto ;p

miércoles, junio 27, 2007

Esperando

Hoy es un día extraño. De esos en que la noche se ha hecho larga y el día amanece gris. De esos en los que esperas que algo salga mal. Tengo el corazón en un puño y me asusto hasta de mi sombra. Quizás solo sean las hormonas, o quizás sea un mal augurio. Es la calma que precede a la tempestad, lo puedo sentir en el aire, en mi piel. Algo anda mal en mi mundo y no acierto a saber que es... o quizás si lo sepa y solo estoy esperando la confirmación. Y esa espera se vuelve interminable, insoportable. Como el condenado a muerte siente la soga en el cuello i el tic-tac del reloj marca el ritmo de su corazón. Algo anda mal muy mal.
La huida ya no es una alternativa, no quedan caminos por recorrer.
Quizas solo sea un mal día.

miércoles, junio 20, 2007

Jo intern

Hi ha dies que aquell jo intern està a l’espera, impacient pq succeeixi allò que mai esdevindrà realitat. S’obsessiona, ronda com un llop afamat, sents els seus passos entre la penombra, la seva respiració accelerada. I saps que res el calmarà. Cada dia i cada nit, el seu rellotge fa tic-tac, tic-tac i el neguit creix i creix, es refrega les mans com un vell psicòtic, i els ulls vidriosos, inexpressius, fan de la seva bogeria el teu deliri. Un jo intern tan fosc com la nit, tan obscur, tan brut...
Impregna l’aire d’un olor tebi a humitat, a tancat. Immòbil el contemples des de lluny, no li tens por, tot i que de vegades no es inofensiu. És aquella part de tu de la que sempre has renegat, la que amagues al món exterior. Un jo ranci, putrefacte que sempre està allà com una llosa a punt de caure. La comdemna de viure amb un mateix de vegades es fa insoportable.

Hoy necessito un relax... shhhhh!!!!

martes, junio 19, 2007

Cartas a un amigo

Eddy,

Déjame que te de la razón, lo peor es que te pase justamente “ESO” en época de exámenes, pq si no hay ganas ya de estudiar de por si imaginaros con el corazón roto, el alma en los pies y los ojos hinchados de tanto llorar. Los días de verano se hacen interminables y crees que estas en un pozo tan hondo que jamás volverás a ver la luz del sol.
Pero ya te digo yo que los amigos ayudan mucho, los viajes también, y el independizarte ni te cuento. Y aunque haga mucha, mucha rabia que te digan siempre lo mismo, el tiempo lo cura todo, o mejor dicho, hace que las heridas duelan menos, y aprendes a vivir con ese dolor que aunque ahora creas que te va ahogar en cualquier momento, dentro de un año solo será un pequeño resquemor detrás de los ojos cuando inevitablemente vuelva a llegar el verano. No te prometo el olvido pero si la superviviencia, y a veces eso ya es mucho.
El amar a una persona tendría que ser suficiente para ser feliz, y sin embargo necesitamos el amor de este para respirar, hablar o soñar. Creeme si te digo que te comprendo y creeme si te digo que jamás la dejarás de amar.

Animos!!!! El amor es eterno y aunque cambia de forma, siempre esta allí ;p

domingo, junio 17, 2007

Mi primer año fuera de casa 1ª parte

Oportunitats

Per aquelles coses del destí ahir vaig tenir l'oportunitat d'enfrontar les meves pors. Potser pq hi havia molta gent mirant, pendent de la meva reacció, potser senzillament pq vaig ser una covard, vaig deixar passar el moment. Va ser només un instant, sabia que hi era, que hi podia ser. Però la idea de que tot aquest temps no hagués servit de res, va ser el suficientment aterradora com pq seguis caminant mirant endavant.
Tampoc hagués pogut fer gran cosa i el dolor, amic inconfusible, m'hagués mossegat els peus. I no si val, pq crec que el moment hauria de ser compartit, en la intimitat dels pensaments i no en mig d'un mar de gent.
Però tot això són excuses pq tenia por, tanta por que es ara que em pregunto si hi era... se que ho podria saber, però no se si estic preparada per la resposta. De totes maneres quin sentit te obligar-me a passar per tot això si se que la única afectada, la única que acabarà esmicolada seré jo....

