A les portes de la meva primavera

Que marxem, que ja som fora!
Esteu parlant amb el contestador automàtic del meu blog, en aquests moments no us podem atendre, doncs estem perduts en el mar, amb les veles desplegades direcció "a ningún lugar".
No tenim data de tornada així que no ens espereu desperts. El Sr. Barbut i jo hem decidit que la vida és molt més que tot això. Si voleu podeu deixar el vostre missatge, ja el veurem a la tornada.
Un peto a tothom, us desitgem un llarg i gran cap de setmana!

Arribant al final

Apunt estic ja d'arribar al meu punt de destí. Punt d'inflecció entre el meu jo rutinari i la meva primavera. Arriben els dies amb curtes nits. Arriben per no marxar aquesta vegada. Només demano sol, molt de sol per passejar.

Ja només en són cinc

Cinc els dies que resten per marxar, per fugir, per escapar. De tot una mica però lluny d'aquí. Cinc els dies pq el meu compte en rere es posi a zero. Per la primavera, dolça primavera. Tinc la mateixa sensació com quan surts aviat de casa un matí de principis d'estiu, quan la calor ja apreta, però just aquella hora encara corre una brisa fresca de marina i saps que aquell dia serà un gran dia.

Pq ja només queden cinc dies pels meus matins de Juliol.

Nadar en un mar de chocolate

Ayer recordé lo que era el placer. Recordé noches enteras, otros lugares, otra gente. Y todo bañado con un suave chocolate, con remolinos de caramelo, grandes nubes y peces de chocolate. Me arrastraron aun tiempo siempre pasado, oxidado ya en la memoria. Silencios a media luz, la tranquilidad de un hogar que no era el mío. El olor a pizza en el pelo, mi sueño en tu regazo, la película a punto de empezar y mis peces de chocolate...

Aquesta tarda ja està tot preparat. Aquesta tarda el món serà un lloc molt més dolç!

M'encanta el Fish Food!!!!

Ja només hem queden deu dies.

Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps, de somnis, d'il•lusions, de rutina. Deu dies i seré qui vull ser i estaré on vulgui estar. Deu dies per acabar per fi amb la meva impaciència. Gairebé ja està tot lligat, les veles preparades i les provisions ordenades dins la despensa. La roba d’abric junt amb les mantes. Les botes d'aigua, a coberta. Deu dies. I el món tornarà a ser tot meu, tot ple d'illes per descobrir. Viatjaré amb un vaixell pirata, solcant de nou els set mars. Deu dies miserables i tornaré a llegir tombada al sol, amb les cames penjant i els peus nus acariciant el mar. Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps...

Riures

Sant Jordi

Qui va dir que St. Jordi va matar el drac? Va matar moltes coses segurament, però un drac??
La llegenda s’estén per terres antigues, ve sent explicada des del temps de la màgia i les bruixes, en un temps on encara quedaven llocs per descobrir.
Ara, passat el temps i passada també la innocència, les coses són diferents als nostres ulls. Ja no queda lloc a la imaginació ni als comptes de fades.
St. Jordi va matar, avui seria considerat un assassí, un caçador furtiu, exterminador d’espècies en extinció. Va matar i punt, en nom d'un poble i el van nombrar sant. Religió i sang, combinació que mai passa de moda.
Un drac, un home i una rosa.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.

Quantes grapes!!!

Us he dit que odio les grapes????
Potser és una idea absurda, inconsistent i paranoica. Mai he tingut por a comprometrem amb res i sobretot amb ningú. El compromís a sentir-me lligada més que angoixar-me sempre m'ha fet sentir segura, com quan un troba una illa deserta en mig del mar obert.
Per això em sorprèn tant que odií d'aquesta manera les grapes. Objecte inanimat que l’únic objectiu que te a la vida és no perdre els papers. Vist així sembla romàntic i tot. Però la gent grapa i grapa, grapa sobre grapa, i l'arxiu s'omple de desordre i grapes. Cada dia hem faig un fart de treure-les i les substitueixo per una de més petita, més discreta i sobretot solitària.
Continuaré la meva batalla inútil contra el món de les grapes.
Seguiré enfadant-me i rondinant quan la gent em faci arribar els papers amb quatre grapes per a tres papers.
La vida és plena de batalles perdudes i aquesta és la meva.

Catorze

Avui, 15 d'Abril de 2009, queden just 14 dies per marxar...
Ha plogut a Barcelona i ara torna a fer sol. Dues setmanes i seré camí del meu regal de reis. Del meu somni de primavera.

Gelats, muntanyes de gelats i de passejos agafats de la mà.

Primavera, dolça primavera.

Misèria Humana

Fora la pluja envolta la ciutat de gris. El fred ha tornat de nou a recórrer els carrers buits de vida. Aixoplugats a casa, la gent se sent segura. Però les parets no contenen els nostres secrets. Passes atrafegades, cops de porta i crits. Algú plora sobre el sostre de la meva habitació, sento com s’estripa la seva anima, conec la sensació del dolor sobre la pell. La veu s'esqueixa a cada paraula, a cada suplica sense sentit. Vull marxar a casa. La veritat no és mai del color que volem, ni tan sols és veritat la pròpia veritat. La misèria humana repartida pel món, s’instal•la a casa sense avisar. Conec el seu rostre, el seu alè i en canvi avui sóc incapaç de sentir, avui no deixaré que m'atrapi i embolcalli.

Rutes

Que aquest any m'havia fet el propòsit d'assolir els nous propòsits, fins i tot jo mateixa ho se. El que no sabia és que seria tot tan complicat i amb tanta penitencia. Els meus objectius són uns i en canvi els somnis en son uns altres de molt diferents. I tot el que vull costa com a mínim diners. La gent fa i desfà, i jo he de fer balanç i seguir endavant amb els meus objectius. Aquest any hem quedo sense vacances, aquest any hem quedo sense volar. I veig Nova York tan a prop i a la vegada tan lluny... Qui sap si en un revolt del camí per fi pugui dir, per fi pugui cridar que ja som 5 de desembre i estic de camí, de camí de tu, de camí d'allà, de camí a un futur que no vol arribar.

Tan poquet

Falta tan poquet per tot això, que l'espera hem desespera.

Pintar de llum els dies i els caps de setmana.
Somniar en temps on tot fa olor a primavera, sota un prisme blau.

Mai no es massa tard per tornar a comerçar...

Pinta ungles

M'he pintat les ungles, porto dies amb les ungles d'un color rogenc.
Una setmana sencera sense mossegar-me-les. Són mans "extranyes" les que contemplo escriure aquestes línies. No m'agraden i hem posen nerviosa. Hem sento com quan de nena volia ser gran i hem pintava d'amagades amb les pintures de la mare i l'avia. Com quan vaig pintar la meva germana amb un pintallavis permanent els "morros" i sobretot, i per disgust de la meva mare, les galtes. Crec recordar que per casa corre alguna fotografia d'aquella destrossa.

Robant les paraules

Avui he robat paraules, les robo com tots els divendres des de fa molts anys. Pq les paraules m'agraden més si no són meves, sonen més dolçes, més netes. Robo paraules per la mancança que tinc d'imaginació pòpia. Per no saber fer meu un món imaginari on no hi hagi tanta foscor ni tanta pluja. T'he robat les paraules més boniques que he escoltat mai.

Qué andarás haciendo ahora,hecha una madeja en el sillón,dibujando constelaciones en los huecosde los cuadros que aún faltan por colgar.