Negatiu

El fet és que cadascú és com és. El fet és que sóc negativa i no ho puc evitar. Potser, i només potser, si brilla el sol i les coses estan tranquil•les puc ser una mica més gris. Però en altres temporades caic en la rutina d'haver de demanar disculpes constantment i les coses es tornen més fosques que de costum. I ja m'ho diuen, i sóc capaç de reconeixeu, però no vull fer-hi res.
I si per postres la rutina s'omple de traves i pals a les rodes doncs deixem-ho corre. Pq requereix massa energia ser positiu, requereix molta energia fer realitat els nostres somnis. I canviar no és al nostre abast. Serà el mal karma, serà. Serà que no ha de ser i anar contracorrent senzillament no esta fet per mi. Serà que si les coses no surten a la primera em torno daltonica i ja ho veig tot en blancs i negres. Serà que cadascú és com és i jo sóc així.

Coses que quedaran pendents.

Quan al llarg de la nostra vida prenem una decisió deixem escapar trens que difícilment tornaran a passar. Jo porto camí de deu anys penedint-me o preguntant-me que hagués passat si hagués arriscat la meva seguretat per una aventura d'aquelles que de segur hagués explicat als nets (que ja no tindre). I cada any com un ritual em presento allà en la data clau per trobar-me de nassos contra una estació de tren buida. Pq se que per allà passarà un tren sense parada i el veuré passar de llarg, un any darrera un altre. Suposo que es una manera de castigar-me, de maltractar-me, de fustigar-me. Estic convençuda, com ho estava llavors, que l'aventura hagués acabat molt malament, però no m’hagués passat la vida penedida d'haver estat tan covard. Com diu una bona amiga: penedeix-te sempre del que no has fet mai del contrari.
I ara un cop passada la vida ja no hi ha valor per un somriure ni un que tal la vida. Ara que vivim d'empentes dissimulades i moments que no es repetiran soc incapaç de reunir el valor de mirar-te de nou a la cara i preguntar-te que tal et tracta la vida... Pq ja se que seràs pare, que vius tranquil amb algú que t'estima i que tampoc trobes el valor per venir a dir-m'ho com si res.
Trens que passen i passats quedaran. Potser l'any que ve trobi les forces que no he trobat tot aquest temps, qui sap si potser ens trobem de nou en l’estació i puguem parlar del temps com dos coneguts mes.

Octubre?

Ho heu vist? L'octubre ja s'ha colat en les nostres vides sense fer soroll i fent de les seves. L'octubre ja no porta penes ni tan sols records d'altres vides. L'octubre ve amb la cara neta i les mans a les butxaques, però amb un mig somriure maliciós que anuncia nous futurs i nous passats. El meu "octubre pudent" no es mes que un nen petit maquinant noves malifetes. Se que hi haurà llàgrimes, comiats que no finals i futur. Per fi l'octubre porta llum i demas. M'ha obert les portes i ja no les vull tancar. Moments de canvis reals, de lluitar pels somnis, d'empentetes d'aquells que ens estimen. Ara que per fi ja surto en els agraïments d'un llibre (i en primer lloc!), ara que se que totes portem el camí a Damme gravat en la memòria i mes endins, ara se que no em podrà retenir res per llençar-me endavant. M'agrada que sigui l'octubre qui em recordi aquests detalls de la.meva vida que amb tanta facilitat oblido quan les ombres volen tornar.
Ho heu vist? L'octubre torna a viure entre nosaltres i ja no fa por, ja no diu allò que no s'ha de dir i nomes somriu al hivern que s'acosta.
Published with Blogger-droid v1.6.8

Boniques paraules i millor dedicatoria

Repassant divendres poetics sense obrir m'he trobat amb un de juny que m'ha fet somriure i vull compartir-lo amb qui vulgui parar-se i llegir, i sentir, i escoltar.....

"Dedicat a tots/totes els que han ballat amb aquesta musica
Sense paraules. Nomes amb emocions i records molt presents, per als de mes de 40 anys, els menors cal que escoltin aquesta cançó un parell o tres de vegades....ho entendran tot i si la ballen , encara mes... "

SUZANNE Leonard Cohen ,

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.
And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then
Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.

Now Suzanne takes your hand
And she leads you to the river
She is wearing rags and feathers
From Salvation Army counters
And the sun pours down like honey
On our lady of the harbour
And she shows you where to look
Among the garbage and the flowers
There are heroes in the seaweed
There are children in the morning
They are leaning out for love
And they will lean that way forever
While Suzanne holds the mirror
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that you can trust her
For she's touched your perfect body with her mind.

