Pannacotta

Avui hem dinat com reines, com reines amb postre. Doncs ahir per la nit em vaig dedicar a intentar fer un postre el qual vaig descobrir ara fa un any. En un viatge a Roma dificil d'oblidar, pel bon menjar, pel bon temps, i en fi, per moltes altres coses. Vaig buscar una recepte en un dels milers de blogs que consulto i segueixo, i la veritat és que m'ha quedat genial! I no pq ho hagi fet jo, si no pq ha estat tot un èxit. Així que permeteu-me que us pengi la fotografia de la recepte. És un plaer pels sentits!

Senyors marxem a Formentera!

Oh!!!

Quin estres de tarda, quin dia tan "extrany". Oferton de vol a Eivissa i nosaltres trucant a la Clementina, retallant vacances d'aquí, enganxant-les en allà, ara saltem a peu coix i tornem a començar. Quins nervis, tots són contratemps, i de cop caic en el compte que la Lluna no es pot quedar sola i que ma germana no s'hi responsabilitzarà. Ja hi tornem a ser, amb l'anima als peus i les il•lusions que s'esfumen tan ràpid com han arribat.
Amb la punta dels dits gairebé toquem Formentera, tres dies de relaxament, bici i molta i molta platja!! Esperem els astres aquesta nit facin de les seves i demà sigui un dia millor, sigui un dia amb bitllets cap a Eivissa....

Que se queden anticuadas la sonrisas...

... y que se escriba hoy una ultima canción...

Lluny, lluny...

Hi ha vegades que els ulls miren amb nosaltgia l'horitzó, amb una engoixa secreta que busca la manera de poder escapar. Tot i les coses que ens lliguen a terra aquesta setmana tot sembla relatiu, i buscar el futur lluny d'aquí la millor opció. Ser que puc començar de nou, abandonar el que no m'agrada i sortir a torbar el que aquí no hi és.

... al final sempre tot acaba bé

Finalment, després de dues temporades, uns, no arriba, a 40 episodis i moltes coses a recordar, per fi el final és un final. No importa el llarg camí ni les penes passades, m'agrada que les coses siguin previsiblement felices i que els finals siguin tancats, sense cap dubte de que en algun món, ja sigui l'imaginari, existeix l'amor etern. Diuen que allò que comença bé... acaba bé... bé tots sabem que no és del tot real, però aquesta vagada sí.
Pq quan s'ha de posar punt i final a la gent li agrada deixar coses en l'aire, coses sense acabar. Creant un buit infinit en l'espectador que no et deixa dormir, com a mínim durant els primers cinc minuts de la nit. Pensant en totes les alternatives possibles i en com les nostres vides són rutinàriament imprevisibles.
Jo aquesta nit segur que dormiré només posar el cap al coixí, doncs no hauré de pensar res doncs aquesta vegada el final ha estat un final d'allò més feliç!

Volveras mañana?

Pq me miras como si me quisieras, como si el mundo no pudiera detenernos. Pq te comportas como si la distancia no fuera un obstáculo, como si el tiempo no se hubiera instalado entre nosotros. Me pregunto cual es la verdad primera, si lo que veo o lo que dices. Y aun siendo tan verdad lo uno como lo otro pq vuelves sin querer evitarlo y te vas sabiendo que no querrás volver. Soy un simple espectador de tu va i ven, mientras deshojo margaritas y los lazos rojos se desatan lentamente. Sonrío cuando llegas y te sonrío cuando te vas. Espero algún día desaparezcas y no desees regresar.

Sant Jordi

Arriba el dia de Sant Jordi i Barcelona vesteix de gala. Els carrers s'omplen de parades de roses i de llibres i el món surt a passejar. Nosaltres com des de fa molts i molts anys, pq ja tenim molts i molts anys, quedem per caminar entre la gent, parlar de les nostres coses i menjar gelat a la Boqueria. Va ser una tarda de trobades, de cantants i actors, d'amors platònics i sobretot de pensaments tristos per totes les roses no regalades. Vam descobrir que Llinars també te un llibre i que el cuscus quan més picant millor. Que NY s'acosta i que Sant Jordi sempre és un dia preciós.

