Sant Quintí

Avui és el sant del meu rebesavi. Un senyor pèl-roig, amb males puces i una mica faldiller. No és que jo l'hagués conegut, senzillament el conec a través dels ulls del meu avi. A través dels ulls d'un nen de la postguerra, que va perdre el seu pare, i juntament amb la seva mare i els seus germans es van veure evocats a la gran misèria que va haver de viure tota la gent de la època. Rectifico, la majoria de la gent de la època. I és que el meu rebesavi era el capatàs d'unes finques el qual de menjar no li faltava. Però mai va tenir la gentilesa de compartir amb els seus allò que tan mancava. Però de ben sabut que escalfava el llit de dones casades i corria el rumor que més d'un fill bastard, que altres homes passaven per seus, corria per la zona. De fet, hi ha un senyor que podria ser el germà bessó del meu avi que viu per terres castellanes i que tothom te assumit el seu origen.
I tota aquesta història familiar de familiars que no conec, de gent que no podria dir estar orgullosa de la qual descendeixo només pq avui és el dia de Sant Quintí. Un dia el qual passarà a les nostres memòries només pq és per fi l'últim dia de tots, de cinc anys extraordinaris.

Diferents impressions

De vegades, per no dir sovint, ens deixem endur per les primeres impressions. Pel que de cop i repent ens fa sentir aquella persona que acabem de conèixer. Per una impressió errònia, o no, del que ens transmeten els desconeguts. Però aquesta impressió necessariament no te pq coincidir amb la que el desconegut te de tu. Avui que he sabut les dues versions d'un d'aquests instants, me enfadat. Sí, i això que la cosa no va amb mi, o potser si i molt mes del que crec. De segur no m’hagués hagut d’assabentar. Ara, he pres partit. Ho he trobat estúpid i infantil, no era per tant. Però el pitjor de tot es que, amb el pas del temps, veus com els que tan deixen fer i dir el que vulguin no recorden que un dia, i no molt llunya, van ser ells qui no es tallaven ni un pel en comentaris i exigències. Que sense ser fetes de mala fe sí eren abusives i de mal gust. En fi mal regust de boca en un dia tan important. En un dia que hagués pogut ser l’últim. I com diu una persona a qui m'agrada llegir, jo avui agafaré el zèppelin i volaré lluny d'aquest moment pq no es digne, ni ha estat a l'alçada de les expectatives.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Moments irrepetibles i fotos desenfocades

La foto, borrosa, mal enquadrada i poca llum. El moment irrepetible, la nit per no oblidar mai. Aquest cop prometo no oblidar que el primer sopar va ser un bikini amb pernil salat, ni que la primera cançó va ser la de Friends. Sort que us tinc a vosaltres que sou sempre un complement molt important a la meva memòria.

Acordions (La Noyée)

En aquests dies que sonen els acordions sota la pluja gris i tot fa recordar a Paris i encara no tinc molt clar el pq, arriben les visites d'amics de terres llunyanes i porten alegria i llum. Porten moments inoblidables sota el braç entre farines i sucre glaç. Porten també mil històries d'aquelles noves terres que ja anomenen casa seva, porten idees noves per noves formules que endolciran rialles. Un munt d'aniversaris per celebrar coberts per una fina capa de fondant de color del cel.
És ara que vol sortir el sol que ja tenim el numero del pròxim sorteig en el que ens farem immensament rics i ja no haurem de treballar mai més. I podré viatjar tranquil•lament tan de temps com vulgui i tornar o no a una casa que ja anomeno casa meva. I podré tornar a Paris, a Roma i a Hoi An.
Ara que sonen els acordions en la banda sonora de la meva nova tardor, ara que venen els amics de terres llunyanes, ara que vol tornar a sortir un sol somrient ara és el moment de ballar, de tararejar cançons alegres, ara és el moment en el que hem d'estar més animats! De sentir-nos feliços, de somniar.

Tinc molta son

No se pq serà, potser només és el canvi de temps, la proximitat del canvi d'hora, les fulles mortes que cobreixen Barcelona o l'aire del nord que bufa últimament, però jo tinc molta son. Passejaria per casa en penombra, arrossegant les sabatilles pel terra, amb la bata del pijama i mig despentinada. M'estiraria hores i hores mirant el sostre de l'habitació escoltant el sorolls que fan els veïns a dins les seves cases, els cotxes passar quatre pisos més avall i el trompetista que tinc com a veí de l'edifici del davant, que assaja una vegada i una altre la mateixa cançó, desafinant i sense defallir. Voldria que plogués, a bots i barrals, sentir els trons ressonar dins el meu pit i deixar passar la vida en un llindar tranquil i calmat. Donar corda al tocadiscos i ballar pels carrers d'una ciutat adormida.

