Definitivament fa un dia lleig. Miro per la finestra distreta mentre faig mitja i veig com els núvols tapen la ciutat. En algun lloc deuen estar fent cafè. El grinyolar del balancí compassa les meves mans i refrena els meus pensaments. La casa roman tranquil·la i mentre a fora hi bufa el vent dins s'hi respira pau i llenya al foc. Va ser una gran idea el posar estufa de llenya, fa caliu i fa olor d'infància. Estic sola i de vegades em sento sola.
Per un moment les claus obrint la porta fa que se m'escapi un mig sospir amb un mig somriure. Però segueixo mirant per la finestra despistada com si no m'hagués adonat. La meva quietud enganya, el repòs del meu cos és còmplice. Faig mitja mentre en el meu cap hi revoloteja una sola idea.
Sento passes, les bosses de la compra buidant-se, la porta de la nevera, ara un armari... sorolls familiars d'una casa a la ciutat.
Crec que quan acabi la bufanda, aniré a caçar caimans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario