Els numeros a vegades ens fan molt feliç

Ja veig la llum al final del tunel, al final de moltes coses, l'inici de la meva vida!

Temps era temps en la nostra història

Farà dos dissabtes vaig tenir una reunió d'aquelles que alguna gent sembla que els hi agrada tant. Fa quinze anys que va acabar 8è d'EGB i és el tercer sopar al que assisteixo. Van crear un comitè de festes que estan obligats a fer un sopar d'aquest tipus cada cinc anys. No és que m'emocioni, només vaig passar dos anys de la meva vida en aquella escola i la veritat és que el que millor recordo van ser els estius, això diu molt, oi?
Però tinc amigues que sí els es important i no els puc fallar. I de pas l'excusa perfecte per tornar a veure la M que des de que va marxar només ens veiem un parell cops l'any. I mirant les fotos de llavors, i mirant les fotos d'ara la veritat és que hem millorat molt. Bé, les noies hem millorat molt. Les malles i ciclistes amb samarretes amples de ratlles van fer molt de mal. Ara que som adults i paguem les nostres pròpies factures, la gent fa repàs dels dies viscuts i alguns el saldo continua sent negatiu.

Fent neteja

Un dia qualsevol de primavera la casa queda potes amunt, escombrar, fregar, rentar. Tot queda lluent per rebre amb els braços oberts la nit de Sant Joan. Sota el llit piles de sabates ordenades i llustrades, bolsos d'estiu i les xancles de la platja. Però sota el llit hi guardo moltes altres coses. Secrets. Una caixa plena de coses de ja fa molts anys. I de sobte em trobo de nou obrint la caixa de Pandora, des d'on surten vells fantasmes que no espanten i llegeixo de nou les nostres paraules.
Somric, al contemplar la tonelada de papers que guardo. Mails i més mails de dos desconeguts passant la tarda. Torno a llegir històries de cafès que mai es van fer, de sobres plens de factures i d'un coronel (o era capità?) anomenat Marcos que no se d'on va sortir. Sempre he tingut una assignatura pendent, ordenar tota aquella història i donar-li forma, potser algun dia sigui capaç. Era divertit parlar de res i de tempestes amb un desconegut. Llavors tenia un amic, que conduïa de nits i fumava en pipa. Ara, que parlo des de la indiferència del pas dels anys, somric aquelles paraules que tan m'agradava escriure. Un joc innocent. Un secret. Una abella que revoloteja en l'albor del temps.

Nit de Fados a Barcelona

No cal anar molt lluny per trobar el món sencer prop de casa. Aquesta nit toca nit de Fados, un trosset petit del meu Portugal enyorat. Bona companyia i una crep per sopar amb melmelada de tomàquet, que més puc demanar per un dijous qualsevol? L'estiu s'olora ja pels carrers, converses a la cantonada i la nit refresca l’asfalt adormit. Aquí us deixo la cançó de tancament, si podeu no dubteu en comprar un bitllet que us porti aquest país tan desconegut.

Uma Casa Portuguesa (Amalia Rodrigues)

M'ho preguntes?

Ahir algú em va preguntar pel pas del temps. Per tu no ha passat el temps? I respondre una pregunta tan senzilla va resultar complicat. Sobretot quan el temps de vegades s'encapritxa elàstic i sembla que va molt lent quan de cop et dones compte que tal dia farà un any. No se si m'explico? I si a tot això lliguem els sentiments doncs potser l'equació te masses incògnites i no te una única solució. I els de números ja sabem el que implica.
Casi ha arribat l'estiu i jo ja m'he tallat els cabells, tinc els bitllets i el visat apunt per marxar i una vegada més em deixaré en dur pels dies tranquils i normals, oblidant i fent veure que ja res m'importa. Per mi ha passat el temps? Suposo que la resposta més sincera seria que no. La que engloba més part de veritat. Clar que sóc dues persones lluitant per una mateixa vida i cadascuna te la seva manera de veure les coses. Però cap part de mi toca gaire de peus a terra i m'he de fiar d'aquells en els qui encara confio per seguir el camí més adequat. El temps és relatiu però la pena ja no m'acompanya i la nostàlgia forma part de les ombres del dia. Ahir mentre girava el meu cervell cap un costat i cap a un altre la idea d'aferrar-me a una altra pena em va semblar abominable. No estic preparada per deixar-me caure de nou.
Potser, qui sap, segueixo en aquell vaixell tornant a Sardignia, aferrada a la idea que tot era normal, amb el sol de la tarda caient sobre el món i escoltant paraules boniques. I mirant sota aquest prisma hagi de dir que per mi el temps definitivament encara no ha passat.

