A la fresca

En aquest estiu que no vol arribar, amb la gent tan preocupada per si ens hem quedat atrapats en la boira del hivern, sense Utingamis que ens vinguin a rescatar, aquesta nit he dormit a la fresca. Una brisa suau corria per la casa, entrava per la finestra un xic oberta i reciclava l'aire viciat de la nit. Avui tots per fi hem pogut dormir en pau, sense plors a mitja nit per no poder dormir, inconvenients de viure a Barcelona i no tenir aire acondicionat. El cel enfadat i una fina pluja colpejava els vidres plens de pols. He obert un ull, la foscor ho regnava tot i de la mà del silenci acotxaven el somni dels infants. Moc els peus sota els llençols, la son torna a mi i perdo de nou consciència del món.

A la nostra humanitat

Després d'uns quants dies submergida amb móns filosòfics i sense haver tret molta cosa clara, avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Encens el televisor i poses les noticies per error, que trobes?? Desgràcies, només que desgràcies. Suposo que les coses bones no venen o potser, simplement, no existeixen. Sí, potser sí que és un punt de vista molt negatiu. Però s'obre un debat intern cada vegada que veig com som capaços, els uns i els altres, de fer el que fem. M'espanta la idea que algun dia la violència, el caos, pugui tornar a regnar pels nostres carrers. Que ens diferencia dels nostres veïns? D'altres països en guerra? Quan veus com míssils, armes nuclears, nens soldats, violacions, saquejos... s’exhibeixen com a signes de poder davant els ulls del món. Som el nostre propi depredador. En algun moment perdem la capacitat d'empatitzar, de socialitzar, perdem la nostra pròpia humanitat i ens transformem en essers obscurs afamats de poder o del que sigui que busquem.

Però avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Una dona estesa al carrer, sense sabates, plorava desconsolada. Tenia la mirada fixa, amb una expressió de terror. El rimel li baixava per les galtes deixant-les tenyides de negre dol. Al seu costat hi tenia un casc i més endavant una moto vermella. La gent s'amuntegava al seu voltant, li agafaven la mà, intentaven consolar el seu plor ofegat pel transit. Les sirenes sonaven a prop i tot d'un plegat el soroll ho envaeix tot. Que fa que un desconegut t'agafi la mà en el precís moment que el teu món perd el sentit i només són sirenes retronant dins les oïdes. Que et xiuxiuegi paraules d’ànim, mentre recullen el teu cos del terra. Que no se separi de tu mentre les circumstancies ho permetin. Que fa que no et deixi, que no t'abandoni just quan més el necessites. Que t’acaricií suaument la cara mentre t'aparta els cabells? Prenc consciencia que en algun moment de la nostra vida tots hem passat per un moment similar. Potser sent l'heroi potser sent el desvalgut. Alguna cosa que no se descriure, que no se d’on ve.

I per un moment tinc la vaga sensació que encara estem a temps de ser persones.

Tu ja no hi ets

Segurament, al llarg dels anys hagi ja utilitzat les paraules de Miquel Marti i Pol. Sempre que penso en tu, i intento expressar el que sento, em surt un "Tu ja no hi ets i floriran les roses...", deixant en silenci les paraules pròpies, deixant sense nom allò que ja no hi és.

Avui et dedico un fragment, com una pregaria laica evocant el teu record.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol