CONTIGO

Hoy sin querer he encontrado pensamientos míos en palabras de alguien. Me gusta descubrir pasiones escritas en paredes sin esperar la sorpresa de encontrarme oculta entre ellas. Pq a veces nuestros pensamientos ya fueron escritos.

Viajar a Marte
o al cuarto de la plancha.
Pero contigo.

Luis Alberto de Cuenca

Amunt

Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.

Barcelona és bonica, sobretot quan fa bo, però de cop es fa petita i no hi cabem tots. Tinc la finestra enganxada a la del veí i quan surto en bicicleta ha desaparegut el carril. Giro cantonada i trobo sorra de platja, oh oh com vingui una onada!

Així que m'he escapat, m'he escapat cel amunt i contemplo l'horitzó que avui s'encapritxa infinit.

Obsessions

Tinc clar que m'obsessiono amb les coses, amb els objectes i no focalitzo un camí en concret a seguir. Sóc com una estampida que poc abasta i molt destrueix. Un dia em llevo i resulta que el meu objectiu s'ha convertit en pots de vidre, els col·lecciono a milers per tota la casa. Ocupen prestatges, taules, cadires i fins i tot el terra n'és ple. Pots de vidre de totes les mides i formes, amb tapa i sense tapa. Pots de conserva i de melmelada, pots de vidre transparent o de colors. I quan ja crec que tinc tots els pots de vidre del món, la passió desapareix i es tornen avorrits, silenciosos, obstacles a saltar per anar al bany. Fins i tot el gat sento com camina amb una pota dins d'un dels pots de vidre. Desperto d'un somni de vidre i ja no em semblen tan bonics. Passo la tarda desanimada al sofà contemplant com el dia es mor rere la llum, sento que m'he deixat portar per una obsessió absurda que s'ha esvaït tan ràpid com va arribar.

De sobte em poses una caixa grossa de cartró sobre les cames i dius que anirem a regalar pots de vidre per la ciutat. "A la gent els hi fan falta, saps? te'ls havies quedat tots".

Es ven entrada la nit quan torno cap a casa cansada i satisfeta. Ningú sabrà que he estat jo, però he retornat tots els pots de vidre que m'havia quedat. La gent estarà contenta de tornar a tenir confitures i un lloc on posar els llapis de colors. En entrar de nou la casa torna a tenir el seu aspecte original i fins i tot el gat dorm tranquil en un racó.

Somrius mentre em fas el petó de bona nit, respirem alleugerits que la meva obsessió pels pots de vidre hagi acabat.

Surt el sol i amb ell un nou dia, des de la finestra oberta sento a la gent exclamant contenta el retorn del vidre a les seves cases. Obro els ulls, veig la llum, m'incorporo i en posar els peus a terra em dono conta d'una cosa... que m'agradaria tenir un motlle Nordic Ware. I tu esclates a riure.

Pensaments de mitja tarda

Definitivament fa un dia lleig. Miro per la finestra distreta mentre faig mitja i veig com els núvols tapen la ciutat. En algun lloc deuen estar fent cafè. El grinyolar del balancí compassa les meves mans i refrena els meus pensaments. La casa roman tranquil·la i mentre a fora hi bufa el vent dins s'hi respira pau i llenya al foc. Va ser una gran idea el posar estufa de llenya, fa caliu i fa olor d'infància. Estic sola i de vegades em sento sola.

Per un moment les claus obrint la porta fa que se m'escapi un mig sospir amb un mig somriure. Però segueixo mirant per la finestra despistada com si no m'hagués adonat. La meva quietud enganya, el repòs del meu cos és còmplice. Faig mitja mentre en el meu cap hi revoloteja una sola idea.

Sento passes, les bosses de la compra buidant-se, la porta de la nevera, ara un armari... sorolls familiars d'una casa a la ciutat.

Crec que quan acabi la bufanda, aniré a caçar caimans.

Pèsols de pluja

Avui he caminat sota la pluja, amb el fred colant-se entre la roba. Amb un paraigües groc en busca del sol.

He hagut de dinar de presa i corrents per compensar l'estona sota la pluja. I per un moment, entretinguda en separar els pèsols de l’arròs, m'ha vingut al cap una imatge. Hi haurà nàufrags que voldran llegir entre línies, però de segur que s'equivoquen. Només existeix un tu i un jo tan lluny ja en el temps, i tan curt en la memòria, que formes part dels si un dia va ser veritat. Doncs bé, recordo un bar, no el bar en sí si no un simple bar, o potser han estat tots els bars. Una taula per a dos i un parell de cerveses. Saps que no m'agrada la cervesa. I xerrant pels colzes aprofito per despistar-me i només fer un glop amarg entre rialles. Sort que sempre estàs tu per fer un canvi subtil i no deixar-me malament davant del cambrer. Somric, com ho feia, cap a mi pq ningú ho pugui veure, que un moment així serà meu per sempre. I segueixo escollint pèsols mentre a fora la gent encara busca el sol.