H

Hi ha coses que no tenen gaire sentit, com que existeixi una lletra que no es pronuncia. Llavors?
Pq creem una lletra que a efectes només serveix pq jo faci més faltes d'ortografia?
I tot i no pronunciar-se, tot i ser muda, de vegades diu moltes coses. A la ment em venen tot de paraules que porten lletres no sonores, lletres impronunciables, símbols estranys aquells que no podem dir. I serà que porten un llegat antic, amagat rere les seves rectes, rere les seves corbes, que persisteix després dels anys. Avui declaro el dia oficial dels silenciosos, dels discrets i dels que no es deixen pronunciar. D'aquells que suspiren cap endins i caminen de puntetes cap enredera.

Si m'ho haguessis demanat

Si m'ho haguessis demanat...
Sovint el sol enlluerna els nostres dies de felicitat. I a mi la felicitat m'enlluerna el camí. M'agrada escoltar l'aigua del rierol, estirada a l'herba escolto com corre l'aigua mentre els ocells canten i ballen entre les noves fulles dels arbres. L'aire càlid fa pessigolles als peus nus. El sol enrogeix les galtes i escalfa els palmells de les mans. Tinc els ulls tancats mentre tot això passa, segurament tingui un somriure estúpid pintat en el rostre, somnio amb altres coses i desitjo amb totes les meves forces que no acabi mai la tarda. La primavera omple els pulmons d'olors dolces i els cabells s'enreden amb les flors grogues del terra. I sento un lleuger mareig, un vertigen sobtat a la immensitat del univers que em rodeja.
Si m'ho haguessis demanat... aquesta idea apareguda del no res fa que obri els ulls de cop, i la meva expressió s'ensombreixi com en un dia d'hivern. No m'ho havia plantejat mai, ni tan sols la idea havia estat en la llista de coses a descartar. Em resigno, i un somriure sonor i frustrat s'escapa des del fons de l'anima. La tarda és preciosa, tot segueix en el seu lloc, res canviarà. Jo per tu hagués il·luminat el cel i se que si t'ho hagués demanat haguessis fet el mateix.

New York!

Sí, se que ho he dit moltes vegades, que fa anys que parlo del tema i semblava que mai arribaria aquest moment.

Per fi tenim els bitllets per marxar a NY!!

Estic que no m'ho crec, encara no tinc clar tot el que vull fer, però ho faré!

Un somni, una promesa avui em sento lliure i capaç de moltes coses.

Taules al jardí

Bufa el vent del nord, el cel clar i el sol de la tarda. Sóc al jardí de casa amb els pares, parlant de les coses que queden per fer i els projectes en marxa. Parlem de les futures tardes que passarem asseguts a la fresca en les últimes hores del dia. Dels àpats, dels dinars i dels sopars. Jo de secret somnio en estrenar la taula nova de jardí, qui sap, potser al juliol. Fem plans de com preparar-ho tot, la ubicació de les coses i les plantes en flor. Fa fred i la mare em porta abric. Ara mirem els ocells, els nius i les gates que se'ls miren amb cara de gana. M'agraden aquestes tardes, quan tot és calma i les rialles flueixen de nou en les converses. Anem ja cap a dins, tots amb idees noves per rumiar. La mare ordena calaixos a l'habitació, el pare seu al sofà i jo començo a preparar la primera prova de mona de pasqua.
I segueixo somniant en la taula del jardí...

Feliç Setmana Santa

Doncs sí, apurant els últims minuts per sortir corrents d'aquí cap a la meva classe de japonès i d'allà cap a casa que avui fan Bones. I dient tot això sembla un dia normal, però és que avui, per fi marxem de setmana santa. No és que sigui creient és que les vacances m'encanten!! Ara fa un any vaig decidir quedar-me per Bcn i gaudir dels dies de sol. Aquesta vegada segurament faci el mateix... i ja estic desitjant sortir per la porta i menjar-me el món!!!!

Un fet oficial!

Que sí, que ja està! Tot en marxa i per organitzar. Que el temps apreta, que ja és oficial, que marxem a NY!!!

Olorant l'estiu

M'he enamorat. M'he enamorat dels colors, de la llum, dels dies eterns bora el mar. De les nits xafogoses. Dels records d'altres estius, de la sorra, del mar. M'he enamorat del metall, de la roba, del sorolls dels abaloris mentre camines. De les rialles sense preses, dels plans d'una nit. M'he enamorat de la vida, de les ganes de sentir. De les hores llargues i els dies sense fi. Dels sopars a la fresca. De les olors de les flors, de la menta i la llima, de la música al carrer. De les festes majors de barri. De les vacances. M'he enamorat i de nou les papallones revolotegen a l’estomac al tornar a sentir l'estiu en la pell.

