De Castanyer

Degut a una falta de temps per a tot, la celebració dels aniversaris sempre s'allarga una mica. Pares, amics, amigues, viatges... fan que les espelmes del meu pastís s'apaguin una vegada i una altre. Tot i fer-se esperar, els detalls un a un apareixen com les primeres estrelles de la nit. I somric, pq he d'admetre que hem fa feliç, que ho sóc malgrat els meus esforços per no ser-ho. Vaig sopar el que més m'agrada en aquest món, vaig descobrir que l'alvocat i el salmó combinen perfectament per fer una maki gegant amb regust a wasaby. Que les nous amb xocolata segueixen sent els bombons que més m'agraden i que les sorpreses, tot i ser sorpresa, poden ser allò que tan desitgem en secret (o pensaments que se'ns escapen en veu alta). Encertar-la sempre és complicat, i que t'encertin crec que de vegades encara ho és més. Però aquesta nit toca festa, ballar sotes les estrelles, brindar amb elles, celebrar totes les nostres batalles perdudes i sobretot per la memòria que ens fa ser qui som.
Avui tinc sabates noves, la panxa plena i un somriure estúpid als llavis.

Ja sóc gran

Farà cosa d'un parell de dies com a molt, en mig d'una conversa d'allò més banal, entre dits del peu i celles a mitges, hem vaig adonar que els somnis d'infantesa també és fan realitat. I tot i ser conscient un sempre vol molt més. Més de tot, més hores, més sushi, més amor, més diners,... si, diners no m'anirien del tot malament (dec tenir un forat negre instal·lat al compte corrent que absorbeix cada més el sou... hauré d'anar a parlar seriosament amb els del banc o amb els de la NASA i que me'l desinstal·lin, així potser aconseguiré estalviar el suficient per marxar).
De petita no tenia clar que volia ser, les possibilitats són molt amplies davant d'una "tabula rasa", divagava i segueixo divagant. Els meus somnis sempre giraven al voltant de llums de colors i milers de rialles per segon. Somniava amb records que fan feliç l'anima quan la neu per fi arribés a mi. Però ara, després de molt de temps somniant cada nit el mateix, he perdut la fe i l'esperança que alguns es facin realitat. Més que un somni sembla ja part de mi, una cançó de bressol per aquells que ens hem fet grans.

Hola des de Oporto!!!

La tornada ha estat força durilla, 50 mails per obrir, llegir i solucionar. Aissss que vida más dura! Però tot a valgut la pena. Ha estat un viatge bonic, tranquil, de comilones i pluja, molta pluja. I a mi m'agrada molt la pluja, les tempestes a les set del matí. Les tardes a la fresca de converses varies sota la manta. D'apostes tontes perdudes per avançat. I rialles, tantes rialles que no volia tornar. He anat amb vaixell en busca del mar dels sis ponts. Llargues travessies per laberints de roba estesa i pintades a les parets que senyalaven sempre el nord. I de fons, sempre les gavines allà dalt navegant pels núvols com si res fos veritat. Però aquest cop els somnis s'han fet realitat. Avui m'he despertat i per fi he entès moltes coses.

Perduda en algun lloc sense retorn

No us ho creureu, m'he perdut en algun moment, m'he quedat dormida en el seient del enredera d'aquest autobús i quan he volgut despertar ja estava aquí. En el km 27 d'una carretera que ni conec ni se on va a parar. M'han despertat i m'han fet baixar. I estic tota sola, esperant algú que potser no arribarà. Amb les maletes als peus i cara de pomes agres. No hem barrufa el 27! És l'únic que arribo a pensar. Quin dilema, sempre endavant sense mirar enredera, sense aturar-se mai. I el dia enteranyinat de núvols negres m'amenaça amb deixar-me xopa, molla com un pollet. És primavera. Sort en tinc del paisatge i dels colors verds del vestit del món. Crec que seuré sobre la maleta i al menys avui decideixo no avançar. Estic de vacances, tancat per defunció, que s'han mort els meus dies i la juventut s'ha escapat. Avui és el meu aniversari i no hem barrufa el 27.

