Els anys porten experiència, porten anys i per sort porten oblit.I quan la gent passa per coses similars intentes reconfortar-los explicant que els temps tanca ferides encara que ara no es pugui veure. Però a la vegada em sento a mi mateixa recitar un discurs enèrgic i enfurismat. Un rancor i una ràbia que neix de les entranyes i parla amb veu pròpia. I se m'escapa un riure tímid sota el nas, pq sóc capaç d'adonar-me que per sort i malgrat les meves paraules no hi ha dolor. Llavors procuro callar les veus rancoroses i canvio el meu discurs per un d'esperança i de futur. De canvis inevitables i d'una vida plena de projectes. De llum.
Quan veig lo dolenta que és la gent, lo cruel i despietada, ara sóc capaç de reconèixer el valor d'afrontar les coses de cara. Que ens equivoquem, segur, però sempre hi ha un demà millor. El canvi és necessari per evolucionar, per ser feliç, per viure la vida. Arrelar-nos és només senzill.
No hay comentarios:
Publicar un comentario