La cremá

Com saber si el que estem fent és el correcte. Com saber que els passos que seguim són els encertats. Per primera vegada no tinc por a equivocar-me però potser no estigui preparada per les conseqüències dels meus actes. Jugar amb foc sempre acaba cremant i no se, ni tinc clar, que sigui una gran malabarista per apostar tant. Serà que em crec les meves pròpies paraules i que seré capaç de mirar endavant sense posar-me traves a mi mateixa. Tot sigui que al final sortim tots cremats.

Volar

Avui penso que agafar una avió no és tan difícil. Quatre coses en una bossa de ma i la càmera de fotografiar. Arriba setmana santa i uns dies genials per deixar-me perdre sense guia en la motxilla. Podria mirar vols a qualsevol part del món, sense importar res més que el destí. Seria nou o per el contrari seria un lloc que ja conec? Seria emocionant seguir les línies de tren i recórrer un paisatge verd, podria deixar-me endur per la nostàlgia i seguir caminant entre adoquins i mosaics de llambordes de colors. Tinc moltes ganes de sol, de pau, de absoluta calma. Menjar per dinar en una terrasseta i gaudir d'un bon vi. En el cas que el vi m'agrades.
Avui penso en volar, volar lluny o a prop, volar.

Mal estar

Avui hem tingut una visita reial. Casi, casi tan important com els reis mags de l'orient. Un visto i no visto. Avui també he rebut males noticies, de fet notices, d'aquelles que no t'agradaria tornar a sentir. I m'han posat, com qui no vol la cosa, en mig d'un merder on no hi pinto res i ara he de lidiar entre el cor i la raó. Avui he rebut un mail, un mail que esperava i a l'hora no volia rebre. Un mail que confirma el que vull però a la vegada rebutjo.

Avui només és un dia gris i tinc un mal presentiment.

Treu el nas la primavera

Avui quan he sortit aviat al carrer, Barcelona tot just es calçava els mitjons. Feia un sol tímid i l'aire era fresc, que no fred. Per fi crec que ja ha arribat la primavera. Fins hi tot quan he arribat a casa he descobert de nou el jardí, com si durant l'hivern no hagués existit, s'hagués exiliat a terres més càlides i en el seu lloc una gran indiferència. Ara brota tot de nou, un mantell verd intens cobreix els paisatges del tren i torno a tenir aquell sentiment quan entrem a Granollers pel sud. M'agrada aquesta època de l'any, els colors apareixen als carrers i en la roba de la gent. Amaguem els abrics en el fons de l'armari i somriem a les sandàlies que reposen silencioses dins la capsa de sabates. La primavera arriba i jo la vull abraçar de mans i peus, no vull que s'escapi. Em moro de ganes d'espatxurrar-me en una tumbona i passar la tarda de converses a l'ombra.

Dissabte per la tarda

Una tarda tarnquil·la per disfrutar de casa, de casa i dels meus. Ha estat divertit compartir una tarda a la cuina, parlant de tot una mica i de res en concret. De vegades ja va bé no fer gran cosa per poder fer moltes coses.

Uuuuuuaaala!!!!

Hi ha una dita popular que diu:

"A todo cerdo le llega su San Martin"

Bé, potser San Martí a vegades arriba tard, però arriba. I les coses cauen pel seu propi pes. En part ha estat justícia divina, el món ha equilibrat el desequilibri que tenia. I no és que m'alegri de les desgracies alienes, no més que al porc en qüestió. Les desgràcies humanes són sempre desgràcies i la guillotina sempre penja sobre els nostres colls. Però avui tot i no poder saltar d'alegria per ser una desgràcia personal per a qui li toqui, avui crec, que per una vegada, algú s'ha adonat que les coses no funcionaven. Algú estava fent malament la seva feina, i per molt càrrec o influencies llunàtiques que tingues, la feina mal feta és sempre feina mal feta.

No sóc més contundent amb els meus qualificatius pq entraríem en un terreny més personal i pel que a mi respecte ja no hi és.

Ara toca creuar els dits, mirar al cel i tirar una vegada més de les dites populars:

"A veces vale más malo conocido..."