Maná

Va de tissores

Les coses a vegades es presenten així pq sí. Sense cap altre raó.

He deixat a la cuneta tot allò que hem sobrava, tot allò que arrossegava. Mil dies de embolics, de pintes i respalls, de suavitzants i cremes reparadores, de gomes i de clips. Vaig pel món amb molt menys pès que la resta de la gent.

Hola que tal?!!!!

Sóc una nova jo, amb imatge nova al mirall. Amb ganes de nous reptes i decisions per pendre. Serà que ja tinc edat per semblar més jove...

Benvinguts al nou món sense "enredos".

Tapeu-vos les orelles!!

Les orelles per no sentir parlar de mocs. És el que te estar tan refredada, que el món sense voler-ho es torna escatològic i no pots dormir. Tinc el cap embotit, visc en un silenci permanent, aïllada de tot soroll amb pocs decibels. Barreres naturals obstrueixen les meves orelles, el meu nas i fins i tot els pulmons. La cosa ja no pinta gairebé, si és que alguna vegada un moc a estat d'un color poc més que fastigós. Però el pitjor de tot és aquest cansament, com si l'aire que respiro no fos suficient i el simple gest de inspirar em deixa baldada. Però sóc a la feina no us cregueu que els números no esperen i els proveïdors tampoc. I pel que fa a la meva visita amb el metge de moment l'he posposat. He decidit morir-me en senyal de protesta per aquesta ineficiència del nostre estimat sistema, i és que no penso barallar-me amb l’incompetent que m'ha atès al telèfon per ser visitada per un metge més que dubtós. Al qual val a dir la seva reputació el precedeix.
Deixant de banda el meu futur acte de vandalisme personal, avui està resultant un dia feixuc i poc productiu. I pensar que podria estar a casa la mare dormint al meu llit mentre el més que apreciat vaporitzador calma el meu malestar. Aquesta nit eucaliptus per tota la casa, xarop per la tos mucomolesta i mocadors de papers, molts mocadors de papers.

Encerrones

L'altre dia vaig enganyar algú. No ho acostumo a fer, no m'agraden les mentides, ni les "mentirigilles", ni accepto que ometre la veritat sigui no mentir. I sense més excuses vaig mentir. Pq sí. Per aconseguir un fi que tampoc hem va portar a bon port. Acostumo a saber força com sortir-me amb la meva, sobretot sense proposar-m'ho gaire. Però aquesta vegada només he descobert que no ho hauria d'haver fet. Pq s'han enfadat amb mi i pq he descobert que no és el que vull. No el vull en aquest nivell de la meva vida. I ara en comptes de solucionar-ho les coses s'emboliquen una mica més. Hem sento com el monstre de les galetes.

Ja sóc a casa

Per fi, es presenta el pont de la diada i jo amb quatre llargs dies per a gaudir. Total que sense plans a la vista decidim a ultima hora agafar cotxe i marxar a terres Andorranes. A gaudir de l'aire pur de muntanya, lluny de ciutat i tots els mal de caps de la tornada. Agafem les maletes i a esmorzar a Pons, on ens adonem que començar a fer fred i que el cacaolat calent és una bona alternativa a la orxata. Parats en una àrea de servei intento arrancar el cotxe i una vegada més demostro que lo de conduir no fa per a mi (ho deixo com a propòsit per el pròxim any). Arribem per fi a la frontera sense gaires entrebancs ni cues. Tot i que aquesta vegada hem tirat la casa per la finestra i hem buscat un hotel de quatre estrelles, ens ha costat una mica trobar-lo, i passada la recepció, la nostra habitació no passava de dues estrelles. Tot i el que digui la gent de ciutat, jo prefereixo els meus albergs. Pagues poc i difícilment et desil·lusionen. L'habitació era petita i lúgubre, amb instal·lacions netes però velles. Res de l'altre món o per a voler tornar. Fora d'això l'atenció molt correcte i el menjar de l'esmorzar típic, però bo.
Després de instal·lar-nos anem a donar un vol pels carrers i carrerons, dinant fritangueo en un snack-bar restaurant del centre, vaig haver de comprar roba d'abric i és que la cosa ja no estava gaire fina. Passades les set de la tarda vam decidir de fer una retirada per a descansar i sortir més tard en busca d'una bona pizzeria per a sopar. Però els nostres plans es van truncar només arribar. De passar a estar una mica molesta, en minuts semblava la fontana di Trevi, a tenir una galipandria a sobre considerable.
A l'han demà quatre compres de rigor, quatre rialles per alguna tonteria varia i del dinar planejat res de res. Marxem corrents que ja tenia febre i la cosa no millorava.
Així que ja hem veieu, a casa la mare que és on hem cuiden millor. Odio els refredats, odio els ponts i odio perdrem el pont per culpa un refredat.

