Tarda de Cupcakes

Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.

Cinc Plats

Les fusions sonen molt faishon i de vegades prenen un sentit únic i exquisit. I si a més s'hi suma una atenció i tracte del mateix nivell doncs el resultat senzillament és espectacular. M'agrada escapar-me de tan en tan i perdrem per un món culinari ple de olors, sabors i bones converses. I si pel cafè tenim un bon debat sobre temes laborals i ètics doncs millor que millor. Bé, potser vist des de fora semblava més un galliner però ens importa el que pensi la gent? Un restaurant més que recomanable sempre i quan hagis acabat de cobrar.

Discusions

Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família.

Algú

De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre.

En busca d'un milionari

Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Potser és que el meu milionari no està en aquesta terra i hagi de fer maleta i buscar més enllà de les muralles.

La foto de la nit

Les tocaies, les de sempre i com sempre. Fotos de gala en una gran nit.

2º Torneig de Bowling

Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!

Camí d'un destí

Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!

Cero patatero

Es el resultat que obtens quan esgotes l'unica possibilitat que tenies i a sobre t'equivoques. Caca de senyals que no funcionen mai.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyals

Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi.

Nits de festa

Potser aquestes hores el cervell ennuvolat per l'alcohol i la festa d'ahir no sigui capaç d'escriure línies rectes. Potser encandilat per la il•lusió de coses noves i tardes agradables es deixi portar càndidament per un corrent lent d'hores mortes. Són les conseqüències d'un sopar en dijous.Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.

Avui que fas anys, tans anys.

Ara que fas anys, tans anys. Ara que encara estàs amb mi, sempre amb mi. T'he trucat que encara estaves al llit, fent el ronsso fins l'hora d'esmorzar. Tu que tens el temps a les teves mans, enganxat al rostre, al somriure. Fas de la vida el pots o el que et deixen, o el que vols. Refunfunyes d'amagades i en veu alta, enfadat per la teva al•lèrgia a la maduresa. Enfadat amb les orelles del llop i els contes que acaben. Ets tan part de mi, que sense tu no seria jo. El meu refugi del món, la meva llum quan amenaça l'obscuritat. Ara que fas anys, tans anys no t'allunyis de mi encara que la son et vingui a buscar!

De retro

Avui que anem de retros.

La Charla del Pescado.

Romancero

De petita en el llibre de les classes de castellà vaig trobar el que era un poema. Sense voler i a força de llegir-lo, les seves paraules se'm van quedar grabades. Després de mil anys encara puc recitar el principi, però la història la recordo perfectament. Avui l'olor d'un llibre me l'ha tornat al cap i l'he recuperat de nou.

Madrugaba el Conde Olinos,
mañanita de San Juan,
a dar agua a su caballo
a las orillas del mar.
Mientras el caballo bebe
canta un hermoso cantar:
las aves que iban volando
se paraban a escuchar;
caminante que camina
detiene su caminar;
navegante que navega
la nave vuelve hacia allá.

Desde la torre más alta
la reina le oyó cantar:
-Mira, hija, cómo canta
la sirenita del mar.
-No es la sirenita, madre,
que esa no tiene cantar;
es la voz del conde Olinos,
que por mí penando está.
-Si por tus amores pena
yo le mandaré matar,
que para casar contigo
le falta sangre real.

-¡No le mande matar, madre;
no le mande usted matar,
que si mata la conde Olinos
juntos nos han de enterrar!
-¡Que lo maten a lanzadas
y su cuerpo echen al mar!
Él murió a la media noche;
ella, a los gallos cantar.
A ella, como hija de reyes,
la entierran en el altar,
y a él, como hijo de condes,
unos pasos más atrás.

De ella nace un rosal blanco;
de él, un espinar albar.
Crece el uno, crece el otro,
los dos se van a juntar.
La reina, llena de envidia,
ambos los mandó cortar;
el galán que los cortaba
no cesaba de llorar.
De ella naciera una garza;
de él, un fuerte gavilán.
Juntos vuelan por el cielo,
juntos vuelan para a par.

Busco pis

Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.
I curiosament, pensant en el que necessito, és on m'he vist atrapada per una condició la qual no m'havia plantejat fins aquest precís moment. On posaré les meves sabates???
Suposo que tots tenim les nostres manies, els nostres capricis, els nostres secrets més ocults. I jo tinc un que molt al meu pesar ha absorbit molt del espai que tinc. Una muntanya de sabates que ni tan sols se d'on han sortit, totes les he comprat jo? Però si la majoria ni me les he posat més dues vegades. Com he pogut acumular aquest numero indecent, com he estat capaç de comprar compulsivament al llarg d'aquests cinc anys un numero incalculable de sabates? Mai les he comptat però de segur que en surten més de deu per any. I el fet és que he de fer neteja, he de desfer-me dels trastos innecessaris, que la mudança, tot i que curta, serà molt dura.
M'agraden les sabates de tacó, tacó d'agulla, quan més altes millor, però després no se caminar, són anatòmicament impossibles de dur. Però són boniques, estilitzen un peu contorsionat, són elegants i amb el vestit adequat donen un toc de glamour. Clar que només les porto a la feina i ni tan sols per sortir de festa són compatibles.
Però les guardo com un tresor, com un secret amagat sota el llit a l'espera de viure la vida que ens vam prometre.

Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.

Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?

Osset

Assegut davant meu fas cara d’enfadat. Amb la mirada enfosquida pel temps, arronses el nas i no mous ni un pel esperant una resposta que no se d'on treure. Se que no he complert les promeses que et vaig fer. Et vaig parlar de dies llargs plens de sol, et vaig parlar d'un món meravellós, et vaig prometre rialles, et vaig parlar de la felicitat. Han passat els anys i dorms en la foscor de dins d'un armari. Per casualitat avui t'he trobat de nou i t'he tret a passejar en un atac de culpabilitat. Vas venir amb mi pq et vaig prometre una vida sencera amb dies de colors i només t'he ofert soledat i oblit. No tinc excuses per donar-te, t'he estafat i t'he fet immortal. Mai m'han agradat els ossets de peluix, i en canvi ets l'únic que guardo. Ets una joia que guardo en el més absolut secret. Ningú sap de tu.
Segurament no et consolin les meves paraules quan de nou et torni a desar dins l'armari, per no tornar-te a obrir en anys. Ho sento, de debò que ho sento.

Les tietes

Potser aquesta entrada es mereix molt més del que sóc capaç, molt més del que les meves paraules són capaces de dir.

"Les tietes, tres dones petites i cridaneres. Cadascuna amb les seves virtuts i segons la opinió de les unes amb les altres, molts de defectes. Les tietes riuen i juguen a cartes, repartint cigrons i alguna pesseta oblidada en el fons d'un calaix. Les tietes tenen fills i nets, potser alguna només té un marit enfurrunyat que no està mai content amb res. Les tietes parlen i parlen, tenen temps i coneixen tothom. Canten a la coral, van a la piscina i sovint van a dinar de restaurant. Viatgen, van a Benidorm, ballen la Paloma i segueixen rient sorpreses per una joventut que mai van poder gaudir. Les tietes no han tingut una vida fàcil, totes elles han perdut molt pel camí. Tot i així l'una no para bastó en mà, puja i baixa, s'emociona amb el Barça i cuida d'uns nets adults, que la cuiden ja més a ella. L'altre pentinada sempre de perruqueria ja no pot fer molt amb les mans, i mentre es queixa i es queixa va fent el que pot, desvivint-se sempre a la seva manera pels fills, admirant uns nets perfectes. Contemplant sempre la fotografia del seu marit just abans d'anar a dormir. Li explica com li ha anat el dia i li somriu tristament pq el troba a faltar com el primer dia, malgrat el pas dels anys. I l'última tieta cuina com els àngels, es mossega les ungles i te un secret. Més seriosa que les altres guarda fotografies de tots els nets dels seus germans, la trena de la seva fillola i un munt de roba que ja no li va bé. Li agrada el sol, la platja i un passat que ja no tornarà. Condemnada a fer un camí que va escollir. Condemnada a viure sempre amb una ombra dins del cor. Pq quan va perdre el seu amic, el seu amant, el seu marit, el món se li va tornar gris i es va tornar a casar pensant-se que així el podria oblidar. Te un secret que li ronda pel cap totes les nits, se sent culpable per haver-lo enganyat però mai l'ha oblidat.
Les tietes van sempre de tres en tres, les tietes van sempre juntes."

SOC LLIURE

Inspiro, expiro.... inspiro, expiro....
L’emoció recorre tots els nervis del meu cos. Per fi sóc lliure, per fi he deslligat l'últim lligam del meu passat que em retenia presa. Per fi he acabat la carrera, he aprovat l'última assignatura que tenia pendent, que no hi havia manera d'aprovar. Sóc lliure, del tot! Aquest any està sent un gran any. Gent això s'ha de celebrar!!

Quan arriba el moment de marxar.

Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.

No t'oblidis

No t'oblidis de que jo també t'estimava. No t'oblidis de les nostres rialles. No t'oblidis de totes les pizzes que no vam menjar. No t'oblidis de lo malament que cantava.. No t'oblidis de lo molt q em vas ajudar. No t'oblidis de guardar-me l’últim bocí. No t'oblidis que sempre em canviaves la cervesa. No t'oblidis q una vegada em vas portar en braços per un carrer mullat. No t'oblidis que no vull vi per sopar. No t'oblidis, de no oblidar-me...