Tardor d'octubre

Pq serà que la tardor, l'octubre, sempre ve acompanyat de banda sonora??

Amelie.

Vull saber?

M'agradaria, o no, saber que m’esperarà dema? Si pogués veure per un foradet tot allò que esdevindrà... Potser llavors fa temps hagués agafat les maletes i hagués emigrat a una altre vida! Volem o no saber el nostre futur? Vivim amb l'esperança que el dema sempre serà millor o inclús a vegades somicant per un passat que ja no tornarà. Però sempre descontents amb un present efímer i inestable. Dema. Que serà de nosaltres si ho poguéssim saber. Jo, de segur hagués viscut aterrada comptant els dies per allò o per allò altre. Ara que visc en la ignorància de no poder saber tinc fe i esperança que dema serà segur un dia millor.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Sense marxa enrere

Hi ha moments en la vida que conviuen el passat, el present i el futur. Viure sobre el canvi, girar i ser conscient del gir. Paraules, promeses, cites, pizzes i series. Qualsevol lloc serà millor i serà pitjor. Qualsevol lloc serà, segur, un camí a recorre sols.
Ja no serà mai més una clau blava que obre les portes del cel, ni una bústia oberta. Serà només el que vulguem que sigui, serà només un futur entre molts a escollir. I per sobre de tot continuarem sent el que hem estat fins ara, pilars, llaços vermells, passat, present i futur.

Per fi ha arribat el dia

D'acord, avui estic que tiro coets. Tan contenta com si m’hagués tocat la loteria o hagués trobat el significat de la meva vida. Tan contenta que sortiria al carrer a trepitjar fort Barcelona, gaudir del canvi climàtic i de l’anomalia que jo estigui contenta i feliç. I és que tot i pensar el contrari avui per fi serà oficial, súper oficial!!! I tinc un formigueig nerviós a l’estomac i em posaria a ballar, a cantar, i riure, molt. Després de tots els nervis viscuts i de les obscuritats assetjant els meus dies, avui les coses s’han girat del dret i el món ja no està del revés. I cantaria i ballaria, saltaria i riuria. Aniria de concert, al gym i a la platja. Aniria de festa i de viatge, un viatge molt lluny. Pq avui em sento plena d’energia capaç de tot (sí, avui em trobo al cap de munt de la meva muntanya russa emocional). Somnis que es fan realitat i projectes de futur que emmascaren la rutina avorrida. Serà just com jo vulgui que sigui, serà just tot el que vull que sigui. Serà com sempre havia somniat i serà tot per mi!

Extrems de fils

Avui, tirant de dos fils, buscant l’extrem de temes diferents m’he sorprès veient que l’extrem d’un era el final de l’altre. I m’he quedat mirant un fil que just em portava a l’altre mà, sorpresa, amb cara tonta, m’hagués posat a riure. I tot i corre el risc de semblar una boja m’he sentit inspirada i alegre, malgrat el dia gris que porto. Els ulls oberts com a pomes i un somriure estúpid d’orella a orella, pensant que el món de vegades és sorprenentment petit. I que a vegades comparar taronges amb peres no és una idea tan descabellada, no? Hi ha qui diu que tots entre tots estem connectats per menys de set vincles. Potser no només nosaltres estem connectats els uns amb els altres, potser tot està connectat. I si fos així doncs no estem tan sols com creiem. Així tirant de contactes podríem acabar a l’altre punta del món escoltant una cançó que surt en una pel•lícula i a la vegada pels altaveus d’un cotxe camí de casa.

Algú s'ha adonat que és un dia gris?

