Les cumpleanyeres

Sí, el destí te moltes maneres de fer les coses, de vegades fins i tot resulta curiós com ajunta dues persones tan diferents les quals es tenen una fidelitat a muerte. Potser pq les dues vam neixer al Maig, i la gent de final de Maig sóm com sóm. Pq primer vaig jo i després tu, cadascuna en el seu dia preferit de l'any. A tu t'agraden els senars i a mi els parells , però a les dues ens encanta el que sóm i no ho podem evitar. I em fa gràcia creure que tu i jo ja haviem coincidit abans de coneixens ;p

La foto del Picnic

Quin gran dia, en va fer sol, ens va ploure i vam acabar tots sota el porxo xerrant i rient. El menjar va sobrar, el postre va ser tot un èxit i la companyia inmillorable. Gràcies a tots per venir.

PICNIC

(Primer Picnic 2004)

Després de una eternitat, mil anys que jo recordi, tornarem a fer el picnic. L'any passat es va intentar i el món va quedar a les fosques durant un temps. Tot es va posposar i ara que torna de nou el bon temps, que tornen els dies d'aniversaris i cares boniques, les ganes reapareixen amb la il•lusió renovada de les coses noves, de la gent nova i de les que sempre hi són. Celebrarem per celebrar que de fet ja hi ha petits que somriuen amb les seves galtes rodones, que seguim sent nosaltres malgrat el pas dels anys. Que torna ser primavera tot i els boicots atmosfèrics. Que la casa estarà plena de gent una vegada més, absorbint cada record pels dies futurs. No hi haurà lloc a la nostàlgia, de segur que hi faltarà gent, gent que un dia van tancar portes, però estarà la gent de sempre, les que plogui o nevi han estat al meu costat, demostrant dia rere dia que la vida és molt més que octubres pudents o amors de sucre. La foto aquest anys serà molt diferent, qui ho hauria dit...
Benvinguts de nou al picnic, aquest cop no deixaré que passin tants i tants anys sense fer-ho. Somric amb els pulmons plens de felicitat, d'alegria per haver arribat per fi al punt de no retorn, el punt on l'ahir ja no m'espanta i veig el futur amb esperança i cases verdes. Aquest any serà un bon any, tornarem a reunir-nos tots i això ja val tot l'esforç.
Fins dissabte!!

Un aire

L'altre dia, era un dia entre setmana, era un dia normal, d'aquest que fa últimament que només plou. L'altre dia era a l'estació, com sempre anava atrafegada mirant el rellotge andana amunt. Per un instant i de passada, vaig veure una persona, no tenia res i tenia un aire. Vaig seguir caminant com si l'ombra que havia vist no m'hagués sacsejat el cos. Tenia el dubte i a la vegada sabia que no era possible. Andana amunt, vaig trobar un banc buit on seure. De sobte aquella persona havia reconegut algú a la via del davant, i al posar-se a la seva alçada va acabar just al meu camp visual de nou. I vaig confirmar que no era qui jo creia, però era cert que tenia un aire, i me'l vaig quedar mirant una estona, pq la seva presencia inundava la meva anima de pau i d'amor. Cert que no podia ser qui jo creia, cert que era impossible, però en aquell instant em vaig adonar del efecte que tenen totes aquelles persones en les que ens creuem al llarg dels anys. He tingut la sort de conèixer molta gent bona, i tot i no haver apres tot allò que hagués hagut d'aprendre, no deixen d'inspirar-me tot i no ser-hi. Segurament somreia mentre aquell aire em transportava algun racó de la memòria.

Keep on singing...

or keep on playing?

Llamps i trons

Hi havia una vegada...
I és que molts dels records podrien començar així. Com un conte. Aquesta nit sobre Barcelona s'ha desplegat una gran tempesta, de llamps i trons. De mil gotes besades contra l'asfalt. M’agraden les nits de tempestes, de records guardats en caixetes de colors, de vaixells pirates solcant la negra nit camí d'illes desertes i tresors amagats. M'agrada el soroll de la pluja, dormint amb la finestra oberta pq la nit entri dins l'habitació. Sota la manta Porto dorm a l'altra banda del món, i el meu cor batega amb força acariciant, amb por, els moments que un guarda al llarg de la vida. Els únics tresors que són realment nostres. Una veu interna intenta reconfortar la nostàlgia que creix incipient al costat de l'estomac. I amb el soroll rítmic de les gotes contra la persiana regalimant paret avall la son em venç i ja no importa ni la tempesta ni els records, pq ja no hi sóc. Barcelona queda a les fosques mentre la pluja no descansa en una nit de conte.

Per fi!

Sí senyor!

Per fi he fet unes magdalenes amb forma de magdalenes i amb gust a magdalenes!

Estic molt orgullosa de mi mateixa, avui el món és una mica més dolç.

