UN DINAR

La casa fa olor a especies, s’oloren per tota l’escala de l’edifici. La porta de l’entrada esta tancada, amb dues voltes de clau. El passadís es en penombra, al fons la llum de la cuina és oberta i el soroll d’algú traginant. El passadís és llarg i estret, a banda i banda les portes de les habitacions són obertes. Habitacions petites amb finestres que donen als baixos d’un pati de llums. Fa fred.

Des de la porta de la cuina es veu una dona d’esquenes, amb llargs cabells  canosos embolicats en un mal recollit. Du la bata de franel·la del seu marit i lligat el davantal. Remena una olla al foc, l’espetec de l’oli en la paella queda emmudit per l’horrorós soroll de la campana.  La cuina és petita, vella, amb armaris sense portes i una nevera despintada. Una cuina mal endreçada amb terra d’aquell que no es veu mai net.

Trucant a la porta, ella no ho sent. Passats uns segons el telèfon de sobre la nevera comença a vibrar i els compassos d’una cançó popular la fan afluixar el foc. S’eixuga les mans i respon a la trucada.

-Si? – La senyora escolta breument, penja. Agafant el drap de cuina es dirigeix a les fosques passadís amunt, cap a la porta. Camina poc a poc, distreta eixugant-se les mans. Les claus no hi són i les busca dins de la butxaca de l’abric que hi ha penjat a l’entrada. Sense presa l’obra.

I es llavors quan un guirigall de veus d’adults i de nens inunden la foscor. Entren en esbandida, sonen petons, s’obren llums i les habitacions queden plenes de muntanyes d’abrics sobre els llits. Un cop tots a dins un soroll sec, el tintineig de les claus, la porta torna a estar tancada.

Són els fills i filles de la Camila, els gendres i les joves, i tots els seus nets.

I amb tots ells el caos regna lliurement per la casa. Els homes seuen, mentre les dones omplen la cuina, hi ha qui para la taula, qui prova el menjar de l’olla, qui parla d’un gos perdut i qui no diu res en mig de tots. La Camila, segueix absorta en les seves tasques, el menjar ja és gairebé a punt per servir. En silenci va cap al lavabo i tanca la porta. Mirant-se al mirall agafa el raspall, poc a poc es pentina els seus llargs cabells i se’ls recull de nou. Es treu el davantal i la bata vella del seu marit. A sota dur una camisa blanca ben planxada, amb un coll bordat de fil blanc. Els botons desgastats han perdut el seu color daurat. Es treu les sabatilles i les posa al costat de la banyera. S’asseu al bater, per intentar encabir els peus inflats dins les sabates negres. En acabat s’aixeca i es torna a mirar al mirall, no somriu. Inspira profundament i surt al passadís.

Surt just per ensopegar amb el seu marit que acaba d’arribar, se li arronsa el nas al sentir l’olor a alcohol i tabac negre. Però ell ni s’immuta i continua caminant cap a al menjador. S’asseu amb els altres.

Han hagut d’enretirar el sofà i la televisió per poder fer la taula més grossa. Quan hi son tots, uns seuen en cadires, altres en tamborets i els nens més petits en una tauleta a part asseguts al terra com els indis.

La Camila comença a servir els plats, dues filles i la seva neta gran l’ajuden a servir. Les fonts de menjar omplen la taula. Les converses es creuen les unes amb les altres i comencen a dinar.

-          Mama, como estás? – Però la Camila no l’escolta i continua menjant. Els del seu voltant se la miren estranyats. I la seva filla insisteix.

-          Mama, estas bien? – Camila aixeca la mirada del plat i se la mira amb els ulls molt oberts.

-          Mama? Estas bien?

-          Sí, sí, estoy bien.

De mica en mica la taula s’ha anat quedant en silenci. Tots es miren la Camila que segueix menjant com si res.

-          Mama, trabajas demasiado, no deberías seguir allí. Limpiar casas a tu edad es muy agotador. Y esa mujer...

-          Os gusta el estofado? – Diu de cop la Camila.

Les mirades van d’uns ulls als altres, buscant alguna resposta al comportament estrany de la Camila. Algun somriure nerviós s’escapa.

-          Mama?

-          Os gusta el estofado? – Repeteix.

-          Sí, mama está muy bueno.

-          Esa señora ya no nos molestará más. Me alegro que os guste.

El silenci es fa crispant, les cares “de no saber el que esta passant” es transformen lentament en cares de desconfiança. Mentre alguns acaben d’interpretar les paraules de la Camila, boques tan obertes com els ulls que posen. Una cullera cau dins d’un plat.

-          Mama, que has hecho?