Dret a tenir dret

“Estic en mig d’un dilema. Un dilema intern. Fa ja temps que va sortir la llei anti-tabac. I pel que he pogut experimentar, tan en llocs públics com en àmbits laborals, tot i tenir la llei del meu costat he d’estar aguantant i suportant la mala educació i l’egoisme d’aquells que fumen en un recinte tancat i sense ventilar. Però el pitjor de tot és haver de callar, callar senzillament pq aquest tipus de gent abusa d’un poder que no tenen.
Els fumadors se senten perseguits, senyalats amb el dit per aquells que no entenem la seva necessitat de omplir el món amb una mica més de boira. Però ells, intolerants com són (alguns), no entenen com no ens agrada aquest olor a cendra que desprenen constantment.

M’assec tots els dies al meu lloc de treball, en el magnífic nou lloc de treball que aquesta santa casa ha destinat per aquells que només som un cost. Cada dia asseguda en el meu tros de passadís faig i desfaig mil malabarismes per tirar tot endavant. I tot per un sou tan insignificant com el respecte que ens tenen. Però tot això es mig portava, amb pena i amb la gran sort de tenir grans companys de feina. Tot això era fins ara. Pq resulta que a part d’asseure’m en la meva cadira cada dia durant la resta de la meva vida, a més he d’aguantar a un fumador que ens intoxica i apesta a tots. Contaminant tota la ventilació. Contaminant diàriament la meva tolerància. I li riem la gracia, pq sí, pq te el poder, pq no hi ha cap organisme intern capaç d’aturar aquest comportament il·legal i desconsiderat.

Estic en un dilema. Un dilema intern. La gent diu que no és per tant i jo dic que no tinc pq aguantar tan.”

Àrbitre federat??? I que és això??

Em sorprenen les aficions que te la gent. Potser pq sóc incapaç de portar una cosa fins al final. Hi ha gent que dedica a les seves aficions un temps més que valuós. De fet gran part del seu temps lliure.
Potser pq he treballat masses caps de setmana que no vull ni sentir-ne a parlar de tot allò. Potser per això els meus caps de setmana són per viatjar (quan es pot fer es clar), per fer el vago al sofà o senzillament escoltar la pluja.
I tot això ve pq ens hem convertit en àrbitre federat. Federat. Estic enfadada. Molesta, per hipotecar tots i cadascun dels meus caps de setmana, sense saber-ho, sense voler-ho i sense decidir-ho. M’he quedat sense poder escoltar la pluja, sense fer escapades improvisades, sense companyia per poder fer la vago una tarda de divendres al sofà. M’han robat el temps, m’han estafat el Nadal, la primavera i el meu aniversari.
Estic amb morros, de braços creuats i sense ganes de escoltar. I ni el sushi ho pot arreglar. Aquesta tarda no.

I tot i així, estic contenta pq has aconseguit el que volies.

Mal de panxa

No és un mal de panxa d'aquells per haver menjat molts dolços. Més aviat és una sensació "extranya", aspectant, com si alguna cosa hagués d'arribar. I no se ven bé d'on.
O potser és només que s'acosta una borrasca, un canvi de temps sobtat que ens emboirarà la ment i les entranyes. Estic impacient, neguitosa, intranquil•la.
Com els animals que intueixen les tempestes. I no és que sigui un mal pressentiment. Només serà un vent de canvis, una tempesta que mourà coses de lloc. Aquelles que semblen solides.
L'aire espès de ciutat avui fa una olor diferent.

S’acosten canvis.
Canvis.

I no se d'on vindran.