The Connells 74-75 Sub Español

Projecte 1 aprovat

Ja hi tornem a ser...

Després d'un temps a la fresca, de dol i d’abstinència, carreguem piles per reprendre de nou la vida. I quina millor manera que marcar projectes en el calendari? I no pot ser de cap altre manera que no fos amb un projecte gran. És tanta la emoció que només de pensar-ho el cor se'm dispara i sento el món girar, i el passar dels dies només fa que acostar-nos cada vegada més. Clar que seré discreta i prudent doncs no voldria gafar-ho (i no és que sigui supersticiosa) però ara que ja tenim els bitllets m'agradaria cridar-ho als quatre vents. Però no ens enganyem, tot i que encara queda molt per manegar en el projecte, ara que ja s'ha consolidat, la ment ja barrunta inquieta la projecció d'altres de nous!

Lligueu-vos el cinturó i si voleu llegiu les instruccions que trobareu en el seient del davant, que ja tenim els motors encesos i som a punt de d’aixecar el vol!!

Deshonor y condena

Amanece gris en julio, amanece con lluvia en las ventanas. Solo cabe esperar que aparezcas de nuevo con un cesto lleno de caramelos. Han podrido tu recuerdo, ensuciado mi memoria, traicionado mi honor. La vergüenza acuna mis noches de silencioso olvido. No tengo perdón que repartir a aquellos que me sentenciaron sin pruebas al destierro y a la ignorancia del delito. No tienen cabida en mi vida, son humo que se lleva el viento.

Pero tu, tú que ya no estás, y la duda, de si me creíste capaz, arrastraré por esta vida sin encontrar consuelo. Mi alma llena de lodo oscuro ya no encontrará sosiego en tus palabras, en tu voz, pues me han quitado todo lo que era tuyo por pleno derecho, bajo el estandarte de la justicia del hombre, tras una moral con doble rasero. Aquellos que se creen dignos serán olvidados junto a sus condenas.

Me queda solo un camino por andar y será andado caiga quien caiga, pq solo la verdad nos hará libres. No bajaré la cabeza, buscaré el origen, buscaré la luz, te buscaré siempre.

Pluja i Boira

Que difícil és pensar quan tens el cap ple de pluja. Quan el fred s’instal·la dins i sents entumides les extremitats, el cos et pesa, avances lentament amb silenci a les orelles i l’aire es torna espès, es torna boira i escapa escales avall. Una son voraç s’acomoda sobre les parpelles, vols tancar els ulls i fugir, sortir volant lluny de la pluja, de la boira, allà on el sol brilla i les coses sempre són senzilles. On no existeixi el temps, ni el temps et pugui robar.

 

 

A la fresca

En aquest estiu que no vol arribar, amb la gent tan preocupada per si ens hem quedat atrapats en la boira del hivern, sense Utingamis que ens vinguin a rescatar, aquesta nit he dormit a la fresca. Una brisa suau corria per la casa, entrava per la finestra un xic oberta i reciclava l'aire viciat de la nit. Avui tots per fi hem pogut dormir en pau, sense plors a mitja nit per no poder dormir, inconvenients de viure a Barcelona i no tenir aire acondicionat. El cel enfadat i una fina pluja colpejava els vidres plens de pols. He obert un ull, la foscor ho regnava tot i de la mà del silenci acotxaven el somni dels infants. Moc els peus sota els llençols, la son torna a mi i perdo de nou consciència del món.

A la nostra humanitat

Després d'uns quants dies submergida amb móns filosòfics i sense haver tret molta cosa clara, avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Encens el televisor i poses les noticies per error, que trobes?? Desgràcies, només que desgràcies. Suposo que les coses bones no venen o potser, simplement, no existeixen. Sí, potser sí que és un punt de vista molt negatiu. Però s'obre un debat intern cada vegada que veig com som capaços, els uns i els altres, de fer el que fem. M'espanta la idea que algun dia la violència, el caos, pugui tornar a regnar pels nostres carrers. Que ens diferencia dels nostres veïns? D'altres països en guerra? Quan veus com míssils, armes nuclears, nens soldats, violacions, saquejos... s’exhibeixen com a signes de poder davant els ulls del món. Som el nostre propi depredador. En algun moment perdem la capacitat d'empatitzar, de socialitzar, perdem la nostra pròpia humanitat i ens transformem en essers obscurs afamats de poder o del que sigui que busquem.

