Octubre?

Ho heu vist? L'octubre ja s'ha colat en les nostres vides sense fer soroll i fent de les seves. L'octubre ja no porta penes ni tan sols records d'altres vides. L'octubre ve amb la cara neta i les mans a les butxaques, però amb un mig somriure maliciós que anuncia nous futurs i nous passats. El meu "octubre pudent" no es mes que un nen petit maquinant noves malifetes. Se que hi haurà llàgrimes, comiats que no finals i futur. Per fi l'octubre porta llum i demas. M'ha obert les portes i ja no les vull tancar. Moments de canvis reals, de lluitar pels somnis, d'empentetes d'aquells que ens estimen. Ara que per fi ja surto en els agraïments d'un llibre (i en primer lloc!), ara que se que totes portem el camí a Damme gravat en la memòria i mes endins, ara se que no em podrà retenir res per llençar-me endavant. M'agrada que sigui l'octubre qui em recordi aquests detalls de la.meva vida que amb tanta facilitat oblido quan les ombres volen tornar.
Ho heu vist? L'octubre torna a viure entre nosaltres i ja no fa por, ja no diu allò que no s'ha de dir i nomes somriu al hivern que s'acosta.
Published with Blogger-droid v1.6.8

Boniques paraules i millor dedicatoria

Repassant divendres poetics sense obrir m'he trobat amb un de juny que m'ha fet somriure i vull compartir-lo amb qui vulgui parar-se i llegir, i sentir, i escoltar.....

"Dedicat a tots/totes els que han ballat amb aquesta musica
Sense paraules. Nomes amb emocions i records molt presents, per als de mes de 40 anys, els menors cal que escoltin aquesta cançó un parell o tres de vegades....ho entendran tot i si la ballen , encara mes... "

SUZANNE Leonard Cohen ,

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.
And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then
Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.

Now Suzanne takes your hand
And she leads you to the river
She is wearing rags and feathers
From Salvation Army counters
And the sun pours down like honey
On our lady of the harbour
And she shows you where to look
Among the garbage and the flowers
There are heroes in the seaweed
There are children in the morning
They are leaning out for love
And they will lean that way forever
While Suzanne holds the mirror
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that you can trust her
For she's touched your perfect body with her mind.

Entre llums i ombres

Ara que ja ha passat l’estiu, ara que els dies son notablement molt més curts, ara que tinc a la punta dels dits el aconseguir un gran projecte, ara que començaré de nou les meves classes matinals dels dissabtes, ara que de mica en mica recupero la meva rutina després d’un “kit-kat” espectacular, ara que tot vol començar de nou, ara precisament ara apareixen de nou les ombres. Respiro profundament, inspiro per no deixar-me endur per les meves pors, per la negativitat, per la pena, per la desesperació, per l’agoviament, per no deixar-me endur per les ombres.
Però és complicat, en la ment s’amunteguen pensaments, prediccions de gitana i mals d’ull. Potser ploraria de nou, en tinc ganes, però ara no puc. Tinc altres coses a fer, tinc paper de paret que comprar, colors que escollir, taules que pintar i sofàs que comparar. Haig de seguir amb el tancament d’any, he de planejar les meves vacances de l’any que ve, i programar escapades a altres parts del món. Tinc moltes coses a veure encara. No puc caure en les ombres de nou, no puc, jo no. El sol ha de brillar cada dia durant molts dies més, els llums de Nadal encesos en les silencioses nits d’hivern guiar-me els passos, després de la feina, camí de casa. Si ara tornessin les ombres ho perdria tot, la meva fràgil realitat canviaria de nou per senzillament desaparèixer, no crec que fos capaç de tornar a passar per això. No per la desesperança d’un futur tan incert, tan aleatori, tan sense importància. I si no pogués tornar a veure la llum mai més??

