Plou i no fa sol

Després que ens allarguessin el dia, de que per fi és primavera en el Corte Inglés, la pluja s'ha tornat a instal·lar en les nostres vides. Tenyint de gris el cel i els somriures.

Roma

Primavera, dolça primavera.

Picnic

La roda ja està en marxa. Comença la primavera i la ronda habitual d'aniversaris varis. Amb ells els regals i les visites al Women's Secret. Els somnis de platja i les ganes d'estar a l'aire lliure.

Aquest any per primera vegada en molts anys i seguint una vella tradició tornarém anar de Picnic.

Tornarem anar al Corredor tots junts i amb cares noves. Els petits i els grans.

M'agrada envoltar-me de tots aquells a qui estimo, dels seus riures i les seves veus.

Només ens falta esperar dos mesos!!

La tornada a la meva rutina

Feia setmanes que dubtava que la meva vida fos el que volia. Havia perdut el nord, el camí o com sen vulgui dir. Ahir per primera vegada en molts dies vaig obrir la porta de casa i no m'esperava només el silenci. Vaig seure còmodament en el sofà mentre de nou les coses tornaven a lloc. La pols en els mobles, la roba sobra la taula, la tauleta plena de gots i a la televisió la sèrie dels diumenges. Vaig anar a dormir sabent que la casa tornava a estar plena de gent, de la meva gent. Aquesta segona família que tan estimo i que tan odio. Somric al pensar que no hi ha cap moment en el que m'arrepenteixi d'haver pres aquesta decisió.
M'agrada la meva rutina!

Brindis i sopars amb la Mafia

A falta de les nostres fotos, a falta de més somriures i riures amb regust a vi i a xocolata, dedico un pensament al sopar del dijous passat. Recordo pocs detalls, bon menjar i millor companyia. Vam acabar brindant pel futur i pels milions que gastem sense ni tan sols haver-nos tocat el Euromillon. Jo, brindo per les botes noves, pels collarets robats i les agendes plenes de paraules. Pels nostres plans a mitges i un restaurant per a nosaltres soles.

Tot i trobar-nos poquet en el temps són aquests moments els que fan d'aquest món, un món millor.

Discurs polític

Buenas!!

Doncs ara que tinc per fi un segon per respirar m’he posat a llegir i he observat que sense voler s'ha obert un debat.

Doncs bé, la meva opinió al respecte és molt simple i no segueix cap raonament fonamentat en uns gran coneixements de la situació actual, però bé tots hem de tenim una, no??!

Crec que tot i semblar nacionalista i dictatorial hauria d’haver més cinema en català. Núria, estic amb tu que prefereixo veure-les en castellà, serà la força del costum, la idea que ja tenim preestablerta sobre la veu de cada actor. Però entre el que ens han imposat i la recent moda de no traduir els títols de l’anglès, estan poc a poc, apoderant-se de tot l’àmbit popular.

Quan vaig estar a Paris, el noi que ens va fer de guia ens va estar explicat que a França hi ha una llei que tot ha d’estar traduït al francès. Tota paraula que ve de fora (anglesa sobretot, ja sabeu lo que a la gent li agrada els anglicismes) te una traducció. Imagineu-vos lo que arriba a treballar la “Real Acadèmia de la Llengua Francesa”!!

I malgrat repetir que pot semblar molt “imposicionari” per la meva part, crec que hauríem de fer el mateix. La llengua és viva i rica mentre la gent la parla. Del contrari entra en declivi i mor. No ens hem d’oblidar que la nostra és una llengua minoritària, sovint confosa amb un dialecte del castellà (no hi ha cosa que hem faci més ràbia). Som un país que ha crescut i creix amb la immigració (tan de fora com de l’estranger), un poble bilingüe el qual lluita constantment pel seu reconeixement. I sense voler sonar més nacionalista, que no ho sóc, de fet no tinc postura política definida, hem de ser tolerants però no transigents pel que respecta a les nostres senyes d’identitat.

Apa, he dit.

Orden por favor!

Dissabte tinc un sopar, dissabte he convidat a la gent a venir a casa. Cuinaré jo. El primer, el segon i fons i tot el postra els faré jo. Però tot està potes amunt. El desordre habitual ara resulta que no m'agrada tant i no se quan podré posar-m’hi. Ara ja tinc presa, ara ja les hores se'm tiren al damunt. I vaig cansada, tan cansada que al arribar a casa no tinc ganes i faig la "vista grossa".

Els plans sempre solen sortir del revés espero no se'm cremi res!

Tinc ganes d'obrir les portes per rebre a aquestes cares noves. Cares que començo apreciar i no voldria pas que no s'ho passessin bé.

No són amics meus, ni mai ho seran, però se que tampoc és un impediment per agafar carinyo a la gent. Tinc ganes de tornar a riure, d'omplir la casa de llum amb els seus somriures, amb els somnis compartits i sempre tu al meu costat. Per sempre més.

Water

Volver a ti

Que extraños son los sueños, aparecen cuanto menos los esperas y el subconsciente hace de mi lo que le apetece.
Hace años que durmiendo no soñaba contigo y sin embargo ayer soñé. No recuerdo mucho, casi nada, el guión se difumina entre la niebla y tampoco me interesa saber. Solo recuerdo que me dabas la mano, dedos entrelazados sin motivo y me soltaste, pq todo era un secreto. Pq alguien se acercaba. Dicho así todo pierde parte de la magia que sentí, aun insulso a los oídos de los demás para mi fue especial. Con todo el cariño y respeto que puedo tener, jamás volveré. En silencio.
Ayer soñé y no entiendo ni quiero saber el pq.

Ikea

Dissabte, m'he enfadat amb el món i vaig al Ikea, vull un armari nou.
Vull canviar d'aires i dormir entre llençols de colors. Un "redecora tu vida" a cop de talonari o de targeta en aquest cas. Quines coses més boniques, quines idees tan originals... sóc incapaç d'ajuntar dos colors amb gràcia. Que entri la llum per tots costats, que tot hem recordi a una casa anglesa tradicional. Vull espai, per canviar els mobles al meu desig, alliberar racons que de cop hem semblen oprimits.