I tu que marxes a París

La primera vegada que vaig anar a París va ser tot una aventura. París és una ciutat molt gran plena de racons que descobrir, plena de carrers per passejar. París no va ser per mi la ciutat de l’amor, però si una ciutat per enamorar-se. Potser pq era estiu. El estirar-te al parc a fer la migdiada, o simplement a contemplar la Torre Eiffel de nit, mentre milers de flashos brillen per tota la torre. L’herba humida sota la roba, la motxilla per coixí i la infinitat de l’univers com a sostre. París t’agradarà, potser no immediatament, però sí amb el temps. Quan la màgia del record depuri el cansament i el xili.
Hi haurà llocs que només amb el seu nom t’embriagarà d’aquell no se que, que te París. No deixis escapar cap detall, ni tan sols les xines vestides de núvia a les fonts que hi ha al peu del obelisc.
Tot això i molt més és París.

Pastisseria

Faig pastissos de xocolata, magdalenes de plàtan i tiramisú. Faig pastís de poma, coulands i estic aprenent a fer pastís de carbassa i de alvocat. Estic aprenent a enfarinar el món amb sucre glaç. A omplir les panxes de felicitat i celebrar cada dia una cosa nova. Serà la tardor que tan m'agrada, les castanyeres venent les paperines i moniatos. El fred hivern que s'acosta o el Nadal que ja treu el nas per la ciutat. Qui sap el pq porto dies cuinant i cuinant, omplint la cuina de pastissos, la feina d'esmorzars i la pica plena de trastos per rentar.

Així que ja sabeu, aquells que es sentin tristos, o amb ganes de compartir, encara tinc tiramisú a la nevera, que val a dir està força bo.

In memory of Beatles

La finestra

A vegades una no sap ven bé com fer més el ridícul, com fer les coses de la pitjor manera, a vegades només ens deixem portar pel moment.
I tot i fer les coses malament i tot i no planejar que un vespre tranquil es transformi en un de transcendental, per fi vaig deixar escapar el penúltim fantasma.
I és que després d’un Octubre de fang el Novembre hem regala la finestra que tan he estat buscant. Alliberada d’un passat obscur on res era el que tenia que ser. Som dijous i demà acaba per fi la setmana, seré qui vulgui ser i aniré amb qui vulgui anar, sóc lliure, per fi torno a ser lliure. Estimar és l’únic que he fet, és l’únic que vull conservar. M’he desfet de les boires i de les ombres que vaig pintar. El dia s’ha aixecat brillant i tranquil, en una letargia matinera que fa del món una mica millor. I sóc feliç, pq estimo, m’estimo a mi mateixa i als demés, aquella resta que forma part de mi.

Este año hay crisis

Querido amigo este año el mundo entero esta en crisis. La televisión anuncia a bombo y platillo la gran noticia. Caen las bolsas, los bancos en quiebra y las hipotecas no dejan de subir i subir.
Amigo, este año no va haber navidad. Y es que hasta los reyes magos se han quedado sin polvos mágicos. La crisis afectará a esa masa de gente sin rostro, si nombre, o sea nosotros.
El pobre ciudadano de a pie que aunque llueva, nieve o haga sol sale todas las mañanas a trabajar. Trabajando de sol a sol, pq el trabajo no esta en crisis, ni las broncas, ni los jefes, ni el mal humor.
Ha llegado final de año y no nos engañemos ya hay presupuestos. Presupuesto para comidas de reuniones, presupuesto para viajes promocionales, presupuestos para reformas estéticas.
Aunque después de tantos números estos no llegan para aliviar la soga de los sin nombre.
Querido amigo este año, otra vez, nos quedamos sin aumento.
Eso sí, se exige buena cara y trato amable .
Hay que facilitar la vida laboral de aquellos cuyos sueldos no sufren la crisis. Ellos no tienen culpa de tu vida miserable llena de deudas y sueños rotos.
Y que sus pies se apoyen en tu espalda es solo cuestión de suerte, de tu mala suerte.