Pq no?

Hi ha preguntes que no tenen resposta.

Una nova creació

Primer dia de juny i aquí anem tots de bòlid. Entren les preses i les ganes de cridar. Doncs no hi ha millor manera de fer passar les penes que una bona magdalena. Aquí us presento la meva nova creació, treta d'una recepta d''un dels millors blogs de cuina amateur. No s'assembla molt a la foto de la recepta però és que quan vaig llegir que només duia una culleradeta de cacau en pols vaig pensar que era poc tractant-se de xocolata i en vaig acabar tirant mig pot així que va perdre part del seu color rogenc característic. La pròxima vegada faré cas a les indicacions.

Sense fronteres

Quan els llaços vermells deixen d'existir, s'imposen les fronteres i els hiverns polars. No se m'han donat mai bé els espais personals, la meva brújola no marca el rumb. El mar roman en calma i perdo l'esperança i la fe que algun vaixell em pugui trobar, floto a la deriva i no puc més que esperar. Centres, centres, altres centres, he de buscar altres punts de referència. Amb les mans arrugades m'aferro a la idea de seguir vivint en aquest mar, fa temps que hauria d'haver abandonat. Claus que tanquen portes que no es tornen a obrir, fracassos que s’acumulen com piles de paper damunt la taula. Mai he sabut jugar i ensenyo les meves cartes inclús abans de començar. Ara tot ha acabat, ja no existeixen els llaços vermells ni els millors croissants de mantega del món. Han deixat d'existir les nits a Roma i l'habitació sota la pluja de Portugal. No tinc pedestals ni imatges que adori. Quan només queden les nits de festa i els gots sempre mig buits, ha arribat el moment de tancar aquesta porta definitivament. Ja mai més, ja fins mai.

Estava pensant jo....

Cala Goloritze

Veniu i gaudiu!

Hem descobert un lloc nou, un lloc increible on brilla el sol cada mati. On et podries perdre i no tornar mai més. Si podeu us hi acosteu i llavors entrendreu del que estic paralant. Són els racons que amaga aquesta ciutat i que canvien cada dia.

Un dia feliç

Ahir va ser una dia feliç, un feliç i tranquil dia d'aniversari feliç. Tot i el pes dels anys i la distància insalvable dels anys més feliços, d’innocència i de somnis, no em fa por complir un any més. No m'espanta l’abisme que cada vegada és més gran sota els meus peus, el cementiri dels somnis per complir ni tampoc la rutina angoixant que ens envolta. Ahir va ser un dia on el sol va brillar en un mes de Maig plujós. Vam anar a esmorzar en un lloc nou, un lloc súper bonic, i llavors tot va girar de manera tranquil•la i especial. Al migdia l'emoció del moment ens va dur a caminar mil quilometres per anar a veure una torradora i em vaig perdre en un món culinari que cada vegada m'agrada més. I per la tarda, quan el sol ja queia i la ciutat prenia aquell caliu de diumenge per la tarda, on el temps no existeix i la gent surt al carrer, el meu ànim va començar a defallir. De cop em vaig trobar sola, asseguda al sofà de casa mirant el meu company de solitud, l'aigua tèrbola i la taula sense recollir. Per un instant la tristor em va atrapar i gairebé el sofà guanya la partida. Per sort, tinc una neighbor, una neighbor genial que just va trucar per recordar que havíem quedat per fer un batut. Un batut que es va convertir en el primer gelat de la temporada, i com no, un gelat de la plaça Revolució. De cop i per sorpresa el meu gelat tenia unes espelmes gegants que anunciaven al món que jo no moriria als 28. I vaig bufar les espelmes, i vaig demanar el meu desig, un desig que va en pack i que engloba tota la meva vida. Somnis de futur. Vaig somniar amb la meva casa verda, amb el local de a baix i bé, amb altres coses que potser algun dia no arribin mai.
Vaig acabar un dia genial amb un missatge que ja no esperava, amb unes paraules que no deien res i que deien "m'he recordat". Els últims minuts del dia, ja a les hores bruixes, estava amb la persona que més estimo en aquest món, la única que no m’abandonarà mai, amb la que puc comptar sempre sigui qui sigui jo.
Ahir va ser senzillament un dia genial.