Entre llums i ombres

Ara que ja ha passat l’estiu, ara que els dies son notablement molt més curts, ara que tinc a la punta dels dits el aconseguir un gran projecte, ara que començaré de nou les meves classes matinals dels dissabtes, ara que de mica en mica recupero la meva rutina després d’un “kit-kat” espectacular, ara que tot vol començar de nou, ara precisament ara apareixen de nou les ombres. Respiro profundament, inspiro per no deixar-me endur per les meves pors, per la negativitat, per la pena, per la desesperació, per l’agoviament, per no deixar-me endur per les ombres.
Però és complicat, en la ment s’amunteguen pensaments, prediccions de gitana i mals d’ull. Potser ploraria de nou, en tinc ganes, però ara no puc. Tinc altres coses a fer, tinc paper de paret que comprar, colors que escollir, taules que pintar i sofàs que comparar. Haig de seguir amb el tancament d’any, he de planejar les meves vacances de l’any que ve, i programar escapades a altres parts del món. Tinc moltes coses a veure encara. No puc caure en les ombres de nou, no puc, jo no. El sol ha de brillar cada dia durant molts dies més, els llums de Nadal encesos en les silencioses nits d’hivern guiar-me els passos, després de la feina, camí de casa. Si ara tornessin les ombres ho perdria tot, la meva fràgil realitat canviaria de nou per senzillament desaparèixer, no crec que fos capaç de tornar a passar per això. No per la desesperança d’un futur tan incert, tan aleatori, tan sense importància. I si no pogués tornar a veure la llum mai més??

Satèl·lits

Potser haureu escoltat per les noticies que fa uns dies anunciaven la caiguda d’un satèl·lit de sis tones a la terra. El científics inicialment van vaticinar que cauria en el mar en algun punt del pacífic, entre dijous i dissabte, i que les probabilitats de que li caigui algú al cap són molt baixes. Això és degut a que la majoria de la superfície terrestre és aigua y també hi ha amplis espais buits.
També s’han encarregat de esbombar que no és tòxic ni nociu per la població, però per si les mosques que no ho toquin ja que al tenir angles afiliats podrien fer-se mal. A més a més és propietat del govern d’Estats Units i seria il·legal el fet de conservar-lo com a record o inclús vendre’l.
Val recalcar que el satèl·lit es desintegrarà en milers de porcions, la majoria de les quals es desintegraran al entrar en la atmosfera, però que es calcula que 26 dels trossos més grans cauran a la Terra.
Aquesta noticia l’avançaven el passat dimecres 21 de setembre. Amb data 27 de setembre podem afirmar que els tan reconeguts científics encara no saben on han caigut els fragments del satèl·lit en qüestió. Inicialment era un secret d’estat, ara ja poden dir que no en tenen ni idea. Afirmen que la majoria dels fragments han caigut al mar i que mai podran ser recuperats, que oportú, oi?
I no és per criticar, ni tan sols per insinuar que aquests de la NASA potser no saben fer la seva feina, però negar l’evidencia fa de mala estrugança. I és que a Argentina una gran bola blava caiguda del cel i que ha matat a una persona, ferit a vuit més i destruït dues vivendes i un comerç, encara està per determinar si realment no va ser una explosió de gas. Clar, que abans s’hauria de tenir en compte que tots els testimonis van tenir la mateixa al·lucinació.
També els testimonis gravats en diferents punts de la costa oest dels Estats Units, informen de diferents boles de llum que impacten contra el terra americà.
Però la historia no acaba aquí, hi es que aquest octubre no podrem sortir al carrer sense paraigües. I no, no és que els homes del temps avancin pluges si no que el telescopi espacial alaman Rosat te prevista la seva reentrada a l’atmosfera aquest mes. Amb una probabilitat més alta que caigui més massa sobre la superfície. Ja que els materials utilitzats en la seva construcció resistiran les altes temperatures i per tant no es desintegraran en la reentrada.

Bé, no se vosaltres però jo aniré fent el testament no fos cas que un wc espacial em caigués al cap i no pogués acabar els projectes que tinc per l’any que ve!!!!

Per un objectiu comú

Hi han pors, hi ha realitats que fan molta por. Hi ha futurs incerts que espanten mes que qualsevol bisturí. Quan després de tota una vida lluitant la realitat es torna cruel i et fa veure com de mica en mica vas perdent tot allò pel que tan has lluitat. Els dies grisos inunden tot i no queda res mes que un mal son del qual no pots despertar, es llavors quan tots a una hem de lluitar per un objectiu comú. Per allò que queda i reconstruir el mon amb les runes d'un passat. Pq no es la primera vegada que ho haguem de fer ni sera la ultima. Hem de ser conscients del que esdevindrà i dels sacrificis que s'hauran de fer. Però no hem de perdre l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Setembre

Sempre que arriba setembre bufa un vent tímidament fred. Gairebé imperceptible en aquests dies de sol. La gent segueix amb la seva rutina, recupera el seu dia a dia immers de botzines, d'aires acondicionats i feina, només dies de feina. Però setembre s'emporta de mica en mica el sol, les ganes de sortir al carrer i xiuxiueja lletges paraules d'hivern. No puc entendre la gent que li agraden aquests dies grisos, de pluja i cares tristes. Que de vegades ni les llums de Nadal aconsegueixen alegrar. I entre rutines i aires del nord entra distreta la tardor, somicant velles cançons d'amor, ella que tot ho dona i tot ho perd.