Satèl·lits

Potser haureu escoltat per les noticies que fa uns dies anunciaven la caiguda d’un satèl·lit de sis tones a la terra. El científics inicialment van vaticinar que cauria en el mar en algun punt del pacífic, entre dijous i dissabte, i que les probabilitats de que li caigui algú al cap són molt baixes. Això és degut a que la majoria de la superfície terrestre és aigua y també hi ha amplis espais buits.
També s’han encarregat de esbombar que no és tòxic ni nociu per la població, però per si les mosques que no ho toquin ja que al tenir angles afiliats podrien fer-se mal. A més a més és propietat del govern d’Estats Units i seria il·legal el fet de conservar-lo com a record o inclús vendre’l.
Val recalcar que el satèl·lit es desintegrarà en milers de porcions, la majoria de les quals es desintegraran al entrar en la atmosfera, però que es calcula que 26 dels trossos més grans cauran a la Terra.
Aquesta noticia l’avançaven el passat dimecres 21 de setembre. Amb data 27 de setembre podem afirmar que els tan reconeguts científics encara no saben on han caigut els fragments del satèl·lit en qüestió. Inicialment era un secret d’estat, ara ja poden dir que no en tenen ni idea. Afirmen que la majoria dels fragments han caigut al mar i que mai podran ser recuperats, que oportú, oi?
I no és per criticar, ni tan sols per insinuar que aquests de la NASA potser no saben fer la seva feina, però negar l’evidencia fa de mala estrugança. I és que a Argentina una gran bola blava caiguda del cel i que ha matat a una persona, ferit a vuit més i destruït dues vivendes i un comerç, encara està per determinar si realment no va ser una explosió de gas. Clar, que abans s’hauria de tenir en compte que tots els testimonis van tenir la mateixa al·lucinació.
També els testimonis gravats en diferents punts de la costa oest dels Estats Units, informen de diferents boles de llum que impacten contra el terra americà.
Però la historia no acaba aquí, hi es que aquest octubre no podrem sortir al carrer sense paraigües. I no, no és que els homes del temps avancin pluges si no que el telescopi espacial alaman Rosat te prevista la seva reentrada a l’atmosfera aquest mes. Amb una probabilitat més alta que caigui més massa sobre la superfície. Ja que els materials utilitzats en la seva construcció resistiran les altes temperatures i per tant no es desintegraran en la reentrada.

Bé, no se vosaltres però jo aniré fent el testament no fos cas que un wc espacial em caigués al cap i no pogués acabar els projectes que tinc per l’any que ve!!!!

Per un objectiu comú

Hi han pors, hi ha realitats que fan molta por. Hi ha futurs incerts que espanten mes que qualsevol bisturí. Quan després de tota una vida lluitant la realitat es torna cruel i et fa veure com de mica en mica vas perdent tot allò pel que tan has lluitat. Els dies grisos inunden tot i no queda res mes que un mal son del qual no pots despertar, es llavors quan tots a una hem de lluitar per un objectiu comú. Per allò que queda i reconstruir el mon amb les runes d'un passat. Pq no es la primera vegada que ho haguem de fer ni sera la ultima. Hem de ser conscients del que esdevindrà i dels sacrificis que s'hauran de fer. Però no hem de perdre l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Setembre

Sempre que arriba setembre bufa un vent tímidament fred. Gairebé imperceptible en aquests dies de sol. La gent segueix amb la seva rutina, recupera el seu dia a dia immers de botzines, d'aires acondicionats i feina, només dies de feina. Però setembre s'emporta de mica en mica el sol, les ganes de sortir al carrer i xiuxiueja lletges paraules d'hivern. No puc entendre la gent que li agraden aquests dies grisos, de pluja i cares tristes. Que de vegades ni les llums de Nadal aconsegueixen alegrar. I entre rutines i aires del nord entra distreta la tardor, somicant velles cançons d'amor, ella que tot ho dona i tot ho perd.

Coses que ja he dit

De ben segur que us he parlat dels llaços vermells. És una de les meves pròpies teories, d'aquelles que un dia arriben a tu i es reforcen amb el pas dels anys. Tals com la teoria dels Haagen Dazs o la dita "popular" de Tot es posar-s'hi. Fa dies que remeno fotos velles, les estic ordenant i fent copies de seguretat per si algun dia ja no hi sóc. Nosaltres, el nostre esser està format de records, imatges que guardem com a tresors i llaços vermells que les uneixen amb els nostres sentiments. Doncs bé, avui he ensopegat amb una foto que emmarca un moment, unes persones, un sentiment. Avui se m'omple el pit d'orgull i alegria d'haver ensopegat amb una gent com aquesta. He tingut la gran sort que formen part de la meva vida d'una manera voluntària i sense cohesions. M'estimen, ho se, tan com les estimo jo. I es ben curiós que malgrat el pas dels anys, de la convivència i els nostres mals humors seguim unides alienes al món que ens envolta. Cada dia que passa és un pas més lluny de tot el que hem arribat a compartir, lluny d'una joventut que s'escapa. Són dies plens d'amor i desamor, de trobades inesperades i d'empentes provocades. De secrets i falta de comunicació. De rialles, de moltes i moltes rialles. No se que serà de la meva vida sense trobar-me-les al mati, compartint les series per la nit, d'una pizza en un dia de futbol, sense armaris alternatius als que buscar. Se que en el fons res canviarà, per molt que busquin amors en terres angleses, per molt que escalin altes muntanyes o fugin a Vancouver, allà on elles estiguin estaran amb mi.