Allà vamos!

Just aquesta hora l'avió està en la pista d’enlairament. Els motors al màxim i ja correm com el vent, més i tot. Agafada al seient el cor i la panxa ja son un de sol entre els nervis i la por. Sempre hem dona per pensar, i si passa alguna cosa?? I si no torno?? De fet sempre que marxo m'agrada deixar les meves últimes voluntats algun responsable capaç d'impedir que la meva mare faci una missa catòlica en la meva memòria. Sempre rep algú, un testament a mitges, ja que deixo encàrrecs i res de valor. Se que no els hi agrada, que els fa recordar, pensar coses que no agraden. Però és que realment hem preocupa, no sóc creient, al menys no de la manera que ells volen. Així que una cerimònia laica seria el millor pq pugui descansar en pau. Com en un aniversari, com en una boda, només aquells que estimes i t'estimen de debò, la resta es poden quedar a les portes que no hi tenen cap compromís.
Valdrà més que deixi de pensar tot això o l'avió no passarà de Sabadell. És el principi d'un gran, llarg cap de setmana, ja tindré temps de tornar a pensar en tot això a la tornada. La llumeta dels cinturons ja s'ha apagat, és l'hora de fer la becaina que tan m'agrada en aquests moments, mentre al meu costat es miren la guia i rondinen amb tot el que haurem de caminar. Jo somric, el deixo dir, tots són iguals!! Quan desperti se que ja estaré a Portugal, i la seva olor, els seus carrers, la seva pau i la seva pluja es burlaran de mi per no haver pogut resistir la temptació de tornar.

Vides

En breu ompliré una pagina més en aquesta etapa, un revolt en el camí. No se pas que esdevindrà, però se del cert que no podré oblidar. Pq a vegades, i estic convençuda que hi ha gent en el món que pensa el mateix que jo, d'allò que menys esperes més t'aporta com a persona. Enriqueix els teus dies de llum encara que no brilli el sol, de purpurina i garlandes encara que no sigui Sant Joan. Passejaré per carrers antics de la ma del meu present, degustant una vida sense preses ni rellotges. Un cap de setmana que pintaré llarg amb un dilluns diferent. Un dilluns que per ser només meu el robaré del calendari. Així que si us desperteu i resulta que ja és dimarts no us estranyeu!! Aquest cop pactaré amb el diable pq res canvii, pq res s'esfumi amb l'arribada d'un nou any. A no se un dessig molt secret es faci realitat.

Gana!

Se que no hauria de protestar, que hi ha molta gent en el món que passa gana. Que hi ha guerres, tsunamis i terratrèmols que posen a la gent al límit. De les seves forces, de la seva esperança, de la il•lusió i la vida. Però jo avui tinc gana, molta gana. Fa estona que no faig més que pensar en els macarrons al forn que tinc preparats a casa avui per dinar. Macarrons a la bolonyesa, gratinats, amb formatge fos pel mig. Amb salsa de debò, d'aquella que faria la meva yaya si me'ls hagués fet ella. Condimentada amb tot el que vaig trobar per la cuina i vaig creure que hi quedaria bé. I ja us puc dir que hi va quedar, de bé, de bo. Tinc l'anima als peus, la tinc en els ossos, amb cara de pena i ploriquejant. No puc ni pensar, crec estar escoltant la campana del microones. Però per tot això encara queda molt, queden 34 minuts per les dues, queden 20 minuts caminant fins a casa, i els 4 de rigor per escalfar-los. Per postra hi ha púding italià de pa i pomes. Una delicatessen de la cuina per a solters, del manual de supervivència per joves emancipats.

Pastissos només per tu

Si pogués et faria un pastis. Gros, de xocolata.
Encendria les espelmes que serien de mil colors.
Una gran festa ompliria la casa de garlandes
i rialles que s'escoltarien des del carrer.
Les estovalles parades entre plats de cartró,
cadires plenes de culs inquiets.
El rostre amagat entre la penombra dels desitjos
i la clara llum dels teus anys passats.
Si pogués et faria un pastís.
Gros de xocolata, de tot els gustos només per tu.

