Pluja i Boira

Que difícil és pensar quan tens el cap ple de pluja. Quan el fred s’instal·la dins i sents entumides les extremitats, el cos et pesa, avances lentament amb silenci a les orelles i l’aire es torna espès, es torna boira i escapa escales avall. Una son voraç s’acomoda sobre les parpelles, vols tancar els ulls i fugir, sortir volant lluny de la pluja, de la boira, allà on el sol brilla i les coses sempre són senzilles. On no existeixi el temps, ni el temps et pugui robar.