Punts de connexió

Els meus ulls han vist el detall, han descobert on els teus ulls reposaven. Amb la por del dubte, m’enganyo i modelo la realitat al meu gust. Després de molt, de tot i de més, seguim tenint punts de connexió, seguim de lluny el mateix camí.
He passejat pels carrers seguint les petjades en el temps. T’he seguit fins a la fi del món i he tornat seguint el impuls irrefrenable de les coincidències. Sóc on erets, sense saber-ho, sense ni tan sols adonar-me. Com en un joc infantil t’amagues i et busco. I en l’anonimat de l’espai temps t’he trobat, ara se que et vaig trobar.

Ara... pares tu.

Bescaran

Plou i plou i sense fer sol les bruixes també es pentinen.
He trepitjat la tardor. Recobria els bosc un mantell de fulles mortes, algunes grogues d’altres marrons. L’aigua brollava d’aquí i d’allà, la muntanya plorava mentre nosaltres jugàvem amb la neu perenne. I de fons aquest cop cantava en Sabina, murmuris de riu esverat de baixada cap a la plana. Quin cap de setmana passat per aigua, passat per rialles i menjar molt de menjar.
Pendent queda la cita amb Sant Juan Fumat.

Adeu Octubre pudent!

Adéu aquest octubre que tan m'estimo,que tan m'agrada. Aquest octubre que fa de mi una bola de fang en constant moviment. Ara que ja per fi ha arribat l'últim dia, marxo lluny per no tornar. Marxo per seguir endavant. El meu homenatge personal a la meva vida acaba just avui. Dic adéu a moltes coses, dic adéu amb gran disgust. Amb un somriure melancòlic i la pena repartida per les butxaques.
Pujaré al cotxe per passar per fi el meu gran cap de setmana, rodejada de gent nova, gent a la que malgrat tot algun dia estimaré tan com a vosaltres. I no per això deixaré de trobar-vos a faltar.
Per sort sempre arribarà de nou l'octubre, els anys passaran i jo amb ells.

Pluja

Avui vaig en cotxe, amb un destí encara lluny. Les gotes de pluja trenquen contra el vidre i un tel íntim cobreix el paisatge verd de muntanya. Avui canto entre sospirs i quan arriba la tornada et sento cridar, les paraules a ple pulmó, mentre condueixes. Giro el cap per mirar el teu perfil, una vegada més, i somric pq sóc tan feliç. I t'acompanyo en les lletres de la canço, en mig de la pluja, a on tu vulguis anar, jo t'acompanyo. Desafino, afines, tan és, només tu i jo compartint el moment, sols sense mirades, el meu cor i el teu desamor.
No sabia que la primavera només durava un segon...

Al final

Després d'aquests cinc anys, de tots els dies transcorreguts per les nostres vides, mires el present amb ulls de nostàlgia davant de tanta felicitat. L'emoció em pressiona fort contra el pit i un punt d'enveja fa que em rigui de mi mateixa. Som tots els que érem i no estem tots els que vam ser. Una part de mi segueix tenint fe, contra corrent, contra tota lògica esperada. Però aquestes alçades he perdut massa com per no veure que els camins s'han de fer sols. I ploro, no ho puc evitar, davant d'un somni, davant dels seus ulls plens d'una màgia que fa temps que buscava. Ella, per fi, l'ha trobat i ja res podrà robar-li el que la vida li ha regalat en forma de dia solejat. L'amor és molt més que les papallones al voltant de l'estomac, l'amor és un dia a dia defensat amb ungles i dents pel que creus. Suposo que ara ja ho entens, ara ja saps de que et parlava. No puc compartir aquests pensaments ja amb tu, aquests moments on la felicitat omple el dia de petons i petons i de més petons de color vermell. Després d'aquests cinc anys hi ha coses que s'han perdut, que hem perdut però per sort hi ha d'altres que segueixen arrelant...

