Alejandro Fernandez.

le baje las estrellas de un solo golpe
tal vez ese fue mi error
le ofrecí cada día y cada noche
el alma y el corazón
pero no le basto
no fue suficiente no quiso quererme como le quise yo.
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor
Se alejo de mi vida de un solo golpe
se fue sin decirme adios
me rompió la sonrisa las ilusiones
el alma y el corazón
le di todo mi amor y no fue sufriente
no quiso quererme como le quise yo
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor.
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón

Proxima parada: London!!!

Si, si com ho sentiu, ja estic mirant vols per anar a Londres per Christmas!!!!!
En fin, que de totes maneres era algo que jo volia fer, només jo, oi?

Pre-Italia

Marxo, fugint de tu a terres italianes. Per no trobar-me "llunes de Vallirana" en les meves nits. No puc soportar més el dolor, de tot el que mai has sentit per mi. Ironies de la vida, el buit que tu havies de sentir per no tenir-me entre els teus dies, resulta que també me l'has passat barrejat entre les fotos i records d'un ahir que era tot nostre. El temps no difumina, ni tanca ferides. T'odio!!!!!!!!!!

Per fer de la meva vida només dies grisos. Només et dessitjo tota la desgracia que has fet caure sobre mi. Espero que tinguis el cor trencat la resta de la teva vida, és al que m'has condemnat per obligar-me a estimar-te. Llunes de sang contemplin els teus ulls, sang d'un cor que mai més tornarà a veure la llum del sol brillar sobre tempestes d'estiu a la bora del mar. En la foguera de Sant Joan cremaran les fotos d'un pasat que per mi ja no exiteix i no ho ha fet mai. I deixaré de tenir com a banda sonora la música del Bruce, que mai m'ha agradat.

Cartes de Socors a una bona amiga

Estic aquí ben sola en el despatx!!! El dia és una merda, ho puc veure a través de la finestra que hi ha al final del passadís... i el meu cap està com ell, molt ennuvolat!!!!!!!! No paro de pensar amb ell! Pq??? "Amiga", NO tornarà!!!!!!!!!!! I m’ofego més que mai... segurament estigui ja a B____, aquest finde son ja les festes. Tothom estarà allà dalt menys jo, que ja no hi pinto res, si és que alguna vegada he pintat algo.I rellegint algun mail seu, bé, dels seus últims mails, pq fa com un mes que no tinc noticies seves, m’estic morint. I jo no penso trucar-lo, se que no puc fer-ho, per dignitat, per orgull, pq ja no hi ha res a fer. Estic farta cansada de tan pensar i pensar, no tornarà, mai més, no tornarà, mai més... pq no m’entra en el cap??? S’ha mort, se que és com si s’hagués mort, pq encara sento tot això per ell. Pq mai se m’ha tingut en compte??? Jo sí l’estimava, jo si que estava enamorada d'ell, i encara ho estic, pq he estat jo la que ha perdut tant???? Pq no han valgut per a res tots els meus sentiments???? Se que el món no s’acaba, que segueix girant sense mi, sense ell, sense els dos. "Amiga" pq???? No tornarà, i no suporto la idea de no veure’l. Saps fa 72 dies que no el veig, que el vaig perdre...Joder!!!!!!!!!!!!!!!!!! No puc més.... Estic tant morta de fastig que no se que fer... i només son les 11 del matí. Sort que demà marxo, pq no suporto estar tan a prop seu... Ja ja ja bé, quan dic a prop és en sentit figurat ;p Totes les cançons parlen de mi, quina tonteria oi??? Doncs no, t’ho dic en serio. "Amiga", jo només volia ser feliç, amb ell. Que tinc tan dolent???? Que he fet tan malament, tan greu pq em tracti així??? Odio la seva indiferència, no em podria fer més mal ja... o potser si??Necessito un respir, no puc seguir així. Per més que dissimulo tots els dies penso en ell, involuntàriament torna a mi, un moment, una cara, un lloc, una sensació... els records s’amunteguen els uns amb els altres per passar la llista del dia, i mai en falta cap, al contrari cada dia apareixen records nous, coses que no havia tornat ni pensar... Sento atabalar-te amb les meves cabòries quan tu tens problemes de veritat, es que no sabia a qui escriure...


