És difícil recordar el temps que deu fer, els dies que han passat, l'eternitat viscuda des de llavors. Però us confessaré que un dia tot això va ser real, tan real com la imatge que veig al mirall.
Sense potser ni pensar-ho, deixem les nostres petjades allà on anem. Ja sigui amb una sabata bruta de fang o només agafats a la barra del metro. No ens adonem i omplim el món de ditades. Deixant un rastre del nostre camí, un possible retorn a casa. I seguint les meves pròpies molles de pa, l'octubre hem cobreix d'alegries i de penes. És el que te agafar la "circle line", dones voltes i voltes i mai arribes a destí.
Avui, per primer vegada m'he adonat que és real. Que les coses canvien sense ni tan sols plantejar-nos-ho gaire. Que el pas del temps ens ha convertit en el jo del futur, en els pares del present. Avui per primera vegada he estat mirant roba de nadó, mitjonets i bodys, mantes i tovalloles, arracades i xumets. Muntanyes de biberons i objectes varis que no descobriré la seva utilitat. He vist la por, l'esperança d'un futur millor, les il·lusions de crear un ésser viu, la màgia de ser el que som. I quan hi penso, en tot plegat, l'emoció em pressiona el pit i el cor batega fort intentant lliurar-s'en. Descobrir la nostra finalitat, l'essència del que en realitat sóc i el pq, m'espanta i a la vegada m'enreda en un sentiment confús de desig i d'amor. Un tic-tac que portem dins, que sense saber com un dia es connecta i ja no el pots parar, ja no vols que pari mai de sonar. I ben mirat és romàntic pensar que som la materialització d'un sentiment. Queda poquet, l'emoció es palpa en l'aire, desembre serà de nou un mes per estrenar. Els finals sovint són nous inicis.
He penjat una foto meva. Sí he posat una foto meva d'aquestes vacances a l'abast dels meus amics. I no tinc pas vergonya, de fet m'he passat les vacances a la platja i no crec haver escandalitzat a ningú. Però resulta que la gent és més recatada a l'hivern, quan els colls alts predominen i el negre regna entre tots els colors. Serà que el nostre estat d'ànim canvia fins al punt de convertir-nos en altres persones, de caràcter gris i mans flàccides. La pluja s'emporta l'alegria i l'asfalt és més brut. Oblidem que l'estiu és l'estació del cos, de la pell, dels colors, de la passió, de la vida. Ens desmelenem de la rutina i som allò que volem ser, gavines que sobrevolen el mar blau. Però quan els dies s'escurcen i al girar la cantonada ens assalta el vent gelat fent que ens amaguem més dins els abrics, som ombres grises que s'arrosseguen pels carrers. Penjo l'últim vestigi del meu estiu abans que mori en la memòria, abans de que m'acabi de convertir en el monstre que sóc. 
Les orelles per no sentir parlar de mocs. És el que te estar tan refredada, que el món sense voler-ho es torna escatològic i no pots dormir. Tinc el cap embotit, visc en un silenci permanent, aïllada de tot soroll amb pocs decibels. Barreres naturals obstrueixen les meves orelles, el meu nas i fins i tot els pulmons. La cosa ja no pinta gairebé, si és que alguna vegada un moc a estat d'un color poc més que fastigós. Però el pitjor de tot és aquest cansament, com si l'aire que respiro no fos suficient i el simple gest de inspirar em deixa baldada. Però sóc a la feina no us cregueu que els números no esperen i els proveïdors tampoc. I pel que fa a la meva visita amb el metge de moment l'he posposat. He decidit morir-me en senyal de protesta per aquesta ineficiència del nostre estimat sistema, i és que no penso barallar-me amb l’incompetent que m'ha atès al telèfon per ser visitada per un metge més que dubtós. Al qual val a dir la seva reputació el precedeix.
L'altre dia vaig enganyar algú. No ho acostumo a fer, no m'agraden les mentides, ni les "mentirigilles", ni accepto que ometre la veritat sigui no mentir. I sense més excuses vaig mentir. Pq sí. Per aconseguir un fi que tampoc hem va portar a bon port. Acostumo a saber força com sortir-me amb la meva, sobretot sense proposar-m'ho gaire. Però aquesta vegada només he descobert que no ho hauria d'haver fet. Pq s'han enfadat amb mi i pq he descobert que no és el que vull. No el vull en aquest nivell de la meva vida. I ara en comptes de solucionar-ho les coses s'emboliquen una mica més. Hem sento com el monstre de les galetes.
He descobert que entre les pagines del meu diari i viuen petits bichets. Passegen entre les paraules escrites i les fotografies velles. S'alimenten dels meus records com paràsits de la memòria. Ahir, mentre escrivia una carta amb destinatari en blanc, vaig veure com seguia un camí imaginari entre la tinta encara molla. Viu allà tot sol, o potser casa seva cau en una altra pàgina, rodejat per la foscor que porten els anys. De fet no se si fa gaire que hi resideix, ni tan sols se si el tornaré a trobar quan torni a tenir la necessitat d'escriure allò que no pot saber ningú, allò que és un secret inclús per mi mateixa. M'agrada saber que almenys és útil per alguna cosa la tasca imposada de deixar anar paraules sense sentit.
Final de temporada i com cada any deixem històries a mitges que ens portaran de cap fins a la tornada. Sobreviurem al tancament de Juliol?? Ens agradarà la nova companya?? Ens reconeixeran tot l'esforç que hem hagut de fer?? Trobarem pis abans que la Patri marxi?? O haurem de buscar nova inquilina en l'habitació lila?? Es casarà amb mi el meu príncep blau?? Tornarà del seu exili?? Tot això i molt més, en la propera temporada de "Esta es mi vida". Ens retrobem com els nens del cole. Petonicos a tothom. Gaudiu de les novetats i del sol de l'estiu.
Avui estic de capritxos, de sabatetes noves i de dies amb sol. Just una setmana per agafar vacances, just set dies per tombar-me a la sorra i no fer res més. La veritat és que per variar necessito desconnectar. Perdre la noció del temps, confondre els dies i desorientar-me. Tinc ganes de somniar amb una altre vida, on els diners no importen i sóc completament lliure. L'any passat vaig prendre la decisió de torna a Lagos, obrir un "xiringuito" i viure al costat del mar. De fet un altre somni que mai compliré. Ara per ara tinc objectius a la vista que necessiten de la meva ajuda per realitzar-se. Així que un cop hagi tornat del meu exili esperat, reprendre amb ganes la feina dura que encara ens queda.