Mal Karma

Estic acumulant mal karma.
I no és una declaració d’intencions. Però estic evidenciant les meves futures vides com a formiga o el que es pitjor, com a vida encara més depriment i més escatològica. I encara sabent que encara estic a temps d’acumular bon karma no se com fer-ho estant aquí dins. Pq tots sabem que bones accions per motius egoistes no acumulen bon karma. No se com sortir d’aquest espiral de mal rotllo que ronda per aquí i que embruta tota bona acció amb maquiavèl·liques intencions. Les batalles, inclús les que es lliuren sense armes biològiques o nuclears, només amb llengües viperines i aires de poder acumulat, són batalles brutes i pudents i mai hi ha un bàndol guanyador, pq no hi ha bons ni dolents. Només persones amb opinions oposades i poca tolerància. I és aquí on sóc conscient que no guanyaré bon karma si continuo sent l’alfil de la partida. Però no us equivoqueu, sóc només un peó convertit en alfil. Una part poc important i prescindible que fins que no matin encara puc fer una mica de mal, i això la reina ho sap.
Després em pregunto pq no em solen passar coses bones i la resposta és ben senzilla, pq no les mereixo. La meva vida és plena de mal karma, de moment decisius i de comportaments poc decorosos. Però si en les meves virtuts no apareix la generositat o la bondat, suposo que deu ser pq en el meu ADN està programat d’aquesta manera, i per molt que m’hi esforci mai serà innat en el meu caràcter. I per tant tota bona acció sempre tindrà un motiu brut darrera.
Clar que si la meva teoria és certa llavors hi ha vides destinades a passar-se l’eternitat compensant una mala combinació genètica. I no és gens just!
Potser tots tinguem oportunitats en la vida d’escollir el camí correcte i sovint, mentre nosaltres en nom del desamor o del honor, decidim agafar el fàcil i pensar que els dolents sempre són els altres.
En resum, aquest any no ha estat un bon any, he pagat la meva acumulació del mal karma i inevitablement segueixo acumulant-lo mentre el món segueix girant com si res.

Y la tornada

Potser no era l'avió més nou del món, ni el més glamorós... però nosaltres el vam gaudir com si ho fos. I és que hi ha coses que els diners SÍ poden comprar!!

El retorn

Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
El verd infinit avui em queda ennuvolat dins d'un somni. Irreal en tot el seu esplendor. Impossible d'existir dins la meva rutina que encamina ja cap a un gris hivern...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Segones Etapes

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....



Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live

Tarda de Cupcakes

Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.

Cinc Plats

Les fusions sonen molt faishon i de vegades prenen un sentit únic i exquisit. I si a més s'hi suma una atenció i tracte del mateix nivell doncs el resultat senzillament és espectacular. M'agrada escapar-me de tan en tan i perdrem per un món culinari ple de olors, sabors i bones converses. I si pel cafè tenim un bon debat sobre temes laborals i ètics doncs millor que millor. Bé, potser vist des de fora semblava més un galliner però ens importa el que pensi la gent? Un restaurant més que recomanable sempre i quan hagis acabat de cobrar.

Discusions

Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família.

Algú

De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre.

En busca d'un milionari

Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Potser és que el meu milionari no està en aquesta terra i hagi de fer maleta i buscar més enllà de les muralles.

La foto de la nit

Les tocaies, les de sempre i com sempre. Fotos de gala en una gran nit.

2º Torneig de Bowling

Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!

Camí d'un destí

Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!

Cero patatero

Es el resultat que obtens quan esgotes l'unica possibilitat que tenies i a sobre t'equivoques. Caca de senyals que no funcionen mai.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyals

Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi.

Nits de festa

Potser aquestes hores el cervell ennuvolat per l'alcohol i la festa d'ahir no sigui capaç d'escriure línies rectes. Potser encandilat per la il•lusió de coses noves i tardes agradables es deixi portar càndidament per un corrent lent d'hores mortes. Són les conseqüències d'un sopar en dijous.Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.