Resposta:

Meri, sé que quan llegeixis aquest mail ja seràs de nou a casa hauràs tornat de la teva falsa fugida a Milà, i dic falsa, perquè tant tu com jo sabem que per més distància que posis entre tu i ell no et servirà de res, no són els quilòmetres els que et tenen atrapada és el teu cor que no et permet mirar endavant. Podries anar a l’altra punta del món i et seguiries sentint igual de desgraciada. Saps que no puc dir que sé el que sents perquè no seria veritat, però si que et puc dir que hem sap molt greu veure’t així i no saber que fer per ajudar-te. Sé que per més que et digui que tot passarà i que ni ell ni ningú val tant com perquè ho passis tan malament, no et servirà, no seran més que frases tòpiques que has escoltat i tu mateixa t’has repetit mil vegades, igual com dir-te que ja està bé d'autocompadir-se, que un simple noi no pot amargar-te la vida, o mil frases que ja coneixes, però que encara no ets capaç d'interioritzar,i fins que no te les creguis i estiguis totalment segura de tu mateixa, sabent que no necessites cap "ell" al teu costat, que tu sola tens tota la força per tirar endavant i ser qui sempre has somiat, res tindrà sentit, has de creure en tu de la mateixa manera que totes nosaltres hi creiem, però cal que siguis tu. Nosaltres no podem fer les coses per tu ni podem sentir el q sents tu, x això no sé com et sents, només sé que ens tens al teu costat per aguantar qualsevol cabòria, però és l’única cosa que podem fer, estar al teu costa i intentar que no t’enfonsis, xò només això, intentar-ho tu ets qui ha d’aprendre a viure sense ell, deslligat d’ell i del que éreu perquè ja no hi ha res a fer, no et facis mal pensant en els bons i els mals moments, ja han passat, punt. Ara és hora de mirar endavant per difícil q sigui i impossible que sembli d’aconseguir-ho, ho has de fer, i ho has de fer tu sola i abans no et faci més mal.

Gràcies per tot, per ser-hi sempre, per escoltar-me sempre, per recolzar-me sempre...