Coldplay

Potser us semblarà estúpid, o senzillament ridícul rendir-li homenatge a un record. Això és el que vaig fer en secret el passat sis de setembre al Palau Sant Jordi. La pell de gallina i els sentiments a flor de pell quan per fi les primeres notes de "Fix you" van començar a sonar. Sóc una negada per aprendre les cançons amb angles, així que vaig escoltar amb els ulls plens de llàgrimes, mentre l'obscuritat era còmplice del meu secret. Era la meva manera d'homenatjar a un record que m'aprecio i que sempre m'acompanya. Potser a partir d'ara pugui anar ratllant de la llista totes aquelles coses pendents que tenia per a fer.
I val a dir que van estar a l'alçada, el concert de Coldplay va ser genial, mai havia assistit a un concert d'aquest tipus i la veritat és que hem va emocionar veure tota aquella gent cantant i gaudint de tot l'espectacle.

Gym

De fet sort n'he tingut, o potser he practicat l'excés justament pq ja ho sabia. Però aquí teniu les proves gràfiques de que aquest cop sí, necessito anar al gym!! I és que m'encanten els pastissets, els de xocolata i els de crema. Els farcits i els de maduixes. Aquest estiu no m'he pogut estar i ara com a mileurista que sóc he de fer el gran sacrifici d'anar al gimnas costi el que costi. Que venen les bodes i he d'entrar als vestits m'agradi o no.

De Vacances

No vull tornar.

Els inicis sempre son complicats, arrancar de nou després d'un període de vacances, de gaudir de la vida. Crec que tots tornem amb la idea clara del que no volem, la rutina freda de l'hivern. Aixecar-nos de matinada per trepitjar l'asfalt, tancar-nos en una oficina per tornar a sortir de nit, sense haver pogut veure el sol en tot el dia. Amb el somni fix de l'arribada de les pròximes vacances. Lluny queden les esperances d'un món senzill, fugir d'aquest cercle viciós que fins ara no ens ha portat enlloc.
I és que a mida que passen els anys la tornada al "cole" sempre és més feixuga. Serà que el fer-se gran implica moltes més coses que omplir-se d'arrugues i el cabell blanc.

Bichos de papel

He descobert que entre les pagines del meu diari i viuen petits bichets. Passegen entre les paraules escrites i les fotografies velles. S'alimenten dels meus records com paràsits de la memòria. Ahir, mentre escrivia una carta amb destinatari en blanc, vaig veure com seguia un camí imaginari entre la tinta encara molla. Viu allà tot sol, o potser casa seva cau en una altra pàgina, rodejat per la foscor que porten els anys. De fet no se si fa gaire que hi resideix, ni tan sols se si el tornaré a trobar quan torni a tenir la necessitat d'escriure allò que no pot saber ningú, allò que és un secret inclús per mi mateixa. M'agrada saber que almenys és útil per alguna cosa la tasca imposada de deixar anar paraules sense sentit.

He tornat

De fet ja fa dies que resideixo entre les meves quatre parets, repintades de grana, i la muntanya de papers sobre la taula. Tornar al món real cada vegada costa una miqueta més. Pel matí les portes del bus sobren i per un segon tinc la sensació que no hi pujaré, no aquesta vegada. Però la inèrcia dels dies no hem deixa escapar, i el conductor confós al no entendre la situació tanca les portes finalment a la meva esquena. Atrapada de nou en el bucle del món laboral. Serà per això i per tot plegat que fa dies que no dormo bé. M'ataquen els mal sons, de monstres i persones, del passat i del present. I el rellotge no deixa mai de fer tic-tac. Necessito vacances, necessito jubilar-me. Que lluny queda ja tot...

Cerrado por vacaciones

Final de temporada i com cada any deixem històries a mitges que ens portaran de cap fins a la tornada. Sobreviurem al tancament de Juliol?? Ens agradarà la nova companya?? Ens reconeixeran tot l'esforç que hem hagut de fer?? Trobarem pis abans que la Patri marxi?? O haurem de buscar nova inquilina en l'habitació lila?? Es casarà amb mi el meu príncep blau?? Tornarà del seu exili?? Tot això i molt més, en la propera temporada de "Esta es mi vida". Ens retrobem com els nens del cole. Petonicos a tothom. Gaudiu de les novetats i del sol de l'estiu.

NY

Operació 30: En marxa.