Les cumpleanyeres

Sí, el destí te moltes maneres de fer les coses, de vegades fins i tot resulta curiós com ajunta dues persones tan diferents les quals es tenen una fidelitat a muerte. Potser pq les dues vam neixer al Maig, i la gent de final de Maig sóm com sóm. Pq primer vaig jo i després tu, cadascuna en el seu dia preferit de l'any. A tu t'agraden els senars i a mi els parells , però a les dues ens encanta el que sóm i no ho podem evitar. I em fa gràcia creure que tu i jo ja haviem coincidit abans de coneixens ;p

La foto del Picnic

Quin gran dia, en va fer sol, ens va ploure i vam acabar tots sota el porxo xerrant i rient. El menjar va sobrar, el postre va ser tot un èxit i la companyia inmillorable. Gràcies a tots per venir.

PICNIC

(Primer Picnic 2004)

Després de una eternitat, mil anys que jo recordi, tornarem a fer el picnic. L'any passat es va intentar i el món va quedar a les fosques durant un temps. Tot es va posposar i ara que torna de nou el bon temps, que tornen els dies d'aniversaris i cares boniques, les ganes reapareixen amb la il•lusió renovada de les coses noves, de la gent nova i de les que sempre hi són. Celebrarem per celebrar que de fet ja hi ha petits que somriuen amb les seves galtes rodones, que seguim sent nosaltres malgrat el pas dels anys. Que torna ser primavera tot i els boicots atmosfèrics. Que la casa estarà plena de gent una vegada més, absorbint cada record pels dies futurs. No hi haurà lloc a la nostàlgia, de segur que hi faltarà gent, gent que un dia van tancar portes, però estarà la gent de sempre, les que plogui o nevi han estat al meu costat, demostrant dia rere dia que la vida és molt més que octubres pudents o amors de sucre. La foto aquest anys serà molt diferent, qui ho hauria dit...
Benvinguts de nou al picnic, aquest cop no deixaré que passin tants i tants anys sense fer-ho. Somric amb els pulmons plens de felicitat, d'alegria per haver arribat per fi al punt de no retorn, el punt on l'ahir ja no m'espanta i veig el futur amb esperança i cases verdes. Aquest any serà un bon any, tornarem a reunir-nos tots i això ja val tot l'esforç.
Fins dissabte!!

Un aire

L'altre dia, era un dia entre setmana, era un dia normal, d'aquest que fa últimament que només plou. L'altre dia era a l'estació, com sempre anava atrafegada mirant el rellotge andana amunt. Per un instant i de passada, vaig veure una persona, no tenia res i tenia un aire. Vaig seguir caminant com si l'ombra que havia vist no m'hagués sacsejat el cos. Tenia el dubte i a la vegada sabia que no era possible. Andana amunt, vaig trobar un banc buit on seure. De sobte aquella persona havia reconegut algú a la via del davant, i al posar-se a la seva alçada va acabar just al meu camp visual de nou. I vaig confirmar que no era qui jo creia, però era cert que tenia un aire, i me'l vaig quedar mirant una estona, pq la seva presencia inundava la meva anima de pau i d'amor. Cert que no podia ser qui jo creia, cert que era impossible, però en aquell instant em vaig adonar del efecte que tenen totes aquelles persones en les que ens creuem al llarg dels anys. He tingut la sort de conèixer molta gent bona, i tot i no haver apres tot allò que hagués hagut d'aprendre, no deixen d'inspirar-me tot i no ser-hi. Segurament somreia mentre aquell aire em transportava algun racó de la memòria.