Conte d'estiu

La Meri s’estima en Jordi, creu que no serà ningú sense ell. Mira les fotografies i sap que mai deixarà d’estimar-lo. Cursilades com aquestes li ha repetit mil vegades al llarg d’aquests anys, però ell mai no ha contestat. Amb un somriure, resignada , es repeteix que és un noi reservat. Te la vida plena de petits moments que compensen la soledat que sent. La Meri sempre ha procurat estar per quan en Jordi la necessiti. Per coses de la vida en Jordi és massa distret, no la ha vist. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. La Meri i en Jordi semblen feliços, a la seva manera, cadascun en el seu món, o al menys és el que ella creu. Pq la veritat és que en Jordi ara somnia amb una altra Meri, més alta, més maca, més simpatica. En Jordi torna a sentir les papallones que tan anyorava, les que no el deixen dormir per la nit, les que fan que anar a treballar sigui tot una aventura de sentiments. Ara en Jordi dubta, la seva Meri fa temps que va deixar de ser un misteri, ara ja sap que li encanta el sushi, que dorm amb pijama i que no li agrada la formula 1. Sap que es posa molt pesada quan no aconsegueix el que vol, és una capritxosa. Sap també que les nits que la te al costat no el deixarà llegir un llibre tranquilament i pels matins reclamarà la seva atenció d'una manera infantil i egoista. I tot això a ell ja no li fa gracia. En Jordi ja no li agrada la joguina vella, se n'ha cansat. I mentre la Meri somnia amb casetes amb tanca blanca i jardi, ell s'allunya sense fer soroll. De puntetes com un lladre que marxa després de veure que no hi havia res a robar. En Jordi ha pres ja una decisió, vol tornar a ser lluire, amo i senyor de la seva vida, com avans. Ha anat a veure la seva Meri, la que fins ara era només seva. La ha mirat als ulls i sap que no te clar el que vol, sempre ha estat així. Però en Jordi te molt clar el que no vol, i ja no vol a la seva Meri. Li diu que li sap greu, però que mai l'ha estimat com ella l'estima, i sap que no serà capaç mai de fer-ho. La Meri plora, no enten res. En Jordi marxa, s'endinsa en la foscor, puja al cotxe per no tornar. La Meri s'està allà de peu veient com s'allunya, creient que tornarà. Té la tonta esperança de que tornarà, no sap que ja hi ha una altre Meri que fa temps que li ha robat el que ella tan s'ha estimat. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. En Jordi no ha tornat des de llavors, la Meri ja no creu que ho faci. Tot i que continua mirant per la finestra per si veu el color verd estrident del seu cotxe. Ara la Meri te una nova vida, una vida sense en Jordi. Ell ja no sap que és el que la fa riure, ja no recorda la seva olor, sap que no el perdonarà mai i respecta la seva decisió de borrar-lo de la seva vida. Ell mai llegirà ja un mail seu, tot i que de vegades encara te l'esperança de que al obrir-lo trobi el seu nom. Però mai arriba.
La Meri ja no recorda la seva cara, troba a faltar al seu Jordi, i plora encara totes les nits pensant en tot el que ha perdut. La nostalgia de vegades l'ofega, però ella para respira profundament i torna a començar. Cada dia és una prova de superació, una prova per ella mateixa, es vol demostrar que és capaç de viure sense el seu Jordi.
En Jordi i la Meri no s'han tornat a veure des d'aquell dia, ell ha perdut el compte, ella sap exactament quan fa de tot allò, sempre han estat molt diferents.

Boda Maria

Que difícil és començar a recordar tot el que ens ha portat fins aquí. Se’ns escaparien masses detalls i no seria just oblidar-los.

Les coses al nostre voltant han canviat molt, i nosaltres, des del primer dia a Ca l'Oferill, hem canviat amb elles. Però malgrat els canvis i la pila d’anys que han passat, ens alegra saber que ets una constant en les nostres vides. I que hi ha amistats que ni la distància ni el temps poden deteriorar, tu n’ets la prova. Vas marxar de la plaça del triangle, però mai vas desaparèixer de les nostres vides.

La nostàlgia pesa més en dies com aquests, dies de felicitat i nervis, de plors i de mocs. De sentiments a flor de pell i de tristessa per tot el que voldríem tenir i no tenim per donar-te, però sabent que per a tu la nostra prescència aquí ja és suficient.

Prometem no tornar a cantar la Ramona si ens promets que sempre estaràs a l’altra costat del telèfon, aguantant les nostres paranoies, els nostres disgustos, i les nostres alegries, tal com fins ara sempre has fet. Sàpigues que nosaltres sempre hi serem per a tu.

Hem gastat la nostra infància entre pipes, pilotes d’ handbol i cabanyes. Sabem que ja no tornaran aquells matins baixant juntes cap a l’ escola, intentant travessar una riera que cada dia tenia un color diferent. I malgrat haver perdut tant al llarg d’aquests anys no hi ha dia que no s’escapi un somriure al recordar tots aquells moments que han anat construint i reforçant la nostra amistat i ens han portat fins al dia d’avui.

I Avui estem aquí per tu, davant teu, intentant d’expressar en paraules tot el que sentim i intentant dir.te que t’estimem. I q no importen els plats buits si podem estar al teu costat, celebrant amb tu i en Sergi aquest dia especial. Demostrant al món que també es pot ser feliç.

Hi ha hagut moments difícils i més que vindran, però sabem que juntes podrem superar.los, i que tots els plors desapareixeran en mig de les rialles dels sopars compartits.

Per últim i com a tòpic, però dessitjant.vos.ho de tot cor, sigueu molt feliços, us ho mereixeu.

