Sant Quintí

Avui és el sant del meu rebesavi. Un senyor pèl-roig, amb males puces i una mica faldiller. No és que jo l'hagués conegut, senzillament el conec a través dels ulls del meu avi. A través dels ulls d'un nen de la postguerra, que va perdre el seu pare, i juntament amb la seva mare i els seus germans es van veure evocats a la gran misèria que va haver de viure tota la gent de la època. Rectifico, la majoria de la gent de la època. I és que el meu rebesavi era el capatàs d'unes finques el qual de menjar no li faltava. Però mai va tenir la gentilesa de compartir amb els seus allò que tan mancava. Però de ben sabut que escalfava el llit de dones casades i corria el rumor que més d'un fill bastard, que altres homes passaven per seus, corria per la zona. De fet, hi ha un senyor que podria ser el germà bessó del meu avi que viu per terres castellanes i que tothom te assumit el seu origen.
I tota aquesta història familiar de familiars que no conec, de gent que no podria dir estar orgullosa de la qual descendeixo només pq avui és el dia de Sant Quintí. Un dia el qual passarà a les nostres memòries només pq és per fi l'últim dia de tots, de cinc anys extraordinaris.