Adeu Octubre pudent!

Adéu aquest octubre que tan m'estimo,que tan m'agrada. Aquest octubre que fa de mi una bola de fang en constant moviment. Ara que ja per fi ha arribat l'últim dia, marxo lluny per no tornar. Marxo per seguir endavant. El meu homenatge personal a la meva vida acaba just avui. Dic adéu a moltes coses, dic adéu amb gran disgust. Amb un somriure melancòlic i la pena repartida per les butxaques.
Pujaré al cotxe per passar per fi el meu gran cap de setmana, rodejada de gent nova, gent a la que malgrat tot algun dia estimaré tan com a vosaltres. I no per això deixaré de trobar-vos a faltar.
Per sort sempre arribarà de nou l'octubre, els anys passaran i jo amb ells.

Pluja

Avui vaig en cotxe, amb un destí encara lluny. Les gotes de pluja trenquen contra el vidre i un tel íntim cobreix el paisatge verd de muntanya. Avui canto entre sospirs i quan arriba la tornada et sento cridar, les paraules a ple pulmó, mentre condueixes. Giro el cap per mirar el teu perfil, una vegada més, i somric pq sóc tan feliç. I t'acompanyo en les lletres de la canço, en mig de la pluja, a on tu vulguis anar, jo t'acompanyo. Desafino, afines, tan és, només tu i jo compartint el moment, sols sense mirades, el meu cor i el teu desamor.
No sabia que la primavera només durava un segon...

Al final

Després d'aquests cinc anys, de tots els dies transcorreguts per les nostres vides, mires el present amb ulls de nostàlgia davant de tanta felicitat. L'emoció em pressiona fort contra el pit i un punt d'enveja fa que em rigui de mi mateixa. Som tots els que érem i no estem tots els que vam ser. Una part de mi segueix tenint fe, contra corrent, contra tota lògica esperada. Però aquestes alçades he perdut massa com per no veure que els camins s'han de fer sols. I ploro, no ho puc evitar, davant d'un somni, davant dels seus ulls plens d'una màgia que fa temps que buscava. Ella, per fi, l'ha trobat i ja res podrà robar-li el que la vida li ha regalat en forma de dia solejat. L'amor és molt més que les papallones al voltant de l'estomac, l'amor és un dia a dia defensat amb ungles i dents pel que creus. Suposo que ara ja ho entens, ara ja saps de que et parlava. No puc compartir aquests pensaments ja amb tu, aquests moments on la felicitat omple el dia de petons i petons i de més petons de color vermell. Després d'aquests cinc anys hi ha coses que s'han perdut, que hem perdut però per sort hi ha d'altres que segueixen arrelant...

De princesa

Us vull parlar d'una princesa. Una dolça princesa que avui ha despertat just en el bell mig del seu somni. En un conte de fades amb vaporosos vestits blancs. Una princesa sense corona i amb les soles gastades pel camí. La meva princesa avui somriu feliç, pq els grans moments, aquells que retindrem en la memòria, els que perduraran al llarg dels anys, també arriben.
I si algun cop les coses es compliquessin, agafaria un coet per anar a sopar a la Lluna. És un secret que crea vincles, llaços vermells que s'allarguen però mai es trenquen.
La princesa, sense saber-ho, és una petita de llum d'esperança i de fe en l'obscuritat de la nit i avui brilla com les estrelles.

SONETO DE LA DULCE QUEJA

Tengo miedo a perder la maravilla de tus ojos de estatua y el acento que de noche me pone en la mejilla la solitaria rosa de tu aliento.
Tengo pena de ser en esta orilla tronco sin ramas; y lo que más siento es no tener la flor, pulpa o arcilla, para el gusano de mi sufrimiento.
Si tú eres el tesoro oculto mío, si eres mi cruz y mi dolor mojado, si soy el perro de tu señorío,
no me dejes perder lo que he ganado y decora las aguas de tu río con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García-Lorca