Sola

La mar estava salda,
marxistes les roses,
calorosa la nit.
El vent murmurava,
la font no plorava,
l’herba cremada pel sol d’estiu.
La vida girava,
la son no arribava,
picaven els mosquits.
Res no passava,
desapareixien ja els somnis d’una nit d’estiu.
El vaixell no tornava,
la tempesta callada i
la soledat governava absoluta
al llarg de les meves nits.

Sola con nadie

Andaba a tu lado soñado, creiendo que amar era ser amado.
Sin ver que moria en vida por un amor que mentia, que ocultaba.
Siempre mirando a trás por si aun me seguias por si aun me querias.
Hoy soy tan libre como hayer, tan agil como niña.
Te marchaste en busca de otros brazos, en busca de mariposas de mil colores.
Hoy aprendo de nuevo a vivir sin ti, sola con nadie.
Amando otros dias, otras noches. Recordando otros sueños que un dia soñé...
Te marchas y los dias son lluvia derramada, son tormentas calladas.
Los dias disuelven el dolor en mis huesos, y quiero gritar y quiero huir al fin de mi.
A veces de noche, cuando ya nadie pude ver, pido a dios que regreses que desees regresar. Pero dios no escucha pequeñeces de alguien que dejo de soñar.

L'últim dia...

Ja mai tornaran els dies en que el teu cotxe apareixia a la porta de casa.
Mai tornaré a trobar el teu peu en mig de la nit, ni les roses de sant Jordi. No m’abraçaré a la teva esquena a la recerca de tempestes d’estiu. S’han acabat els gelat a mitja tarda i les migdiades al sofà. Les carícies en la penombra s’escolen pel pensament avall deixant un regust amarg als llavis. Encara no em faig a la idea que no tornaran els dies en que el teu cotxe apareixia a la porta de casa. Mai tornaré a trobar el teu peu en mig de la nit...

Picnic

Últim any del picnic!!!!
Aniversari de la Patri i meu!!!!

Regal, viatge a Londres amb la familia Cortés!!!!

Un viatge regalat un viatge inesperat.
Londres!!!!! Quines ganes de tornar, emotiu viatge.
Jordi sempre he volgut ensenyar-te els carrers d'aquesta ciutat, fer que t'enamoresis de la seva magia, dels seus racons. Potser així algun dia podriem tornar-hi junts... i qui sap.
Gràcies a tots per fer el meu somni realitat!!!!

Dies feliços (o tb tot era mentira???)

North Pier

Passeig per Blackpool

El meu Cortes

Tots dos

Blackpool

Contra todo pronóstico el fin de semana en Blackpool resulto de lo más interesante. Resulto ser algo más especial de lo que parece a simple vista y es que la felicidad no depende del lugar si este es mirado con buenos ojos. No creáis todo lo que os dicen, si la compañía es grata (que no siempre resulta serlo) el lugar no es un condicionante, aun cuando la habitación sea digna de una estudio profundo sobre lo insaludable y mal gusto.

Mont Louis 

Aún sin titulo....

En los años venideros jamás encontraré un día como el de hoy. En paz ando ya por el mundo, como un vagabundo, sin ningún destino, sin ningún porque. Y aunque solo me queda esperar la muerte, no tengo ninguna prisa en encontrarme en el más allá. Despojado de todo bien y riqueza, rechazado por aquellos que me veneraban, desterrado de mis tierras, no me queda más que mis manos viejas en los bolsillos. Todo empezó una fría tarde de invierno, el más cruel que puedo recordar, aunque en el salón la leña no dejaba de arder en la gran chimenea. Leyendo estaba cuando apareció Pedro, mi hasta entonces fiel servidor. Una carta traía para ser leída con urgencia. Según sus palabras una niña piojosa la había traído y tal como se había presentado ante él, se marchó corriendo como alma que lleva el diablo calle abajo perdiéndose entre la muchedumbre. Después de una leve reverencia él también desapareció. Que presentimiento tan extraño, no solía creer, sería el tiempo que me tenía aprisionado y ya empezaba a ver lo que en realidad no existía. La verdad es que jamás me habían intrigado las sucias artimañas que algunos nobles utilizaban para sus artes oscuras. Pero la curiosidad pudo más que mi sentido común y de pronto echar esa carta a las llamas me pareció algo impensable. Así que allí estaba yo, sentado en mi butaca cerca del calor, con el libro aún abierto sobre mis rodillas y la carta entre las manos. Se me olvidaba, como olvidar ese olor, estaba fumando, siempre leía mientras fumaba en pipa. Cerrada con lacre pero sin sello alguno me dispuse a abrirla.