Pluja

Amb tota aquesta pluja, les predicció de la setmana que ve i la pèrdua de les bones ofertes de Ryanair el somni de Formentera s'ha aigualit i ha marxat claveguera avall. Dos dies sencers de gotes d'aigua, de núvols grisos i tancaments. La gent està ensopida, els ànims pel terra i no hi ha besllum de bones noves. Els dies transcorren lentament, avui fins i tot crec que tinc les orelles sordes, els sorolls queden esmorteïts per la moqueta grisa i no hi ha crits (de moment). El vigilant de la torre informe a central que hi ha cels clars per la zona de Montjuïc i que per la zona del Montseny sembla que també vol aclarir. Des de la central només veig les finestres de l'edifici de davant i poca cosa més. Entaforats dins la ciutat avui no és un bon dia de primavera.

El Bosque

Aquest cap de setmana ha estat només per mi. Feia mesos, anys, segles sencers que no em dedicava a no fer res absolutament. I com que gràcies al dia del treballador dissabte era festiu era també el primer cap de setmana en mil•lennis que no havia de matinar.
Tinc un plaer secret, m'agrada despertar-me al mati i encara amb els ulls tancats escoltar els sorolls de la casa, una casa viva i plena de gent rere les parets. M'agrada donar-me mitja volta i estira els peus acariciant els llençol d'hivern. Saber que fora ja és de dia però que no hi ha presa per aixecar-me. No m'espera ningú.
De fet m'he passat el cap de setmana "escarxofada" al sofà, mirant la tele pq jo era la reina del comandament. M'estimo la meva família de Bcn, però de vegades el plaer de la soledat escollida és impagable. Per aquelles casualitats de la vida, per a qui cregui en les casualitats, algú va decidir que posar en la programació, d'un dissabte per la tarda ,una peli del director M. Night Shyamalan era una bona idea. I crec que va ser una idea genial!
Tot i haver perdut el neguit del que passarà m'agrada reveure una vegada i una altra les seves pel•lícules. Ja no tinc la col•lecció que anys enrere (en una altra vida) havia començat, la seva filmografia només puc delectar-la quan les fan per televisió. I un pensament absurd se m'escapa d'entre les ombres del inconscient, ho recordarà? Se'n recordarà de mi en algun moment?
Esborro ràpidament aquesta idea absurda del cap i segueixo amb el meu tranquil cap de setmana com si res hagués passat. M'agraden les pel•lícules d'en M. Night Shyamalan i m'agrada el meu cap de setmana.

Pannacotta

Avui hem dinat com reines, com reines amb postre. Doncs ahir per la nit em vaig dedicar a intentar fer un postre el qual vaig descobrir ara fa un any. En un viatge a Roma dificil d'oblidar, pel bon menjar, pel bon temps, i en fi, per moltes altres coses. Vaig buscar una recepte en un dels milers de blogs que consulto i segueixo, i la veritat és que m'ha quedat genial! I no pq ho hagi fet jo, si no pq ha estat tot un èxit. Així que permeteu-me que us pengi la fotografia de la recepte. És un plaer pels sentits!

Senyors marxem a Formentera!

Oh!!!

Quin estres de tarda, quin dia tan "extrany". Oferton de vol a Eivissa i nosaltres trucant a la Clementina, retallant vacances d'aquí, enganxant-les en allà, ara saltem a peu coix i tornem a començar. Quins nervis, tots són contratemps, i de cop caic en el compte que la Lluna no es pot quedar sola i que ma germana no s'hi responsabilitzarà. Ja hi tornem a ser, amb l'anima als peus i les il•lusions que s'esfumen tan ràpid com han arribat.
Amb la punta dels dits gairebé toquem Formentera, tres dies de relaxament, bici i molta i molta platja!! Esperem els astres aquesta nit facin de les seves i demà sigui un dia millor, sigui un dia amb bitllets cap a Eivissa....

Que se queden anticuadas la sonrisas...

... y que se escriba hoy una ultima canción...

Lluny, lluny...

Hi ha vegades que els ulls miren amb nosaltgia l'horitzó, amb una engoixa secreta que busca la manera de poder escapar. Tot i les coses que ens lliguen a terra aquesta setmana tot sembla relatiu, i buscar el futur lluny d'aquí la millor opció. Ser que puc començar de nou, abandonar el que no m'agrada i sortir a torbar el que aquí no hi és.

... al final sempre tot acaba bé

Finalment, després de dues temporades, uns, no arriba, a 40 episodis i moltes coses a recordar, per fi el final és un final. No importa el llarg camí ni les penes passades, m'agrada que les coses siguin previsiblement felices i que els finals siguin tancats, sense cap dubte de que en algun món, ja sigui l'imaginari, existeix l'amor etern. Diuen que allò que comença bé... acaba bé... bé tots sabem que no és del tot real, però aquesta vagada sí.
Pq quan s'ha de posar punt i final a la gent li agrada deixar coses en l'aire, coses sense acabar. Creant un buit infinit en l'espectador que no et deixa dormir, com a mínim durant els primers cinc minuts de la nit. Pensant en totes les alternatives possibles i en com les nostres vides són rutinàriament imprevisibles.
Jo aquesta nit segur que dormiré només posar el cap al coixí, doncs no hauré de pensar res doncs aquesta vegada el final ha estat un final d'allò més feliç!