Capritxos

Avui estic de capritxos, de sabatetes noves i de dies amb sol. Just una setmana per agafar vacances, just set dies per tombar-me a la sorra i no fer res més. La veritat és que per variar necessito desconnectar. Perdre la noció del temps, confondre els dies i desorientar-me. Tinc ganes de somniar amb una altre vida, on els diners no importen i sóc completament lliure. L'any passat vaig prendre la decisió de torna a Lagos, obrir un "xiringuito" i viure al costat del mar. De fet un altre somni que mai compliré. Ara per ara tinc objectius a la vista que necessiten de la meva ajuda per realitzar-se. Així que un cop hagi tornat del meu exili esperat, reprendre amb ganes la feina dura que encara ens queda.
De moment, i malgrat els contratemps, els canvis segueixen endavant... pufff necessito vacances dels meus mal de caps!!
Tornaré aquesta tarda a casa fent "cloc-cloc" amb les meves sandàlies noves, Barcelona tremola.

Te di mi piel...

Hoy hago un paron

A veces sin querer evitarlo me paro en el camino y miro hacia atrás. A veces, solo a veces, en el silencio y la soledad de mis recuerdos, me paro en el camino y me pierdo. Hoy la nostalgia duerme dentro de una caja de cerillas en el bolsillo. Nada queda ya por olvidar. Siento el miedo clavarme sus cuchillos en el alma, sin sangrar. El peso de los años hacen pesada la carga y el camino se divisa cuesta arriba. Quizás, siempre existe otro quizás. A mi lado hay quien me espera, deteniendo su marcha para verme avanzar. Una ultima mirada, la nada ya a engullido todo a su paso. El sueño confunde mi mente, pero mi corazón sigue amando esa parte de mí que nunca quiso vivir.

Reportatges

De cop i de volta!

Ja torna el sol a somriure i les coses tornen a lloc després d'una tempesta d'estiu a mar obert. Tan és el que ens depari el demà si jo avui ja sóc feliç. Tinc a la meva nova petita família reunida sota el mateix sostre, ara, avui, aquesta nit, és "tot" el que vull per a seguir endavant. Els plans de futur, els de curt i a llarg plaç, estan tots ja en ment, estan ja de camí!!

ViscA Barcelona!

D'un temps ençà que ens assetgen els canvis de direcció. Canvis que fan adonar-me de com m'agrada la meva vida en aquest punt, en aquest precís instant. Res no canviaria si pogués. Si pogués. El vent fa virar les veles de vaixells que m'acompanyen i jo, a la deriva dels meus pensaments, hem perdo en les decisions que hauria de prendre. I sec, i espero. Espero.
Barcelona m'agrada. Els seus carrers, la seva gent, visc en una Barcelona plural i multicultural, on sempre puc trobar un "paki" obert per comprar un Ben&Jerry's de xocolata, on sempre hi torbaré un mojito per compartir o una plaça que encara espera ser descoberta. La ciutat dels guiris vermells com tomàquets, passejant amb xancletes sigui estiu o hivern. Els seus edificis centenaris, de bellesa oblidada per la quotidianitat. M'agrada la Barcelona de balcons amb bicicletes i aires condicionats. De guitarres nocturnes que guien els navegants de matinada. Aquella que dorm la migdiada els dissabtes per la tarda, aquella que no plorarà el dia que ja no hi siguem entre els seus carrers. I pq no, la Barcelona de les obres de Lesseps, la que talla el metro en cap de setmana i t'obliga a baixar caminant, la que fa vaga de conductors de bus. La Barcelona dels camions de escombraries a mitjanit, la que vesteix de parets grises per la pol•lució. Inclús la Barcelona que tolera a inconscients que tiren petards des d'un 4º. Barcelona va ser una de les millors decisions que he pres. I tot els nous aires que bufen cap a l'interior, navegaré mentre pugui contra corrent, cap a mar obert.

Dies i dies

En el calendari hi ha dies i dies. Però avui, tot i el xivarri que ressona incoherent dins el teu cap, és un dia especial. Avui és el teu aniversari. Tants anys a l'esquena, que el recompte es fa gairebé impossible i en l’oblit reposa ja tot allò que es perdrà quan tu ja no hi siguis. M'agradaria creure que sempre seràs amb mi, al meu costat. Vetllant per mi com fins ara. Se que en el fons perdones les meves absències i que no trobaré mai en el món algú que m'estimi de la manera que tu ho fas. Per això en secret, en silenci, faig lloc al meu amor per tu en aquest dia tan atrafegat. Somnio algun dia convertir-me en el que tu ets per mi. Sempre seràs el meu punt de partida i el de tornada, el meu refugi de la misèria del món, un amagatall on el dolor no sap arribar. M'obres les portes de bat a bat del teu cor i és allí on encara sóc infant que juga sota el sol d'estiu en el terrat. Els cops de la vida m'han ensenyat que hi ha coses permanents, pilars que no ens deixen caure. Tan sols et puc donar les gràcies per haver fet per mi tot allò que m'ha fet tan feliç al teu costat. I malgrat no dir-ho sovint, t'estimo.