Keep on singing...

or keep on playing?

Llamps i trons

Hi havia una vegada...
I és que molts dels records podrien començar així. Com un conte. Aquesta nit sobre Barcelona s'ha desplegat una gran tempesta, de llamps i trons. De mil gotes besades contra l'asfalt. M’agraden les nits de tempestes, de records guardats en caixetes de colors, de vaixells pirates solcant la negra nit camí d'illes desertes i tresors amagats. M'agrada el soroll de la pluja, dormint amb la finestra oberta pq la nit entri dins l'habitació. Sota la manta Porto dorm a l'altra banda del món, i el meu cor batega amb força acariciant, amb por, els moments que un guarda al llarg de la vida. Els únics tresors que són realment nostres. Una veu interna intenta reconfortar la nostàlgia que creix incipient al costat de l'estomac. I amb el soroll rítmic de les gotes contra la persiana regalimant paret avall la son em venç i ja no importa ni la tempesta ni els records, pq ja no hi sóc. Barcelona queda a les fosques mentre la pluja no descansa en una nit de conte.

Per fi!

Sí senyor!

Per fi he fet unes magdalenes amb forma de magdalenes i amb gust a magdalenes!

Estic molt orgullosa de mi mateixa, avui el món és una mica més dolç.

Pluja

Amb tota aquesta pluja, les predicció de la setmana que ve i la pèrdua de les bones ofertes de Ryanair el somni de Formentera s'ha aigualit i ha marxat claveguera avall. Dos dies sencers de gotes d'aigua, de núvols grisos i tancaments. La gent està ensopida, els ànims pel terra i no hi ha besllum de bones noves. Els dies transcorren lentament, avui fins i tot crec que tinc les orelles sordes, els sorolls queden esmorteïts per la moqueta grisa i no hi ha crits (de moment). El vigilant de la torre informe a central que hi ha cels clars per la zona de Montjuïc i que per la zona del Montseny sembla que també vol aclarir. Des de la central només veig les finestres de l'edifici de davant i poca cosa més. Entaforats dins la ciutat avui no és un bon dia de primavera.

El Bosque

Aquest cap de setmana ha estat només per mi. Feia mesos, anys, segles sencers que no em dedicava a no fer res absolutament. I com que gràcies al dia del treballador dissabte era festiu era també el primer cap de setmana en mil•lennis que no havia de matinar.
Tinc un plaer secret, m'agrada despertar-me al mati i encara amb els ulls tancats escoltar els sorolls de la casa, una casa viva i plena de gent rere les parets. M'agrada donar-me mitja volta i estira els peus acariciant els llençol d'hivern. Saber que fora ja és de dia però que no hi ha presa per aixecar-me. No m'espera ningú.
De fet m'he passat el cap de setmana "escarxofada" al sofà, mirant la tele pq jo era la reina del comandament. M'estimo la meva família de Bcn, però de vegades el plaer de la soledat escollida és impagable. Per aquelles casualitats de la vida, per a qui cregui en les casualitats, algú va decidir que posar en la programació, d'un dissabte per la tarda ,una peli del director M. Night Shyamalan era una bona idea. I crec que va ser una idea genial!
Tot i haver perdut el neguit del que passarà m'agrada reveure una vegada i una altra les seves pel•lícules. Ja no tinc la col•lecció que anys enrere (en una altra vida) havia començat, la seva filmografia només puc delectar-la quan les fan per televisió. I un pensament absurd se m'escapa d'entre les ombres del inconscient, ho recordarà? Se'n recordarà de mi en algun moment?
Esborro ràpidament aquesta idea absurda del cap i segueixo amb el meu tranquil cap de setmana com si res hagués passat. M'agraden les pel•lícules d'en M. Night Shyamalan i m'agrada el meu cap de setmana.