Volveras mañana?

Pq me miras como si me quisieras, como si el mundo no pudiera detenernos. Pq te comportas como si la distancia no fuera un obstáculo, como si el tiempo no se hubiera instalado entre nosotros. Me pregunto cual es la verdad primera, si lo que veo o lo que dices. Y aun siendo tan verdad lo uno como lo otro pq vuelves sin querer evitarlo y te vas sabiendo que no querrás volver. Soy un simple espectador de tu va i ven, mientras deshojo margaritas y los lazos rojos se desatan lentamente. Sonrío cuando llegas y te sonrío cuando te vas. Espero algún día desaparezcas y no desees regresar.

Sant Jordi

Arriba el dia de Sant Jordi i Barcelona vesteix de gala. Els carrers s'omplen de parades de roses i de llibres i el món surt a passejar. Nosaltres com des de fa molts i molts anys, pq ja tenim molts i molts anys, quedem per caminar entre la gent, parlar de les nostres coses i menjar gelat a la Boqueria. Va ser una tarda de trobades, de cantants i actors, d'amors platònics i sobretot de pensaments tristos per totes les roses no regalades. Vam descobrir que Llinars també te un llibre i que el cuscus quan més picant millor. Que NY s'acosta i que Sant Jordi sempre és un dia preciós.

H

Hi ha coses que no tenen gaire sentit, com que existeixi una lletra que no es pronuncia. Llavors?
Pq creem una lletra que a efectes només serveix pq jo faci més faltes d'ortografia?
I tot i no pronunciar-se, tot i ser muda, de vegades diu moltes coses. A la ment em venen tot de paraules que porten lletres no sonores, lletres impronunciables, símbols estranys aquells que no podem dir. I serà que porten un llegat antic, amagat rere les seves rectes, rere les seves corbes, que persisteix després dels anys. Avui declaro el dia oficial dels silenciosos, dels discrets i dels que no es deixen pronunciar. D'aquells que suspiren cap endins i caminen de puntetes cap enredera.

Si m'ho haguessis demanat

Si m'ho haguessis demanat...
Sovint el sol enlluerna els nostres dies de felicitat. I a mi la felicitat m'enlluerna el camí. M'agrada escoltar l'aigua del rierol, estirada a l'herba escolto com corre l'aigua mentre els ocells canten i ballen entre les noves fulles dels arbres. L'aire càlid fa pessigolles als peus nus. El sol enrogeix les galtes i escalfa els palmells de les mans. Tinc els ulls tancats mentre tot això passa, segurament tingui un somriure estúpid pintat en el rostre, somnio amb altres coses i desitjo amb totes les meves forces que no acabi mai la tarda. La primavera omple els pulmons d'olors dolces i els cabells s'enreden amb les flors grogues del terra. I sento un lleuger mareig, un vertigen sobtat a la immensitat del univers que em rodeja.
Si m'ho haguessis demanat... aquesta idea apareguda del no res fa que obri els ulls de cop, i la meva expressió s'ensombreixi com en un dia d'hivern. No m'ho havia plantejat mai, ni tan sols la idea havia estat en la llista de coses a descartar. Em resigno, i un somriure sonor i frustrat s'escapa des del fons de l'anima. La tarda és preciosa, tot segueix en el seu lloc, res canviarà. Jo per tu hagués il·luminat el cel i se que si t'ho hagués demanat haguessis fet el mateix.

New York!

Sí, se que ho he dit moltes vegades, que fa anys que parlo del tema i semblava que mai arribaria aquest moment.

Per fi tenim els bitllets per marxar a NY!!

Estic que no m'ho crec, encara no tinc clar tot el que vull fer, però ho faré!

Un somni, una promesa avui em sento lliure i capaç de moltes coses.

Taules al jardí

Bufa el vent del nord, el cel clar i el sol de la tarda. Sóc al jardí de casa amb els pares, parlant de les coses que queden per fer i els projectes en marxa. Parlem de les futures tardes que passarem asseguts a la fresca en les últimes hores del dia. Dels àpats, dels dinars i dels sopars. Jo de secret somnio en estrenar la taula nova de jardí, qui sap, potser al juliol. Fem plans de com preparar-ho tot, la ubicació de les coses i les plantes en flor. Fa fred i la mare em porta abric. Ara mirem els ocells, els nius i les gates que se'ls miren amb cara de gana. M'agraden aquestes tardes, quan tot és calma i les rialles flueixen de nou en les converses. Anem ja cap a dins, tots amb idees noves per rumiar. La mare ordena calaixos a l'habitació, el pare seu al sofà i jo començo a preparar la primera prova de mona de pasqua.
I segueixo somniant en la taula del jardí...