Allò

Sense saber molt bé el pq, hi ha instants que es converteixen en anècdotes que un dia varem explicar, que algun dia tornarem a explicar. Formant part del domini públic com si fos un conte popular. Traspassat de generació en generació. I de tan explicar-ho, el príncep te la capa blava una mica recosida, les ulleres entelades de pols i el cavall, vell, ja no va al galop entre les onades, sota una llum de capvespre. La meva anècdota s'ha quedat sense públic i somnio amb un demà, de catifes plenes d'orelles bora el foc. De mans arrugades plenes d'ulls de futur. Quan ja no hi sigui jo per recordar que tot era veritat, el conte perdurarà i viurem de boca en boca, dins les orelles d'infants, en les nits dels insomnis. Tornarem per fi a estar junts, tornarem per fi a ser només paraules.

Seguim en cami...

Arriben dies d'aniversaris secrets, inconfessables. La fe fa de les seves mentre els records i els somnis es revelen dins del cap i de més avall. Portes que segueixen tancades, fusta vella que acaricio sense adonar-me de les estelles. És la tardor que tan m'agrada, ha arribat per sorpresa de nou a la ciutat i l'octubre s'arrossega mandrós pels carrers buscant allò perdut. Els dies s'escurcen buscant el refugi de les mantes, dels abrics. La pluja cau, bessa del cel, bessa a mars i el meu món es torna una petita barca que va a la deriva d'illes desertes, de pirates i de tresors amagats. I només per avui, trepitjo de nou el fang.
Però somric, espero el mirall sàpiga que somric. Pq segueixo en camí, sigui quin sigui aquest camí, que hem porta tan i tan lluny. I l'eterna pregunta ronda com un llop afamat de sang, sense saber que ja no m'espanta, sense saber que ja no importa. Ésser que vius allà on el mar pren nom, on les estrelles brillen al compàs de música d'orquestra, gran desconegut, sàpigues que sempre, sempre seguiré en camí...

Susurros...

Clares les coses i els sentiments

Potser no és del tot cosa nostra allò que ens passa pel cap i pel cor. Un dia ets així i al en demà d'un altre molt diferent. Els somnis, somnis són, i sovint resulten ser tot allò que no tenim i que difícilment podrem recuperar. Que el temps és relatiu, m'ho recorda constantment aquest Octubre ploraner. Sort en tinc de la gent que m'acompanya en el meu ritual anual de banys de fang. Però el que ningú no diu mai, allò que tothom calla, és que per molt que un visqui hi han cadenes impossibles de trencar, ancores amarrades al cor que només sagnen si intentes escapar. És així, és un fet, el que la ment pensa, el que sent el cor, són independents de la nostra voluntat. Aprenem a viure amb els nostres secrets, sobrevivim al temporal i no queda res i no passa res. Ja és molt tenir clares les coses i els sentiments, el món fa i a vegades desfà, i nosaltres només ens hem d'adaptar.

Jo tenia un amor

És difícil recordar el temps que deu fer, els dies que han passat, l'eternitat viscuda des de llavors. Però us confessaré que un dia tot això va ser real, tan real com la imatge que veig al mirall.
Va ser ,i és, el centre de l'univers, la joguina preferida, un regal de reis. Quan menys ho esperàvem va arribar ell a canviar les nostres vides. A omplir-les de llum i de sol, de riures i aventures, d'acudits i fanfarroneries. Jo una vegada vaig tenir un amor i des de llavors crec que sóc millor.

Mans al metro

Sense potser ni pensar-ho, deixem les nostres petjades allà on anem. Ja sigui amb una sabata bruta de fang o només agafats a la barra del metro. No ens adonem i omplim el món de ditades. Deixant un rastre del nostre camí, un possible retorn a casa. I seguint les meves pròpies molles de pa, l'octubre hem cobreix d'alegries i de penes. És el que te agafar la "circle line", dones voltes i voltes i mai arribes a destí.

