Quan arriba el moment de marxar.

Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.