Miro a través
dels teus ulls allò que viu tan lluny. Aquell instant de no dir res amb
silencis plens de colors. Vull saber de tu. El teu riure inundant-ho tot de nou
i l'olor de cafè recórrer la casa com si aquest matí et llavessis aquí. Que
fàcil és somniar, deixar-me portar pel que podria haver estat, passejar per
aquella vida sentint el sol a la cara i la teva mà entre els meus dits. I no m’avergonyeix
reconèixer que he tornat a perdre el nord, el sud, l’est i la raó. Que faig tot
el possible, que caço papallones totes les nits i no parlo ja de tu.