Però avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Una dona estesa al carrer, sense sabates, plorava desconsolada. Tenia la mirada fixa, amb una expressió de terror. El rimel li baixava per les galtes deixant-les tenyides de negre dol. Al seu costat hi tenia un casc i més endavant una moto vermella. La gent s'amuntegava al seu voltant, li agafaven la mà, intentaven consolar el seu plor ofegat pel transit. Les sirenes sonaven a prop i tot d'un plegat el soroll ho envaeix tot. Que fa que un desconegut t'agafi la mà en el precís moment que el teu món perd el sentit i només són sirenes retronant dins les oïdes. Que et xiuxiuegi paraules d’ànim, mentre recullen el teu cos del terra. Que no se separi de tu mentre les circumstancies ho permetin. Que fa que no et deixi, que no t'abandoni just quan més el necessites. Que t’acaricií suaument la cara mentre t'aparta els cabells? Prenc consciencia que en algun moment de la nostra vida tots hem passat per un moment similar. Potser sent l'heroi potser sent el desvalgut. Alguna cosa que no se descriure, que no se d’on ve.

I per un moment tinc la vaga sensació que encara estem a temps de ser persones.

Tu ja no hi ets

Segurament, al llarg dels anys hagi ja utilitzat les paraules de Miquel Marti i Pol. Sempre que penso en tu, i intento expressar el que sento, em surt un "Tu ja no hi ets i floriran les roses...", deixant en silenci les paraules pròpies, deixant sense nom allò que ja no hi és.

Avui et dedico un fragment, com una pregaria laica evocant el teu record.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol

Ens trobem a Sant Felip Neri un diumenge de primavera

Tots els camins porten al mateix destí...

Coses que arriben amb el divendres poetic

 

 

No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?

I la boira és fidel com el meu esperit

Ara és temps de morir, que la vida comença...

I si t'imagines....

Heu tingut mai la sensació de poder escoltar en el vent els somnis del demà??

Vale, jo tampoc. Però des de fa uns dies que una petita sensació coneguda em pessiga l'estomac. Moltes de les vegades quan parlo de coses que han de venir (o que m'agradaria que vinguessin) començo sempre amb un "T'imagines...." i sóc capaç de traslladar-me aquell precís instant en que el somni es fa realitat i parlo des de la certesa que tot allò arribarà.

No ho puc evitar, o potser no ho vull ni intentar, però parlar-ho, deixar volar la imaginació, m'ajuda a enredar, secretament, la ment de qui m'escolta, del qui no es vol deixar emportar pels somnis llunyans. Per suposat que quan em senten dir les paraules màgiques hi ha qui fuig espavorit, com si el futur fos una habitació a les fosques que fa por.

Jo per si de cas ja he iniciat la primera fase del meu nou projecte, per si arribat el moment no m'agafi per sorpresa. I se que vosaltres de mica en mica aneu caient, com Alicia, pel forat... i qui sap si us esperi una porta al final!

271

Sempre parlo dels girs de la vida, com et pot canviar el món amb tan sols tombar la cantonada. Sempre hi ha instants que es queden gravats en la memòria per ser conscients d'aquests girs. Fets que ens porten a ser qui som, a ser un dia més nosaltres. 

Avui he tornat a la cantonada on et vas quedar, aixeco la vista i veig el nom del carrer i el numero de la porteria on em vas dir que fins allà podies acompanyar-me. Em vas deixar anar la mà i amb un somriure vas dir: "camina". 

Avui el món flueix entre núvols de tempestes i sols de primavera, res és com esperava, res és com m'havia imaginat algun dia mentre corria descalça pel terrat, amb flors vermelles als cabells. Ploro una absència, i se que estic completament sola davant del gir i ja no tinc ganes de lluitar pel meu final feliç.

Avui tu no hi ets i a tots ens costa una mica més aixecar-nos pels matins.

9 de maig

 

De vegades, secretament, m’imagino el moment. De seure amb tu sota l’ombra d’un arbre, brilla un sol de primavera contra un cel radiant, grans núvols blancs viatgen lluny muntats sobre una brisa fresca que em despentina el serrell. Tinc els ulls tancats per intentar captar tots els detalls que a la vista escapen. El temps sembla haver-se aturat en aquesta tarda tranquil·la, i l’aroma de les roses inunda els meus pulmons en cada bocanada d’aire. Voldria dir-te tantes coses i en canvi no se ni per on començar, ni tan sols se si servirien de gran cosa les paraules. Tinc el cor en pau, regna el silenci i no m’importa no dir res.

Estic amb tu, en aquest moment i és tot el que volia, tot el que esperava en un dia com avui.