Emma

Avui, per primer vegada m'he adonat que és real. Que les coses canvien sense ni tan sols plantejar-nos-ho gaire. Que el pas del temps ens ha convertit en el jo del futur, en els pares del present. Avui per primera vegada he estat mirant roba de nadó, mitjonets i bodys, mantes i tovalloles, arracades i xumets. Muntanyes de biberons i objectes varis que no descobriré la seva utilitat. He vist la por, l'esperança d'un futur millor, les il·lusions de crear un ésser viu, la màgia de ser el que som. I quan hi penso, en tot plegat, l'emoció em pressiona el pit i el cor batega fort intentant lliurar-s'en. Descobrir la nostra finalitat, l'essència del que en realitat sóc i el pq, m'espanta i a la vegada m'enreda en un sentiment confús de desig i d'amor. Un tic-tac que portem dins, que sense saber com un dia es connecta i ja no el pots parar, ja no vols que pari mai de sonar. I ben mirat és romàntic pensar que som la materialització d'un sentiment. Queda poquet, l'emoció es palpa en l'aire, desembre serà de nou un mes per estrenar. Els finals sovint són nous inicis.
Siguis qui siguis benvinguda al món.

Sense vergonya

He penjat una foto meva. Sí he posat una foto meva d'aquestes vacances a l'abast dels meus amics. I no tinc pas vergonya, de fet m'he passat les vacances a la platja i no crec haver escandalitzat a ningú. Però resulta que la gent és més recatada a l'hivern, quan els colls alts predominen i el negre regna entre tots els colors. Serà que el nostre estat d'ànim canvia fins al punt de convertir-nos en altres persones, de caràcter gris i mans flàccides. La pluja s'emporta l'alegria i l'asfalt és més brut. Oblidem que l'estiu és l'estació del cos, de la pell, dels colors, de la passió, de la vida. Ens desmelenem de la rutina i som allò que volem ser, gavines que sobrevolen el mar blau. Però quan els dies s'escurcen i al girar la cantonada ens assalta el vent gelat fent que ens amaguem més dins els abrics, som ombres grises que s'arrosseguen pels carrers. Penjo l'últim vestigi del meu estiu abans que mori en la memòria, abans de que m'acabi de convertir en el monstre que sóc.

Un café després de dinar...

No, no creguis que m'he oblidat del cafè que hauríem d'haver fet. Ni tampoc de deixar-me caure per aquí després de tants dies. Divendres per la tarda i les coses es compliquen. Una hora de conversa per aquí, un postre a mitges per allà i preguntes a resoldre a dues bandes. Per postres una feina d'última hora que sense ser urgent bé de gerència i la cosa és més seriosa del que voldria. Així que la promesa d'un cafè després de dinar es complica i s'acaba trencant.
I és que una, a vegades, tot i crear vincles amb la gent amb la que treballes, no tens temps per escapar-te ni cinc minuts per anar a fer la xerradeta a la nova cuina.
Potser pq era divendres i la ment està més de cap de setmana que mai, ahir va ser un divendres de converses. I no us ho negaré, m'agrada perdre el temps de tan en tan amb la gent que m'envolta, parlant de tot i de res. Pq tot i no triar els teus companys de feina tinc la sort d'haver topat amb gent d'allò més maca. Gent que a vegades s'enfaden, però sovint et cobreixen les esquenes més del que ens pensem. Gent que inclús pot arribar a viure molt lluny, gent a la que no has vist més que dues vegades i a la que no pots evitar d'apreciar. Persones que s'han creuat en mig del meu camí i sense adonar-nos caminem junts en silenci per la vida. Compartir riures i somriures, converses a mitja veu en mig del passadís i reganyines varies, fan més portable aquesta vida laboral.
Prometo complir la meva promesa d'un cafè després de dinar.

Maná

Va de tissores

Les coses a vegades es presenten així pq sí. Sense cap altre raó.

He deixat a la cuneta tot allò que hem sobrava, tot allò que arrossegava. Mil dies de embolics, de pintes i respalls, de suavitzants i cremes reparadores, de gomes i de clips. Vaig pel món amb molt menys pès que la resta de la gent.

Hola que tal?!!!!

Sóc una nova jo, amb imatge nova al mirall. Amb ganes de nous reptes i decisions per pendre. Serà que ja tinc edat per semblar més jove...

Benvinguts al nou món sense "enredos".

Tapeu-vos les orelles!!