Avui que fas anys, tans anys.

Ara que fas anys, tans anys. Ara que encara estàs amb mi, sempre amb mi. T'he trucat que encara estaves al llit, fent el ronsso fins l'hora d'esmorzar. Tu que tens el temps a les teves mans, enganxat al rostre, al somriure. Fas de la vida el pots o el que et deixen, o el que vols. Refunfunyes d'amagades i en veu alta, enfadat per la teva al•lèrgia a la maduresa. Enfadat amb les orelles del llop i els contes que acaben. Ets tan part de mi, que sense tu no seria jo. El meu refugi del món, la meva llum quan amenaça l'obscuritat. Ara que fas anys, tans anys no t'allunyis de mi encara que la son et vingui a buscar!

De retro

Avui que anem de retros.

La Charla del Pescado.

Romancero

De petita en el llibre de les classes de castellà vaig trobar el que era un poema. Sense voler i a força de llegir-lo, les seves paraules se'm van quedar grabades. Després de mil anys encara puc recitar el principi, però la història la recordo perfectament. Avui l'olor d'un llibre me l'ha tornat al cap i l'he recuperat de nou.

Madrugaba el Conde Olinos,
mañanita de San Juan,
a dar agua a su caballo
a las orillas del mar.
Mientras el caballo bebe
canta un hermoso cantar:
las aves que iban volando
se paraban a escuchar;
caminante que camina
detiene su caminar;
navegante que navega
la nave vuelve hacia allá.

Desde la torre más alta
la reina le oyó cantar:
-Mira, hija, cómo canta
la sirenita del mar.
-No es la sirenita, madre,
que esa no tiene cantar;
es la voz del conde Olinos,
que por mí penando está.
-Si por tus amores pena
yo le mandaré matar,
que para casar contigo
le falta sangre real.

-¡No le mande matar, madre;
no le mande usted matar,
que si mata la conde Olinos
juntos nos han de enterrar!
-¡Que lo maten a lanzadas
y su cuerpo echen al mar!
Él murió a la media noche;
ella, a los gallos cantar.
A ella, como hija de reyes,
la entierran en el altar,
y a él, como hijo de condes,
unos pasos más atrás.

De ella nace un rosal blanco;
de él, un espinar albar.
Crece el uno, crece el otro,
los dos se van a juntar.
La reina, llena de envidia,
ambos los mandó cortar;
el galán que los cortaba
no cesaba de llorar.
De ella naciera una garza;
de él, un fuerte gavilán.
Juntos vuelan por el cielo,
juntos vuelan para a par.

Busco pis

Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.
I curiosament, pensant en el que necessito, és on m'he vist atrapada per una condició la qual no m'havia plantejat fins aquest precís moment. On posaré les meves sabates???
Suposo que tots tenim les nostres manies, els nostres capricis, els nostres secrets més ocults. I jo tinc un que molt al meu pesar ha absorbit molt del espai que tinc. Una muntanya de sabates que ni tan sols se d'on han sortit, totes les he comprat jo? Però si la majoria ni me les he posat més dues vegades. Com he pogut acumular aquest numero indecent, com he estat capaç de comprar compulsivament al llarg d'aquests cinc anys un numero incalculable de sabates? Mai les he comptat però de segur que en surten més de deu per any. I el fet és que he de fer neteja, he de desfer-me dels trastos innecessaris, que la mudança, tot i que curta, serà molt dura.
M'agraden les sabates de tacó, tacó d'agulla, quan més altes millor, però després no se caminar, són anatòmicament impossibles de dur. Però són boniques, estilitzen un peu contorsionat, són elegants i amb el vestit adequat donen un toc de glamour. Clar que només les porto a la feina i ni tan sols per sortir de festa són compatibles.
Però les guardo com un tresor, com un secret amagat sota el llit a l'espera de viure la vida que ens vam prometre.

Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.

Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?