Coses que ja he dit

De ben segur que us he parlat dels llaços vermells. És una de les meves pròpies teories, d'aquelles que un dia arriben a tu i es reforcen amb el pas dels anys. Tals com la teoria dels Haagen Dazs o la dita "popular" de Tot es posar-s'hi. Fa dies que remeno fotos velles, les estic ordenant i fent copies de seguretat per si algun dia ja no hi sóc. Nosaltres, el nostre esser està format de records, imatges que guardem com a tresors i llaços vermells que les uneixen amb els nostres sentiments. Doncs bé, avui he ensopegat amb una foto que emmarca un moment, unes persones, un sentiment. Avui se m'omple el pit d'orgull i alegria d'haver ensopegat amb una gent com aquesta. He tingut la gran sort que formen part de la meva vida d'una manera voluntària i sense cohesions. M'estimen, ho se, tan com les estimo jo. I es ben curiós que malgrat el pas dels anys, de la convivència i els nostres mals humors seguim unides alienes al món que ens envolta. Cada dia que passa és un pas més lluny de tot el que hem arribat a compartir, lluny d'una joventut que s'escapa. Són dies plens d'amor i desamor, de trobades inesperades i d'empentes provocades. De secrets i falta de comunicació. De rialles, de moltes i moltes rialles. No se que serà de la meva vida sense trobar-me-les al mati, compartint les series per la nit, d'una pizza en un dia de futbol, sense armaris alternatius als que buscar. Se que en el fons res canviarà, per molt que busquin amors en terres angleses, per molt que escalin altes muntanyes o fugin a Vancouver, allà on elles estiguin estaran amb mi.

Mal Karma

Estic acumulant mal karma.
I no és una declaració d’intencions. Però estic evidenciant les meves futures vides com a formiga o el que es pitjor, com a vida encara més depriment i més escatològica. I encara sabent que encara estic a temps d’acumular bon karma no se com fer-ho estant aquí dins. Pq tots sabem que bones accions per motius egoistes no acumulen bon karma. No se com sortir d’aquest espiral de mal rotllo que ronda per aquí i que embruta tota bona acció amb maquiavèl·liques intencions. Les batalles, inclús les que es lliuren sense armes biològiques o nuclears, només amb llengües viperines i aires de poder acumulat, són batalles brutes i pudents i mai hi ha un bàndol guanyador, pq no hi ha bons ni dolents. Només persones amb opinions oposades i poca tolerància. I és aquí on sóc conscient que no guanyaré bon karma si continuo sent l’alfil de la partida. Però no us equivoqueu, sóc només un peó convertit en alfil. Una part poc important i prescindible que fins que no matin encara puc fer una mica de mal, i això la reina ho sap.
Després em pregunto pq no em solen passar coses bones i la resposta és ben senzilla, pq no les mereixo. La meva vida és plena de mal karma, de moment decisius i de comportaments poc decorosos. Però si en les meves virtuts no apareix la generositat o la bondat, suposo que deu ser pq en el meu ADN està programat d’aquesta manera, i per molt que m’hi esforci mai serà innat en el meu caràcter. I per tant tota bona acció sempre tindrà un motiu brut darrera.
Clar que si la meva teoria és certa llavors hi ha vides destinades a passar-se l’eternitat compensant una mala combinació genètica. I no és gens just!
Potser tots tinguem oportunitats en la vida d’escollir el camí correcte i sovint, mentre nosaltres en nom del desamor o del honor, decidim agafar el fàcil i pensar que els dolents sempre són els altres.
En resum, aquest any no ha estat un bon any, he pagat la meva acumulació del mal karma i inevitablement segueixo acumulant-lo mentre el món segueix girant com si res.

Y la tornada

Potser no era l'avió més nou del món, ni el més glamorós... però nosaltres el vam gaudir com si ho fos. I és que hi ha coses que els diners SÍ poden comprar!!

El retorn

Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
El verd infinit avui em queda ennuvolat dins d'un somni. Irreal en tot el seu esplendor. Impossible d'existir dins la meva rutina que encamina ja cap a un gris hivern...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Segones Etapes

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....



Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live