El retorn

Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
El verd infinit avui em queda ennuvolat dins d'un somni. Irreal en tot el seu esplendor. Impossible d'existir dins la meva rutina que encamina ja cap a un gris hivern...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Segones Etapes

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....



Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live