Osset

Assegut davant meu fas cara d’enfadat. Amb la mirada enfosquida pel temps, arronses el nas i no mous ni un pel esperant una resposta que no se d'on treure. Se que no he complert les promeses que et vaig fer. Et vaig parlar de dies llargs plens de sol, et vaig parlar d'un món meravellós, et vaig prometre rialles, et vaig parlar de la felicitat. Han passat els anys i dorms en la foscor de dins d'un armari. Per casualitat avui t'he trobat de nou i t'he tret a passejar en un atac de culpabilitat. Vas venir amb mi pq et vaig prometre una vida sencera amb dies de colors i només t'he ofert soledat i oblit. No tinc excuses per donar-te, t'he estafat i t'he fet immortal. Mai m'han agradat els ossets de peluix, i en canvi ets l'únic que guardo. Ets una joia que guardo en el més absolut secret. Ningú sap de tu.
Segurament no et consolin les meves paraules quan de nou et torni a desar dins l'armari, per no tornar-te a obrir en anys. Ho sento, de debò que ho sento.

Les tietes

Potser aquesta entrada es mereix molt més del que sóc capaç, molt més del que les meves paraules són capaces de dir.

"Les tietes, tres dones petites i cridaneres. Cadascuna amb les seves virtuts i segons la opinió de les unes amb les altres, molts de defectes. Les tietes riuen i juguen a cartes, repartint cigrons i alguna pesseta oblidada en el fons d'un calaix. Les tietes tenen fills i nets, potser alguna només té un marit enfurrunyat que no està mai content amb res. Les tietes parlen i parlen, tenen temps i coneixen tothom. Canten a la coral, van a la piscina i sovint van a dinar de restaurant. Viatgen, van a Benidorm, ballen la Paloma i segueixen rient sorpreses per una joventut que mai van poder gaudir. Les tietes no han tingut una vida fàcil, totes elles han perdut molt pel camí. Tot i així l'una no para bastó en mà, puja i baixa, s'emociona amb el Barça i cuida d'uns nets adults, que la cuiden ja més a ella. L'altre pentinada sempre de perruqueria ja no pot fer molt amb les mans, i mentre es queixa i es queixa va fent el que pot, desvivint-se sempre a la seva manera pels fills, admirant uns nets perfectes. Contemplant sempre la fotografia del seu marit just abans d'anar a dormir. Li explica com li ha anat el dia i li somriu tristament pq el troba a faltar com el primer dia, malgrat el pas dels anys. I l'última tieta cuina com els àngels, es mossega les ungles i te un secret. Més seriosa que les altres guarda fotografies de tots els nets dels seus germans, la trena de la seva fillola i un munt de roba que ja no li va bé. Li agrada el sol, la platja i un passat que ja no tornarà. Condemnada a fer un camí que va escollir. Condemnada a viure sempre amb una ombra dins del cor. Pq quan va perdre el seu amic, el seu amant, el seu marit, el món se li va tornar gris i es va tornar a casar pensant-se que així el podria oblidar. Te un secret que li ronda pel cap totes les nits, se sent culpable per haver-lo enganyat però mai l'ha oblidat.
Les tietes van sempre de tres en tres, les tietes van sempre juntes."

SOC LLIURE

Inspiro, expiro.... inspiro, expiro....
L’emoció recorre tots els nervis del meu cos. Per fi sóc lliure, per fi he deslligat l'últim lligam del meu passat que em retenia presa. Per fi he acabat la carrera, he aprovat l'última assignatura que tenia pendent, que no hi havia manera d'aprovar. Sóc lliure, del tot! Aquest any està sent un gran any. Gent això s'ha de celebrar!!

Quan arriba el moment de marxar.

Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.

No t'oblidis

No t'oblidis de que jo també t'estimava. No t'oblidis de les nostres rialles. No t'oblidis de totes les pizzes que no vam menjar. No t'oblidis de lo malament que cantava.. No t'oblidis de lo molt q em vas ajudar. No t'oblidis de guardar-me l’últim bocí. No t'oblidis que sempre em canviaves la cervesa. No t'oblidis q una vegada em vas portar en braços per un carrer mullat. No t'oblidis que no vull vi per sopar. No t'oblidis, de no oblidar-me...

El que faria si fos lliure

Dilluns i comença de nou una setmana que te ganes de gresca, que te ganes de cantar, saltar i cridar. Te ganes de treballar al 100% i d'estudiar al 200%. Una setmana que te ganes de fer moltes coses i jo estic de mandretes. Sento les hores passar i els passos accelerats de la gent. Mails que no paren d'arribar i fotocopies que ja haurien d'estar fetes. Converses de viatges futurs amb gent desconeguda i rutes alternatives per evitar-nos ser "turista un millon". I jo estic de mandretes. Baixaria la persiana i posaria un cartell que poses "tancat per vacances".

El meu regal d'aniversari feliç!