Les orelles per no sentir parlar de mocs. És el que te estar tan refredada, que el món sense voler-ho es torna escatològic i no pots dormir. Tinc el cap embotit, visc en un silenci permanent, aïllada de tot soroll amb pocs decibels. Barreres naturals obstrueixen les meves orelles, el meu nas i fins i tot els pulmons. La cosa ja no pinta gairebé, si és que alguna vegada un moc a estat d'un color poc més que fastigós. Però el pitjor de tot és aquest cansament, com si l'aire que respiro no fos suficient i el simple gest de inspirar em deixa baldada. Però sóc a la feina no us cregueu que els números no esperen i els proveïdors tampoc. I pel que fa a la meva visita amb el metge de moment l'he posposat. He decidit morir-me en senyal de protesta per aquesta ineficiència del nostre estimat sistema, i és que no penso barallar-me amb l’incompetent que m'ha atès al telèfon per ser visitada per un metge més que dubtós. Al qual val a dir la seva reputació el precedeix.
Deixant de banda el meu futur acte de vandalisme personal, avui està resultant un dia feixuc i poc productiu. I pensar que podria estar a casa la mare dormint al meu llit mentre el més que apreciat vaporitzador calma el meu malestar. Aquesta nit eucaliptus per tota la casa, xarop per la tos mucomolesta i mocadors de papers, molts mocadors de papers.

Encerrones

L'altre dia vaig enganyar algú. No ho acostumo a fer, no m'agraden les mentides, ni les "mentirigilles", ni accepto que ometre la veritat sigui no mentir. I sense més excuses vaig mentir. Pq sí. Per aconseguir un fi que tampoc hem va portar a bon port. Acostumo a saber força com sortir-me amb la meva, sobretot sense proposar-m'ho gaire. Però aquesta vegada només he descobert que no ho hauria d'haver fet. Pq s'han enfadat amb mi i pq he descobert que no és el que vull. No el vull en aquest nivell de la meva vida. I ara en comptes de solucionar-ho les coses s'emboliquen una mica més. Hem sento com el monstre de les galetes.

Ja sóc a casa

Per fi, es presenta el pont de la diada i jo amb quatre llargs dies per a gaudir. Total que sense plans a la vista decidim a ultima hora agafar cotxe i marxar a terres Andorranes. A gaudir de l'aire pur de muntanya, lluny de ciutat i tots els mal de caps de la tornada. Agafem les maletes i a esmorzar a Pons, on ens adonem que començar a fer fred i que el cacaolat calent és una bona alternativa a la orxata. Parats en una àrea de servei intento arrancar el cotxe i una vegada més demostro que lo de conduir no fa per a mi (ho deixo com a propòsit per el pròxim any). Arribem per fi a la frontera sense gaires entrebancs ni cues. Tot i que aquesta vegada hem tirat la casa per la finestra i hem buscat un hotel de quatre estrelles, ens ha costat una mica trobar-lo, i passada la recepció, la nostra habitació no passava de dues estrelles. Tot i el que digui la gent de ciutat, jo prefereixo els meus albergs. Pagues poc i difícilment et desil·lusionen. L'habitació era petita i lúgubre, amb instal·lacions netes però velles. Res de l'altre món o per a voler tornar. Fora d'això l'atenció molt correcte i el menjar de l'esmorzar típic, però bo.
Després de instal·lar-nos anem a donar un vol pels carrers i carrerons, dinant fritangueo en un snack-bar restaurant del centre, vaig haver de comprar roba d'abric i és que la cosa ja no estava gaire fina. Passades les set de la tarda vam decidir de fer una retirada per a descansar i sortir més tard en busca d'una bona pizzeria per a sopar. Però els nostres plans es van truncar només arribar. De passar a estar una mica molesta, en minuts semblava la fontana di Trevi, a tenir una galipandria a sobre considerable.
A l'han demà quatre compres de rigor, quatre rialles per alguna tonteria varia i del dinar planejat res de res. Marxem corrents que ja tenia febre i la cosa no millorava.
Així que ja hem veieu, a casa la mare que és on hem cuiden millor. Odio els refredats, odio els ponts i odio perdrem el pont per culpa un refredat.