Allà vamos!

Just aquesta hora l'avió està en la pista d’enlairament. Els motors al màxim i ja correm com el vent, més i tot. Agafada al seient el cor i la panxa ja son un de sol entre els nervis i la por. Sempre hem dona per pensar, i si passa alguna cosa?? I si no torno?? De fet sempre que marxo m'agrada deixar les meves últimes voluntats algun responsable capaç d'impedir que la meva mare faci una missa catòlica en la meva memòria. Sempre rep algú, un testament a mitges, ja que deixo encàrrecs i res de valor. Se que no els hi agrada, que els fa recordar, pensar coses que no agraden. Però és que realment hem preocupa, no sóc creient, al menys no de la manera que ells volen. Així que una cerimònia laica seria el millor pq pugui descansar en pau. Com en un aniversari, com en una boda, només aquells que estimes i t'estimen de debò, la resta es poden quedar a les portes que no hi tenen cap compromís.
Valdrà més que deixi de pensar tot això o l'avió no passarà de Sabadell. És el principi d'un gran, llarg cap de setmana, ja tindré temps de tornar a pensar en tot això a la tornada. La llumeta dels cinturons ja s'ha apagat, és l'hora de fer la becaina que tan m'agrada en aquests moments, mentre al meu costat es miren la guia i rondinen amb tot el que haurem de caminar. Jo somric, el deixo dir, tots són iguals!! Quan desperti se que ja estaré a Portugal, i la seva olor, els seus carrers, la seva pau i la seva pluja es burlaran de mi per no haver pogut resistir la temptació de tornar.