No era nada extrano encontrar gente a esas hora de la mañana, los mercados empezaban a abrir y el bullicio de la servidumbre era ya considerable. Enfundado en un gran abrigo de pieles andaba sobre la nieve, sin ni siqueira darme quanta de que mis pantalones empezaban a estar mojados. Nunca me gustó madrugar, aunque fuese para ir de caza, pero no era ese mi destino aquel día.

Mezcabel

A veces aún la contemplo des de lejos, pese a los años transcurridos, sigue erguida, humeante. Llenando el valle con su latir de acero. Cierro los ojos y veo a sus habitantes, andando cabizbajos, con el temor en los ojos, de aquí para allá. Me parece un sueño, un recuerdo de otra vida. Hace siglos que no piso sus suelos adoquinados, que no inunda mis pulmones esa niebla gris que siempre la rodea. Es la fortaleza de “Mezcabel”. Su veneno sigue aun recorriendo mis venas, trayendo a mis noches oscuros recuerdos del ayer. El azar quiso guiar mis inocentes pasos hacía su interior y como todo lo desconocido, a mi, me aterrorizaba.

El día era frío, suele pasar, pues el sol parece no querer trabajar las duras mañanas de invierno. Ama se levantó contenta, algo rondaba por su cabeza, de eso no había la menor duda, la conocía demasiado bien. Con su peluda bata azul y los rizos negros queriendo escapar de la rectitud del recogido, recorría la cocina tarareando alguna melodía. No la podía ver, pero mi habitación estaba justo debajo de la cocina.
Todas las mañanas seguía la misma rutina, aunque en silencio, o más a menudo de lo que me gustaba gritando.
Yo vivía en casa de Ama, me acogió de pequeña, al menos eso decía para herirme, nada le hubiera gustado más que mandarme a un hospicio, pero ella siempre cumple sus promesas y prometió darme cobijo y comida, aunque nunca supe a quien.
Esa mañana el sol se colaba a través de las rendijas del suelo, eso y una lampara en la mesilla, eran lo único que alumbraba mi habitación. El sótano después de todo no estaba tan mal.
Me levanté deprisa, me lavé y vestí tan rápido como pude, el desayuno no esperaba y jamas desperdiciaba la ocasión de estar cerca de Ama cuando estaba rara vez de buen humor. Una vez incluso me acarició el pelo sucio de hollín después de habernos pasado todo el día limpiando la chimenea.
Subí las escaleras que daban a la cocina, el desayuno ya estaba en la mesa, así que sin hacer ruido me dispuse a desayunar.
Al verme su rostro redondo como una manzana, dibujó una mueca a modo de sonrisa, se acerco con tortitas de miel y se sentó justo enfrente. Estabamos solas, que extraño era todo, a esas horas de la mañana el mundo era un hervidero de niños llorones, mocos y animales varios. Pero ese día la casa estaba en calma, nada se escuchaba más allá de la puerta que daba al pasillo. Seguramente mi cara reflejaba mi desconcierto, pues Ama sin vacilar, atajó cualquier preliminar.
Me contó que había llegado la hora, que ya había cumplido su promesa. Que me esperaba un lugar nuevo, otra gente, otra casa, o al menos eso entendí entre la tos repentina.

Sin ni siquiera darme cuenta ya me encontraba en la puerta de la vieja casona de Ama con una pequeña bolsa de viaje medió roída, esperando a que me vinieran a buscar.