Hem canviat d'estació i com qui no vol la cosa els dies s'han anat escurçant. S'han anat encongint. Al canviar d'estació arriba la tardor, que tan m'agrada, i aquesta porta l'octubre que ja no espanta. Però aquest any l'octubre ve carregat d’enyorança i tot i que no li vull fer cas, s'ha colat per l'única porta que quedava oberta. M'omple les nits de somnis "extranys" de cares lleugerament familiars. Barrejant el passat i l’oblit. Un neguit s'ha instal•lat de nou allà on resideix la calma i durant els dies només regne el mal humor.
De vegades només necessites una nova idea per a engegar la maquina dels somnis. Aquest vegada queda tot molt i molt lluny... però i si fos possible?? 
Probability of succes: Exellent
Ahir era el meu segon dia de feina després d'unes curtes però intenses vacances. Ahir era un dia calorós, doncs ens assetja l'última onada de calor d'aquest estiu "extrany". I com que la vida transcorre a un ritme pausat i lent vaig perdre l'autobús (i és que aquests no entén de vides relaxades). Així que vaig decidir contra la meva naturalesa pujar caminant a casa. Tot gaudint de la ciutat, el seu poc trànsit, els carrers mig buits, de l’asfalt calent i l'aire dens. No se en quines coses aniria pensant jo mentre girava per Travessera i enfilava cap a Balmes. Que de sobte vaig topar-me amb una persona que feia anys que no veia i no esperava trobar. Casualitats. Els colors em van pujar a les galtes i el cor bategava amb força per l'ensurt. Sempre em passa quan la vida fa cantonada. Vaig sortir de la citació tan bé com vaig poder, ventilant ràpid el tema doncs no sabia que dir. Encara que en el fons, molt en el fons, confessi mig a contra cor que hem va fer gràcia tornar a veure el seu rostre. Buf, ja ho he dit. Va ser un instant, en prou feines un minut. Ahir era un dia com qualsevol altre i de sobte va girar cap a muntanya. 
Hay, dicen, un momento para todo, un momento para reír, un momento para llorar. Y en los tropiezos hay momentos para reflexionar. Pq hay verdades que posponemos, discursos que se trazan a lo largo de los años pero que nunca acabamos. A sido en estos días que he estado pensando en todas esas palabras que quiero decir, que quiero ordenar para ti. Se que se resumen en un simple "te quiero", pero no se me da bien eso de resumir. 
Se que en menys d'un mes estaré passejant per la "Big apple".
Bufa el vent i estic de tardor. A marxat definitivament allò que no m'agradava i ara toca mirar endevant. Però només hi veig tardor. 
Dijous tarda i perticipem en el primer torneig de bitlles que organitza l'empresa. Va ser una tarda molt divertida i al final vam acabar les segones per equips! Quin tip de riure encara tinc agulletes.
Un dia despertes i creus que vas néixer per ser un perdedor. Els defectes s'amunteguen un sobre l'altre i fan que siguis una mala persona. Tan és el que facis o el que creguis, no guanyaràs mai, pq no ho mereixes. Mires aterrat la sort en els ulls dels demés pq saps que no podràs arribar a on ells estan. No sabràs la raó per la qual tan condemnat a ser qui ets tan sols patiràs les conseqüències de ser allò que no pots canviar. La realitat per més que ho intentis sempre t'atraparà convertint en cendres allò que construeixes sobre els núvols. Has nascut per ser l'ombra de la llum, per ser la cara oculta de la lluna. El teu rostre és tan lleig que espantes a tots els qui et miren i és que no pots amagar el que portes dins. Ansies posseir el secret que et trenca i et fa ser més miserable, si és que és possible. Et conformes amb els desperdicis de la humanitat i t'alimentes de les vides alienes. Les paraules boniques no arriben a les teves orelles i la nuesa del teu cos provoca xiscles aterridors en la nit. Ets un mostre que fa por i no ho pots canviar. 
De vegades coneixes una persona amb la qui t'agrada passar la tarda, fer una cervesa i parlar sobre el món. T'agrada anar a sopar i passejar pels carrers adormits. Seure en un banc a la fresca i mirar la gent passar amb els seus gossos. De vegades coneixes una persona amb la qui parlar resulta senzill, comparteixes riures i t'expliques la vida com si fos una pel·lícula. No cal res més, hi confies. És fàcil ser a prop seu i deixar-te portar amb l'esperança que no existeixi un demà. Menjar caramels amb gust a maduixa. La rutina s'instal·la de nou entre dues persones desconegudes que ja no comparteixen l'ultim bocí. I és fàcil estirar-se sota les estrelles i escoltar anècdotes sobre hobbits i el país de mordor. Adonar-te que les manies d'un són ara les manies de l'altre. Beure aigua fresca. De vegades coneixes una persona que no vols perdre i la perds i tot i així no passa absolutament res. Camines sense destí sabent que potser aquest cop serà l'últim, i no fa por. L'estiu no agrada a tothom. Només a vegades trobes aquell algú inesperat que es converteix en un amic que sap qui ets i encara així et somriu a l'altre costat de la taula i deixa que parlis sense parar. Són opcions que triem, que escollim voluntàriament. Quedar-nos o marxar. Fugir no és la solució. I potser alguna vegada deixi de cometre errors i tot sigui com ha de ser. De vegades coneixes una persona i tot és fàcil, només fàcil.
Preparats per mirar endavant, per obrir bé els ulls i deixar-nos guiar per la llum. Observar els colors i el món en tot el seu esplendor. Enrere queda la foscor i els seus aliats. Anem a la cruïlla de les cultures a celebrar un nou estiu, els nous projectes i el final d'uns altres. Brilla la tarda i fa una calor de por, ja ho te això Barcelona i m'agrada ara que la torno a veure de nou!