Avui estic contenta

Avui estic contenta. Tinc unes ganes boges de que les hores passin i passin. Que les agulles corrin a la velocitat de la llum sobre el rellotge. Se que just avui fa dos anys era a Londres, se que just avui fa un any era a Dublín, se que just avui encara sóc a Barcelona, per poc temps, per pocs dies. La paciència mai a estat entre les meves virtuts i tinc un formigueig a la boca de l'estomac, a les mans, a les cames, que fa que no pugui estar-me quieta. Palpitacions com papallones que revolen entre el neguit i la il•lusió, entre la por a algun imprevist i la felicitat que avui m'ha pintat un somriure. Saltaria d'alegria si la formalitat no m'ho impedís. Parlaria i parlaria, ja m'ho fan això els nervis. Potser pq és dilluns i encara queda molt per tot allò que esdevindrà passat en pocs dies, potser pq les coses a vegades volen sortir bé, tan és sigui pel motiu que sigui avui estic molt contenta. Amb el món, amb la meva vida, amb el passat, amb el present. Amb les coses que han de venir i les que no tornaran mai. Avui si brilles el sol seria un dia perfecte!

Cristales en la boca

La aparición de un cristal en mi boca pierde fuerza a medida que pasa el tiempo, a medida que la lluvia cae intermitente sobre el asfalto. Quizás no sepa nunca como llegó hasta allí. El hecho es que no pasó y todo quedó en una insulsa anécdota que jamás contaré a mis nietos. Mis sueños de faquir no tuvieron ni siquiera un lugar en la memoria. De momento las secuelas perviven, hasta que un día al despertar, ni si quiera me preocupe de ponerme las zapatillas para ir al baño... Este mes de lluvia coincide con un mes de cristales rotos y de vasos sedientos de sangre. Tened cuidado con los descuidos y sobretodo con los vasos ajenos.

Curt, curt.

Curt, curt era el cabell curt que duia ahir. Curt, curt i torna a ser estiu. Les coses van i venen, els dies passen i les nits de divendres arriben de nou. Hem poso les ulleres per poder veure el món en aquest dia plujós, que fa que se m’embrutin. Curt, curt i de guapos anem de nou per la vida, amb mirada innocent i complexes d'edat. I tot sembla per estrenar, curt, curt i les persones canvien d'aspecte i volen fer-nos creure que són "extranys", o potser només sigui la meva vista que ja m'enganya. Curt, curt i m'enamoro de la vida malgrat el meu mal humor habitual, malgrat la "bruja del paramo" insisteixi en enviar els seus "secuaces". Somric. Avui torna a ser divendres curt, curt tot i haver de treballar moltes i moltes hores. L'últim divendres, la setmana que ve les coses de nou seran noves per fi. Curt, curt i les paraules no saben com dir tot el que m'agradaria dir.

Feliç 15 de Maig

Tres cents seixanta cinc dies i torna a ser quinze de maig. Tot i que els temps mai s'atura, tot i que el temps s'allarga quan menys ho volem i lent quan més presa tenim, en aquesta vida, fins i tot el temps acaba sent relatiu. I relatiu és que ens tornem a trobar just en aquest punt del camí. Un punt on sempre faig una ullada al meu voltant i apareixen els records de les vides passades, de les futures i les grans esperances. Avui, sota un sol d'estiu, deixo lliscar suaument els dits sobre un teclat antic. Ressonen en el buit notes perdudes que fan escapar somriures nostàlgics i se que fins i tot l'amor és relatiu.

I ara toca "un ara què?"