jueves, junio 14, 2007

La Laia busca casa

He iniciat una campanya per a trobar allotjament gratuit a la Laia. He escrit i enviat ja uns quans mails. Com a ultima opció he cregut necessari penjar les cartes en el blog. Per si algu la pugues ajudar..... Estimat Sr. Fulgueira:

He decidit que aquestes vacances les passaria amb el meu xicot a la meravellosa illa de Menorca. Degut a que aquest any només coincidim una setmaneta estic intentant d’organitzar quelcom especial. El vol ha estat fàcil de trobar, dintre de les nostres possibilitats i les dates en les que hi podem anar. Però l’allotjament ja és “harina de otro costal”, doncs els preus son abusius i les possibilitats són alhora reduïdes. Per això estava pensat que potser, i aprofitant que vostè disposa d’una casa en aquells paratges, aquest estiu tenia pensat anar a voltar pel món desaprofitant així l’ocasió de visitar terres menorquines. L’objectiu d’aquest e-mail és oferir-me a cuidar de la seva estimada possessió durant el temps que romangui de vacances. D’aquesta manera els dos sortim contents d’una simbiosis temporal, ja que vosté queda tranquil doncs la casa no estarà buida a l’abast dels lladres i nosaltres tindrem allotjament gratiut.

Esperant la seva resposta, rebi la nostra salutacio

Laia P.

Estimat Pep,

He sentit dir que la teva apreciada esposa esta en estat. Enhorabona. Degut aquest esdeveniment tan important i transcendental en les vostres vides, segurament us hàgiu hagut de replantejar molts dels plans que ja devíeu tenir fets per aquestes vacances que s’acosten. Algo tranquil·let, potser????? He sentit dir que teniu un apartament a ses illes, llàstima que s’hagi de quedar buida aquest estiu ( a l’abast d’algun lladre/romanès que vulgui desvalijar la casa). I a tot això que jo hem pregunto... pq no vaig jo a cuidar de la casa mentre vosaltres reposeu tranquils a l’espera del nou nat??????
Ja saps que per tu faria quelcom per a treure’t preocupacions, no és moment de pensar en festes i festetes, ja saps minucies varies.
Quedo a l’espera de la teva resposta.
Sempre teva,

Laia P.

martes, junio 12, 2007

Papallones

Passejant entre els verds paratges d’aquesta terra tan llunyana, amb les poncelles i els cabells al vent, el sol fa que acluqui els ulls. Estirada contemplo els seus núvols d’estiu nedant entre el cel blau. I l’olor a moixernons omple els pulmons de records càlids de moments tan feliços com aquest. Res importa pq res queda en la consciència i sóc una mica més lliure, una mica més gran. El llop que a tots assetja avui roman tranquil i callat, amagat sota l’ombra d’algun pensament. Se que hi és però ja no li tinc tanta por.
El meu infant dansa rient, cantant cançons de bressol que algú li haurà ensenyat. Les herbes li acaricien els peus descalços mentre persegueix papallones de mil colors. Aviat caurà rendit a les meves faldilles, buscant refugi a la seva eufòria. I amb un amor inimaginable acariciaré els seus cabells suats i els seus ulls foscos em miraran i res importarà. Passejant entre els verds paratges d’aquesta terra llunyana, les poncelles i els cabells al vent, de la mà porto els meus somnis i la meva felicitat, i se que tu també hi ets.

