Festes de creps i Nutella, de plàtan i bikinis amb ganes de més. Les bombolles del Lambrusco dissipades ja amb els anys que han passat. I de sobte un regal molt esperat. Un món de flors de paper, de mil colors. Paraules escrites una vegada i una altra per aprendre bé la lliçó.
Aquesta nit dono voltes per la casa buscant no se que. Regiro els calaixos una vegada i un altre amb l'esperança de trobar el que he perdut. Obro portes i les torno a tancar. Porto posades unes sabatilles cinc números més gran, de color blau marí. Porto posades les teves sabatilles d'estar per casa per no oblidar-te, per sentir-me més acompanyada.
Torno de les vacances i tot i fer setmanes que treballo, hem nego a creure que la meva vida, aquella que tan m'agrada quan tinc tot el dia per a mi, per tu, per tothom, s'hagi acabat. Però el temps m'ho posa difícil i porta plovent a bots i barrals tota la setmana, (tota la vida!). Amb dies grisos plens de núvols i poques ganes de fer res. I aixecar-te cada mati costa una miqueta més. Però la catàstrofe a arribat a la meva vida en quan ha entrat el fred per sota la porta i he hagut de rescatar del fons de l'armari els uniformes tristos de el hivern. I no és que el color negre hem desagradi, tot és posar-s'hi!, el fet a estat quan la ristra de pantalons de vestir eren sobre el llit, i un per un els he anat provant amb l'esperança que el pròxim sí m'aniria bé... però no, NO!!!!!! No entraven, no entren... snifffff brrggggg
Es després de la pluja, d'un complicat final d'estiu, que el sol torna a brillar com si mai hagués marxat. Ara que s'acosten les tardes de pluja, les nits sense tu, la rutina m'ofega. I costa ubicar-nos de nou dins els dies grisos i el demà sense futur.
De cop i de volta sense ni tan sols esperar-ho ha arribat el 4 de setembre. Encara no m'explico com ho ha fet tan ràpid. Recordo amb nostàlgia (com es recorden totes les coses boniques) les quatre estirades en el llit gran de l'habitació petita, cantant les cançons en veu baixa per no despertar als veïns, somniat en que potser algun dia seria 4 de setembre una altra vegada. D'això ja fa un munt, una vida sencera que ha passat en un sospir.
Fa dies que no escric, molts dies, potser masses...
El sis d'Agost no tornarà a ser mai més un dia qualsevol en el calendari. Amb les galtes rodones i adormit fet una boleta avui has il·luminat el món d'aquells que seràn sempre la teva familia. 
Recuperada la visió del món, les coses són quelcom diferents quan un vol anar sempre endavant. Aturada en un punt de reflexió ara m'adono, tan sols en aquest instant, que la felicitat truca a la porta i de vegades no la vull deixar passar. És el que te viure de regal...
A l'estiu tota cuca viu, i de mica en mica les coses tornen a lloc tot i seguir girant. Per fi, puc dir que tot s'ha acabat. Prenc de nou les rendes d'una vida normal, però que és només meva. Hem sento feliç tot i estar a la corda fluixa, tot i no poder compartir avui amb tu la meva felicitat. Però ja ho tenen això els canvis, veritat?
Sempre que et busco acabo trobant allò que no vull saber, però ho se. El cor se m'encongeix i no és per el dolor. Poses en dubte les coses que he aconseguit, poses en dubte el que crec sentir. Hem parles i giro el cap esperant no sentir les teves paraules. Somric al buit, ja no mires. Fins i tot el nostre banc a desaparegut. I tot, completament tot acaba sempre en tu. Faig la ronda habitual i les portes segueixen tancades, les esperances endreçades. Potser només ha estat un núvol que al passar a tapat el sol per un moment.
Les flors del til·ler ja s'han obert, l'aire dolç de la tarda comença ja a refrescar i tot segueix com sempre. Les ombres s'allarguen mentre asseguda hem menjo un gelat i sense gran cosa a fer en aquesta tranquil·la tarda de juny. Hem perdo entre el record i en els somnis d'un futur immediat. Paciència, una de les paraules que més m'han repetit aquests dies. Però no tinc ganes de ser pacient, tinc ganes de fer... fer senzillament. Crits de fons d'infants que juguen en algun lloc, per ells el temps, la vida és un fet relatiu.
Hace un tiempo cree una imagen gris para este blog. Un aire triste, perdido. Cierta nostalgia en las imagenes escogidas de una historia como otra cualquiera. En ese momento tenia sentido, en muchos momentos aun tiene sentido. Pero es en días como hoy que siento el verano bajo mi piel, una emoción renovada y la necesidad imperiosa de hacerla llegar al mundo. Es en estos momentos en que decido dejar muchas cosas atrás, y siempre me digo a mi misma, esta vez será la ultima. La ultima vez que llene mi vida de nostalgia, la ultima vez en la que vuelva a recordar, la ultima vez en la que dejo mis sueños atrás por alguna razón. Y decido cambiar los muebles de lugar, pintar las paredes de un color vivo y abro la ventana.
Amb el vent en contra, el dia gris i sense destí miro el mar en busca d'un cami a recorrer. En la llunyania es troben els meus somnis, però avui no els puc veure, hem costen d'imaginar... Omplo els pulmons de brisa marina que sala la meva sang i m'enreda els cabells. I un sentiment creix dins meu, obstinat a no voler morir.