De princesa

Us vull parlar d'una princesa. Una dolça princesa que avui ha despertat just en el bell mig del seu somni. En un conte de fades amb vaporosos vestits blancs. Una princesa sense corona i amb les soles gastades pel camí. La meva princesa avui somriu feliç, pq els grans moments, aquells que retindrem en la memòria, els que perduraran al llarg dels anys, també arriben.
I si algun cop les coses es compliquessin, agafaria un coet per anar a sopar a la Lluna. És un secret que crea vincles, llaços vermells que s'allarguen però mai es trenquen.
La princesa, sense saber-ho, és una petita de llum d'esperança i de fe en l'obscuritat de la nit i avui brilla com les estrelles.

SONETO DE LA DULCE QUEJA

Tengo miedo a perder la maravilla de tus ojos de estatua y el acento que de noche me pone en la mejilla la solitaria rosa de tu aliento.
Tengo pena de ser en esta orilla tronco sin ramas; y lo que más siento es no tener la flor, pulpa o arcilla, para el gusano de mi sufrimiento.
Si tú eres el tesoro oculto mío, si eres mi cruz y mi dolor mojado, si soy el perro de tu señorío,
no me dejes perder lo que he ganado y decora las aguas de tu río con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García-Lorca

Allò

Sense saber molt bé el pq, hi ha instants que es converteixen en anècdotes que un dia varem explicar, que algun dia tornarem a explicar. Formant part del domini públic com si fos un conte popular. Traspassat de generació en generació. I de tan explicar-ho, el príncep te la capa blava una mica recosida, les ulleres entelades de pols i el cavall, vell, ja no va al galop entre les onades, sota una llum de capvespre. La meva anècdota s'ha quedat sense públic i somnio amb un demà, de catifes plenes d'orelles bora el foc. De mans arrugades plenes d'ulls de futur. Quan ja no hi sigui jo per recordar que tot era veritat, el conte perdurarà i viurem de boca en boca, dins les orelles d'infants, en les nits dels insomnis. Tornarem per fi a estar junts, tornarem per fi a ser només paraules.

Seguim en cami...

Arriben dies d'aniversaris secrets, inconfessables. La fe fa de les seves mentre els records i els somnis es revelen dins del cap i de més avall. Portes que segueixen tancades, fusta vella que acaricio sense adonar-me de les estelles. És la tardor que tan m'agrada, ha arribat per sorpresa de nou a la ciutat i l'octubre s'arrossega mandrós pels carrers buscant allò perdut. Els dies s'escurcen buscant el refugi de les mantes, dels abrics. La pluja cau, bessa del cel, bessa a mars i el meu món es torna una petita barca que va a la deriva d'illes desertes, de pirates i de tresors amagats. I només per avui, trepitjo de nou el fang.
Però somric, espero el mirall sàpiga que somric. Pq segueixo en camí, sigui quin sigui aquest camí, que hem porta tan i tan lluny. I l'eterna pregunta ronda com un llop afamat de sang, sense saber que ja no m'espanta, sense saber que ja no importa. Ésser que vius allà on el mar pren nom, on les estrelles brillen al compàs de música d'orquestra, gran desconegut, sàpigues que sempre, sempre seguiré en camí...

Susurros...

Clares les coses i els sentiments

Potser no és del tot cosa nostra allò que ens passa pel cap i pel cor. Un dia ets així i al en demà d'un altre molt diferent. Els somnis, somnis són, i sovint resulten ser tot allò que no tenim i que difícilment podrem recuperar. Que el temps és relatiu, m'ho recorda constantment aquest Octubre ploraner. Sort en tinc de la gent que m'acompanya en el meu ritual anual de banys de fang. Però el que ningú no diu mai, allò que tothom calla, és que per molt que un visqui hi han cadenes impossibles de trencar, ancores amarrades al cor que només sagnen si intentes escapar. És així, és un fet, el que la ment pensa, el que sent el cor, són independents de la nostra voluntat. Aprenem a viure amb els nostres secrets, sobrevivim al temporal i no queda res i no passa res. Ja és molt tenir clares les coses i els sentiments, el món fa i a vegades desfà, i nosaltres només ens hem d'adaptar.