Diumenge, tarda ultima per a molts i per fi tornem a veure aquest sol tan nostre i tan estimat, arribat d'aquesta primavera. Però demà alguns afortunats encara tenim un dia de perdó. Així que si el temps aguanta i al despertar demà segueix brillant el sol, crec que hem mereixo un dia de platja. Estrenar per fi aquest cos arrugat i pansit de tan d'hivern. I malgrat els anys i el dolor que han fet que res sigui on era, a qui li importa. Necessito sol, recarregar piles, les setmanes esdevenidores malgrat formar part d'un maig que adoro, seran quelcom complicades. Així que hem mereixo un dia sencer per a mi, sense preses, els rellotges moriran demà i l'aire càlid omplirà els carrers de guiris varis buscant la fotografia perfecte. Jo hem perdré sota olors de crema hidratant i tovalloles de colors. Arribats aquest punt hauria de mirar les previsions abans de fer-me els meus plans per un dia que no serà el que esperava...
D'acord, canvi de plans, i ara què??

Pizza para cenar

Pasear contigo bajo la lluvia, refugiar-nos del viejo frío en un pequeño restaurante en el corazón de la ciudad. De charlas por la vida, al compás de las burbujas de un buen vino. Siempre me dejas hablar y yo hablo demasiado. Esta noche haces que mis miedos, los de siempre y los nuevos, se olviden unas horas de mi. Sentada al otro lado de la mesa me haces desear ser mejor, para ti, para mi, para intentar esto de los dos. Dejo todo el peso de la responsabilidad sobre tus hombros, y solo me sonríes como moneda de cambio. Yo ya no confío, pero tu lo haces en nombre de los dos. Ando por la vida ya sin fe, o eso me gustaría hacer si no estuvieras. Distraida piso tus huellas en el camino siguiendo un rumbo hacia ninguna parte, alejándome del mar y las tormentas de verano. Alejándome de mi infancia y de los sueños de nunca jamás. A menudo te cuesta seguir el hilo de mis pensamientos, corres de tras de ellos pero ellos vuelan sin contar contigo. Se que perdonas mis pecados cada noche al acostarte, que das, solamente das. Me quieres como nunca antes nadie me ha querido, me ves como nunca antes nadie me vió. Pq así eres tu, alguien que cree que para construir ese mañana (sea cual sea) hay que apostar el corazón. Y aun sabiendo que no lo merezco, esta noche, comparto un primer plato y brindas por mi. Será una velada tranquila mientras Barcelona se llena de lluvia.

Al Maig!

Potser sigui com sempre imaginacions meves, però ha entrat el maig i les coses es veuen ja d'un altre color. La primavera pren un caliu més personal, més romàntic, més atemporal. Gairebé l'aire es de color de felicitat. I és que el maig ha estat sempre per excel·lència el meu mes preferit de l'any. Hi ha d'altres mesos que també m'agraden, per motius personals, per motius vacacionals. Però el maig és un bon mes per néixer. He de reconèixer que els signes son de caràcter fort, tossuts, i que us he de dir dels nascuts al final, de personalitat dualista, sovint volubles, incoherents a ulls aliens. Però deixant de banda els signes, les estrelles i el destí, torna la roda a caure en un mes de pluges, de pícnics oblidats, velles nostàlgies que fan creure que el viscut realment ha valgut la pena. I ara que els records de la ment han deixat pas als records del cor, tot és millor. Ja les fotografies no hem poden fer mal i sóc més forta que ahir, el mes portarà a la vegada un any sencer per estrenar. Un desig, ser millor persona. Una il·lusió, que els meus somnis es facin realitat, els dolents, però sobretot els bons.

Pel pont

He passejat de la mà sota un sol de primavera, per carrerons que ja fan història. He fet el guiri, fent practiques per la volta a Portugal. De converses banals entre les parades del mercat. Bevent sucs exòtics i perseguint les olors de les fruites. Avui he redescobert una part de la ciutat que tenia oblidada. I és que l'ambient estiuenc ja es respira en l'aire i en els somriures de la gent. Respiro de nou després d'un temps d'ombres, d'un temps a l'ombra. Sóc el que sóc, i m'agrada riure a cistells plens quan et tinc aprop. Les braves d'en Tomàs i les vergonyes dels gelats, seran secrets de la memòria que ja mai ningú hem podrà robar.