Pastís d'aniversari feliç!

La meva última creació!

Sant Felip Neri

M'he aixecat aviat. M'he posat un vestit nou, les sabates de taco i fins i tot m'he pentinat. He fet tot el que tenia pensat de fer i a sobre he arribat aviat a la feina. He anat taula per taula deixant un regalet només pq avui fa sol, pq avui és primavera, pq avui puc veure el món molt més clar. Pq avui ja en són un més i just canviem de numero. Pq soparé amb la gent que més estimo, amb els pilars de la meva vida, els que sense ells jo no estaria aquí ni seria qui sóc. Segurament no tindré pastís ni espelmes que bufar. Segurament no m'esperi ningú quan tanqui la porta per anar a dormir, segurament no rebi el missatge que hem nego a creure que estic esperant, segurament res sigui diferent un cop tot hagi acabat. Però avui vull ser feliç, avui vull sentir-me feliç. Ara que ja no tinc vint anys, ara que encara no tinc l'anima morta i de tant en tan em sento bullir la sang...

Ara que ja no hi ets

Avui més que mai em sento egoista i et recordo com un estiu en la meva vida. Un dia de piscina i un plat ple de patates fregides per dinar. Et recordo com els estius a Sitges i donant de menjar als gats. Et recordo com una setmana santa i amb un guiny al ull constant. Et recordo rient i fent riure als demés amb la teva ignorància i la teva forma peculiar de parlar. Et recordo amb ulls infants i com a part del decorat de la meva historia. I tot i que se que ja no hi ets des de Queralt el paisatge en primavera és més verd que mai, la Serreta prop de casa pren dimensions de joguina i Berga roman silenciosa sota un sol càlid. Res sembla haver canviat i gairebé podria dir que torno a tenir 13 anys, que estic jugant amb els meus cosins pels camps i tu baixaràs pel camí d'un moment o altre.

Berlin

Va ser increiblement divertit!

No m'he oblidat...

Potser ho pot semblar, els anys ja ho tenen això. Però des d'aquí encara ara l'aire porta velles melodies sense nom.

Viatjar

És veritat que encara queda mooolt de temps per l'agost, pel meu súper mega ultra llarg viatge. Un viatge on agafarem l'Orient Express i donarem la volta al món. Un somni fet realitat en una nit d'estiu.
Però avui, tal com surti d'aquí agafaré l'avió camí de Berlín. Camí de cerveses amb amics i codillos per sopar. Camí de la història, camí d'un milió de fotografies.

Però tot això ja ho tinc, tot això ja està preparat. I pel meu cap ja volen altres projectes de rutes italianes...

Així que quan aquesta nit tanqui els ulls i em deixi emportar per les ombres seré a una altra ciutat, a un altre país i això no deixa mai de sorprendre'm, mentre espero que el futur truqui a la porta.

Corso

Aquest principi de mes en Corso va fer ja tres anys. Qui ho hauria de dir quan va arribar a casa tan petit i indefens. Ara està fet tot un homenet. Tot un supervivent de la nostra convivència. És l'únic supervivent a tots els canvis. L'únic que m'ha aguantat fins hi tot quan ningú ho feia. Pobret meu! Ara que la padrina li ha regalat, per fi, una casa enorme i que gairebé el tenim emancipat, crec que li regalaré la decoració del jardí i qui saps si un bon amic, que aquests no marxen ni s'obliden de tu.

Detalls que no es tenen

Sovint fem coses que ens agraden, pel simple fet que ens agraden. Les fem i gaudim de fer-les. I amb el simple fet de gaudir ja ens sentim completament satisfets. Ho fem pq sí. Pq no fent-ho no seriem nosaltres mateixos. Ho fas sense esperar res a canvi, de fet ni tan sols t'ho havies plantejat. No esperes ni un gràcies pq tampoc ningú t'ho havia demanat.
Però de sobte et dones compte un dia que realment no ha importat. I és llavors que li dones voltes i més voltes i et sents com una estúpida i t'indigna. I quan et negues a fer homenatges a una cosa que per tu és tan normal resulta que corres el risc que et titllin de desagraïda. I aquesta idea encara t'indigna molt més. Serà possible?? Brrrrgggsss.......

Berlin o no Berlin? That is the question...