jueves, junio 07, 2007

Vivir en Barcelona

Quizás todos aquellos que vivimos en pueblos acabamos despreciando a todos aquellos que nos invaden el "campo". Como si las montañas, las tardes tranquilas y el sol nos pertenecieran. Muy a mi pesar tengo que reconocer que mi antipatía por toda esa gente a incrementado en los últimos tiempos. Solo hace falta ver lo que algunos llaman progreso.
Pero ahora vivo en Barcelona, he cambiado los arboles por farolas y el olor a estiércol por la nube espesa que cubre la ciudad. Y aun así, lentamente, descubro cada día lo agradable que es vivir cerca de todo. Cerca de las tiendas, cerca de los bares, cerca de la civilización. Poder ir andando a todos los sitios. A la playa, al cine, al teatro, al parque, al utopía. Las ventajas superan con creces cualquier inconveniente. Y es que des de que vuelvo a casa a pie, paseando bajo el tibio sol de la tarde, creo que he recuperado parte de la calidad de vida que perdí al empezar a trabajar. Y es que a pesar de que alguien pudiera pensar que empecé en el mundo laboral con pie derecho, ahora entiendo el refrán que dice "En todas partes cuecen habas".
El no tener que salir corriendo para ir a buscar el tren, llegar a casa tarde cenar y dormir, a cambiado mi vida en un radical 100%. Disfruto de una libertad de la que jamás había disponido, sin preocuparme por nadie, sin tener que dar explicaciones a nadie. Quizás sea muy egoísta por mi parte, pero llevo toda la vida preocupada por el que dirán, por no querer defraudar a mis padres, absorbida por una relación que no tenia futuro más allá de mi. Que ahora a mis 26 me doy cuenta de todo lo que perdí. Y sin dejar de ser yo misma ( con mis defectos y tabues) me siento más libre. Salir de copas entre semana, tomar el sol en la terraza un domingo por la mañana, cocinar lasaña para los invitados el sábado. Todo eso que puede parecer tan sencillo y banal es para mi la dosis necesaria de esperanza para seguir viviendo. Y es que una gran ciudad te da el anonimato necesario para escapar del mundanal ruido del corazón.
Vivo con mis mejores amigas ( o parte de ellas), gente que también busca su lugar en el mundo, sin saber cual sera el destino que nos aguarda. Y se que ha sido la mejor decisión que pude tomar. Puede que sea la cercanía de los 30 lo que hace ver las cosas bajo otra gama de colores. El rosa de los 21 lo cambié por el negro de los 25, ahora el verde de los 26 hace que el mundo gire a una velocidad pausada y tranquila.. quizás solo sea la aproximación del verano y mi billete de avión lo que me haga sentir mejor con migo misma.

martes, junio 05, 2007

De mil festes






Aniversaris acumulats... viatges a l'Utopia en busca d'un refugi per a navegants. Han acabat les tempestes i l'estiu es presenta plè de nits a la fresca. Ultimament no tinc temps de parar-me a escriure tot el que us voldria explicar. Per això us penjo les fotos, que millor que jo, us parlen de somriures i riures a la bora del mar.

domingo, junio 03, 2007

Tal dia farà un any....

Escric aquesta carta amb l'esperança que algun dia algú trobi aquesta ampolla al mar.
Per començar diré que el temps és relatiu, i el que per alguns és una eternitat, per a mi només a resultat una nit.
Que els anys es succeeixen i la vida no és més que un passeig en una tarda calida de juny.
Els records són tan vius que gairebé sento les ferides sota la pell sagnar de nou. Se que serà només avui, que el caos marxarà demà al matí. Però avui necessito ofegar-me en el meu dolor, fa massa temps que l'evito, que faig com si no existis. He après a sobreviure sabent que m'havia equivocat. Que cada caricia meva era una tortura per a tu, que les mirades de complicitat no eren més que un miratge. De vegades encara em pregunto si tot va ser real. Però sota litres d'alcohol no puc evitar de repetir-me que sempre vas ser una victima meva. I em sap molt de greu. Si pogues, si existis la manera, demanaria perdo mil vegades.
I per culpa dels meus excesos he perdut la meva llum, un amic i a mi mateixa.

Però lluny de tota lamentació se que els dies brillen de nou amb noves il·lusions, i malgrat no poder compartir-les amb aquella part de mi que mai va voler estimar, avui serà un mal dia, però només avui... demà tot haurà acabat de nou.

Ara se que el taxi no arribarà mai.

viernes, junio 01, 2007

Divendres Poetic Octavio Paz El Mar

EL MAR, EL MAR Y TÚ...
El mar, el mar y tú, plural espejo,
el mar de torso perezoso y lento
nadando por el mar, del mar sediento:
el mar que muere y nace en un reflejo.
El mar y tú, su mar, el mar espejo:
roca que escala el mar con paso lento,
pilar de sal que abate el mar sediento,
sed y vaivén y apenas un reflejo.
De la suma de instantes en que creces,
del círculo de imágenes del año,
retengo un mes de espumas y de peces,
y bajo cielos líquidos de estaño
tu cuerpo que en la luz abre bahías
al oscuro oleaje de los días.
Octavio Paz