Stigmas

Just ahir ho pensava. Com qui no vol la cosa estava desenvolupant una nova teoria metafísica. Bé, diguem-li teoria a la norma general dins d'una realitat totalment subjectiva. I és que el esdevenir d'uns fets o exposar sobre la taula un moment en concret m'ha fet adonar que d'alguna manera som esclaus del nostre passat. Però no parlo dels actes que han esdevingut a la nostra vida, si no de molt més enllà, de la vida dels que ens precedeixen. I a la vegada aquests dels seus antecessors. Una cadena sense fi, en definitiva. D'alguna manera que encara no he arribat a esbrinar, tot i viure en una societat lliure (i sempre parlo teòricament), en un sistema capitalista i diplomàtic (recalco lo de teòric), no som més lliures que tota la gent que viu sota els estigmes d'una casta a la India.
La casta dels brahmín (sacerdots), la casta dels khatriya (guerrer),els viasya (comerciant) i els sudras (classe més baixa).
Pq naixem com morim, i els fets esdevinguts entre un fet i l'altre no son més que repliques inexactes del que un dia van fer els nostres pares i els nostres avis. Arrosseguem errors, maneres de fer, sentiments i fins hi tot arrosseguem vides dins la nostra pròpia vida. Llavors lluitar per uns somnis els quals surten del que esta establert potser no és més que una utopia a la qual només uns privilegiats arriben.

No se, segurament hi hagi de donar unes quantes voltes més per acabar de polir molts dels buits que te aquesta teoria...

Negatiu

El fet és que cadascú és com és. El fet és que sóc negativa i no ho puc evitar. Potser, i només potser, si brilla el sol i les coses estan tranquil•les puc ser una mica més gris. Però en altres temporades caic en la rutina d'haver de demanar disculpes constantment i les coses es tornen més fosques que de costum. I ja m'ho diuen, i sóc capaç de reconeixeu, però no vull fer-hi res.
I si per postres la rutina s'omple de traves i pals a les rodes doncs deixem-ho corre. Pq requereix massa energia ser positiu, requereix molta energia fer realitat els nostres somnis. I canviar no és al nostre abast. Serà el mal karma, serà. Serà que no ha de ser i anar contracorrent senzillament no esta fet per mi. Serà que si les coses no surten a la primera em torno daltonica i ja ho veig tot en blancs i negres. Serà que cadascú és com és i jo sóc així.

Coses que quedaran pendents.

Quan al llarg de la nostra vida prenem una decisió deixem escapar trens que difícilment tornaran a passar. Jo porto camí de deu anys penedint-me o preguntant-me que hagués passat si hagués arriscat la meva seguretat per una aventura d'aquelles que de segur hagués explicat als nets (que ja no tindre). I cada any com un ritual em presento allà en la data clau per trobar-me de nassos contra una estació de tren buida. Pq se que per allà passarà un tren sense parada i el veuré passar de llarg, un any darrera un altre. Suposo que es una manera de castigar-me, de maltractar-me, de fustigar-me. Estic convençuda, com ho estava llavors, que l'aventura hagués acabat molt malament, però no m’hagués passat la vida penedida d'haver estat tan covard. Com diu una bona amiga: penedeix-te sempre del que no has fet mai del contrari.
I ara un cop passada la vida ja no hi ha valor per un somriure ni un que tal la vida. Ara que vivim d'empentes dissimulades i moments que no es repetiran soc incapaç de reunir el valor de mirar-te de nou a la cara i preguntar-te que tal et tracta la vida... Pq ja se que seràs pare, que vius tranquil amb algú que t'estima i que tampoc trobes el valor per venir a dir-m'ho com si res.
Trens que passen i passats quedaran. Potser l'any que ve trobi les forces que no he trobat tot aquest temps, qui sap si potser ens trobem de nou en l’estació i puguem parlar del temps com dos coneguts mes.

Octubre?

Ho heu vist? L'octubre ja s'ha colat en les nostres vides sense fer soroll i fent de les seves. L'octubre ja no porta penes ni tan sols records d'altres vides. L'octubre ve amb la cara neta i les mans a les butxaques, però amb un mig somriure maliciós que anuncia nous futurs i nous passats. El meu "octubre pudent" no es mes que un nen petit maquinant noves malifetes. Se que hi haurà llàgrimes, comiats que no finals i futur. Per fi l'octubre porta llum i demas. M'ha obert les portes i ja no les vull tancar. Moments de canvis reals, de lluitar pels somnis, d'empentetes d'aquells que ens estimen. Ara que per fi ja surto en els agraïments d'un llibre (i en primer lloc!), ara que se que totes portem el camí a Damme gravat en la memòria i mes endins, ara se que no em podrà retenir res per llençar-me endavant. M'agrada que sigui l'octubre qui em recordi aquests detalls de la.meva vida que amb tanta facilitat oblido quan les ombres volen tornar.
Ho heu vist? L'octubre torna a viure entre nosaltres i ja no fa por, ja no diu allò que no s'ha de dir i nomes somriu al hivern que s'acosta.
Published with Blogger-droid v1.6.8