Queden dies per a que agafi el vol destinació Berlín. Encara no he decidit que fer, si anar o deixar passar aquesta oportunitat. Estic en una disjuntiva i no ser que he de fer. Potser si que hauria d'anar per desconnectar d'aquesta primavera que te complexa d'hivern gris i lleig. Berlín pot ser el meu bitllet de sortida i d'entrada a la meva vida. Però no tinc ganes de gent. No tinc ganes d'esforçar-me en caure be. Per primera vegada no ser si he o no he d’agafar el vol... Dubtes estúpids sense fonament. Pors infundades per l'obscuritat. Suposo que dema sortiré de dubtes un cop sàpiga el resultat...

Mirall

Apareixes com una ombra en el mirall. Una cara bonica q somriu des de l'altre costat. Inconscientment acaricio la teva imatge freda i et somric. No m'espantes i tot i així sempre ompliràs el meu pensament de nostàlgia i un suau regust amarg. Em miro als ulls, que fins a les hores no havien vist la meva imatge immòbil, i son buits de tot sentiment. I no passa res. Ja no importa. No importa.
Estic completament sola a l'habitació, tot és a lloc, no hi falta res i el mirall, ple de realitat, ja no te ganes de jugar a fet i amagar.

El mar

Tu i jo no ens hem banyat mai al mar...
Serà q les coses passen per un motiu o senzillament pq han de passar. Però al escoltar aquesta cançó vaig pensar que hi ha molta gent que no han compartit mai un dia de platja junts, i en canvi d'altres fins hi tot dies sencers en una barca, embetunats en crema fins al nas. Tot allò q deixem de fer, no tornarà mai...

Entrades

Avui ha deixat de ploure, de caure pedra i ha sortit el sol. Avui les trucades han fet el seu fruit, les transferències han arribat a port i ja tenim les entrades per anar al concert. Avui per increïble que sembli hem sento feliç i el entrebancs que m'han deixat a les fosques estan una mica més lluny i són ja una mica menys importants. Pq m'encanta tenir projectes entre les mans. M'agrada saber que encara tinc "demàs" per viure. Avui tenim tres entrades que hauré de desar fins que sigui 10 de juny i agafem el cotxe camí de Sant Feliu i puguem cantar (cridar) a ple pulmó les cançons que sonen de banda sonora al cotxe, a casa, al telèfon, a la radio, al cap... de dia i de nit.
I somric pq aquest cop prometo que sabre la lletra de les cançons i no seré l’única que sempre es queda sense entendre res!

El que sóc.

Jo que he viscut dos temps a les fosques, jo que he viscut sota l'aigua, entre els núvols, sota la pluja. Jo que m'he enfadat tantes vegades que no puc ni comptar, que he complert les promeses que vaig fer i que tot i així m'he tornat a enamorar. Jo que segueixo somniant amb tu . Jo que encara tinc secrets que no diré, que t'he perdut mil vegades i encara no se on ets, que guardo potets plens de records, jo que he estat capaç d'obrir finestres i tancar portes. Jo que malgrat el que aparento he rigut, i molt! Jo que seguixo somniat.... Jo que sóc d'extrems, que sempre dic la veritat i que tinc un jo intern. Jo que encara tinc regals embolicats....

Avui més que mai em sento jo....

De tornada i de neteja

Fa dies vaig donar una ullada als blogs que feia temps no mirava i un d'aquests blogs havia canviat d'imatge, s'havia rentat la cara i es presentava al món totalment nu. En essència, un fons blanc amb lletres negres. Va ser inspirador i vaig creure possible canviar d'una vegada per totes moltes de les coses que no m'acabaven d'agradar. Ho he intentat, he tret llistes que no tenien ja sentit, i m'he desprès de tot allò que aquestes alçades havien fet que perdés el rumb.
Un dia, d'ara fa ja molts anys, una persona hem va portar fins aquí i hem va dir que podia escriure tot allò que volgués, que sentis, que imaginés... i així ho vaig fer fins que vaig ser conscient que podia ser llegit per gent que ni tan sols coneixia, que ni tan sols imaginava que existia. I des de llavors mesurava les meves paraules, els meus sentiments, i procurava escriure sempre pendent de qui podia llegir. Ara que m'he desprès d'alguns objectes inanimats tornaré a escriure per la única persona per la qual escric, per mi mateixa. Les paraules volten sempre pel meu cap, quasi mai amb sentit, però necessiten ser escrites sobretot quan criden i no em deixen dormir. Escric per expressar-me, pq parlo molt i no dic res. Pq únicament sóc paraula i odio que se les emporti el vent.