Però el dubte assetja i tinc por, sento neguit, se que en algun moment hauré de marxar i no se com actuar. No se si fer-te un peto, si dir-te que marxo o simplement aixecar-me del banc i començar a caminar, sense mirar enrere, fent-te mil promeses silencioses de que aviat tornaré.

Es necesario

Para que surja un artista es necesario

que concurran algunas circunstancias:
que su familia este bien avenida
que la madre no cuente sus desastres
que el padre deje de comportarse como un bestia
que el tirano de turno ame los libros
que los periodistas sean misericordiosos
que nadie defraude las esperanzas
que no se hable de los derechos humanos
que cierren los colegios y las cárceles
que todo el mundo pueda pisar el césped
que ningún hombre quiera salvar a los demás.

Y en fin para que surja un artista se precisa
Que nazca un niño y luego no muera del disgusto.

 

Jose Agustin Goytisolo (Barcelona 1928 – 1999)    

Brunch a Barcelona

Hi han coses que agraden i a mi menjar m'agrada molt!

Quan vam estar a NY tenia una llista llarga de llocs que havia de visitar i no parlo precisament de museus, edificis o algun lloc emblemàtic. La meva llista era de restaurants, cafeteries, pastisseries... llocs on havia trobat que recomanaven o simplement havia trobat per casualitat mentre intentava planejar el viatge.

Un d'aquests llocs era Clinton StreetBaking Company després de més d'una hora de cua, i haver anat a fer temps al Doughnut Plant (mala idea si el que faràs després és un bon àpat), ens vam donar taula i de tot el que volíem provar no vam ser capaços a acabar-ho.

Aquest any, per motius varis, no hi haurà projectes (ni petits ni grans), i he pensat que hi ha molt per descobrir a prop de casa (qui no es conforma és pq no vol!). Així que m'he posat a buscar tot de llocs que m'agradaria visitar si vingués de vacances a Barcelona. I ja en tinc un munt!

Doncs bé, aprofitant que ahir era festa i feia un dia bonic de sol, jo com la resta de la gent, vaig sortir al carrer, contenta per fer el meu primer brunch a Barcelona.

No ens vam equivocar!!

Picnic està al carrer Comerç, prop de l'Arc de Triomf. Tot i no haver reservat vam tenir sort d'aconseguir una taula al costat de la finestra. Te una carta petita però completa, el menjar esta boníssim i no parlem dels postres!!

D'acord, jugava amb avantatge per ser un dels meus plats preferits, però els meus Benedict eggs eren sublims, i les salses de advocat i yougurt dels Ous Rancheros espectaculars.

Per beure unes grans pink lemonade, per això de sentir-nos una mica més lluny de casa.

El tracte molt correcte i tot cuidat fins l’últim detall, amb una aire new vintage que convida a tornar.

Segones oportunitats

Sovint desitgem una segona oportunitat per fer les coses millor, per corregir els nostres errors o simplement per fer les coses diferents. Ens prometem ser més forts, més valents, més atrevits, més... més alguna cosa que una vegada no vam ser. El pitjor es veure com aquesta segona oportunitat es presenta i passa de llarg pq no ens hem atrevit a ser més forts, més valents, més atrevits, més alguna cosa que una vegada no vam ser.

Serà el que hagi de ser. Potser no serà. Potser no depèn de nosaltres realment. Potser marxes d’un lloc i no tornes mai més.

I potser ha estat l’últim cop, simplement.

Stopping by Woods on a Snowy Evening

Whose woods these are I think I know.
His house is in the village though;
He will not see me stopping here
To watch his woods fill up with snow.
My little horse must think it queer
To stop without a farmhouse near
Between the woods and frozen lake
The darkest evening of the year.
He gives his harness bells a shake
To ask if there is some mistake.
The only other sound's the sweep
Of easy wind and downy flake.
The woods are lovely, dark and deep.
But I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,

And miles to go before I sleep.

 

 

Sant Tornem-hi!

Ja el tenim aquí!

I amb ell les noves il·lusions i els reptes nous. No ens enganyem no cal tenir 15 anys per fer el pallasso i buscar concerts lluny de casa i buscar-ne de més a prop. Per sort no estic sola i s'acosta l'estiu amb festivals i escapades secretes. Hi haurà qui surti de puntetes per la finestra quan tothom estigui dormint, en silenci saltarà al jardí amb peus descalços recorrerà la distancia fins la porta, potser no l'esperi una bici, serà un cotxe que la portarà a veure de nou llums de colors. Hi haurà qui salti del balcó a les branques d'un arbre i baixi com un esquirol per córrer carrer avall. I haurà qui vingui volant pels aires amb un gran globus aerostàtic i aterri sigil·losament sobre un terrat. Sigui com sigui el més important es estar junts en arribar a les portes d'una nova aventura!