Me despido

Entra el frío del norte por las calles de la ciudad. La calefacción encendida y olor a naftalina en los abrigos. El mundo se tiñe de gris y las luces de navidad apagadas añaden más sensación de frío. No me gusta el invierno.

Hablamos casi cada día, tu voz saliendo por el auricular suena fuerte a veces y mi corazón se llena de esperanza. De sueños imposibles y eternidad. Pero luego llega el momento de la despedida y nuestros miedos aparecen de nuevo. Empiezas por decirme adiós y yo acabo disimulando las lagrimas para que no te des cuenta que no seré fuerte cuando llegue el momento. Me dices que me quieres, que siempre me has querido. Yo te quiero, siempre te he querido. Con toda el alma. Un sentimiento extraño se apodera de mi y te lanzo todos los "tequiero" que me quedan por decirte, todos los "tequeiro" de una vida entera sin ti, se amontonan uno detrás de otro y se mezclan con las lágrimas que no dejan de caer. No quiero que veas mi miedo, que intuyas mi pánico a la vida sin ti. Se que te estas despidiendo de mi por si no hubiera otra llamada y yo me despido de ti por si no tuviera la oportunidad de estar contigo cuando decidas abandonar.

Y sin saber muy bien como acabo colgando el teléfono, me quedo en silencio en medio de la gran ciudad, las calles llenas de gente, coches, luces, frío, más gente, más coches, más frío. Te quiero.

Querido amigo invisible:

No se quien eres, ni si me quieres. Llega Navidad, me gustan las luces, los regalos y los largos paseos por la ciudad. Me gusta el va i ven de la gente, encogidos dentro de sus abrigos, guantes y bufandas. La noche fría sobre el asfalto, el vaho de las sonrisas, el crujir de las huellas en la escarcha.
Soy una persona con gustos extraños. No me regales collares ni me invites a los bares. Me gusta el sol, la playa y las hamacas. El olor a bizcocho al entrar en el portal, un juego de niños al otro lado de la pared. Acariciar con los pies las sabanas al despertar y perderme en un día de lluvia.
Sueño en patchwork y todos los lunes tendrían que ser lunes al sol.
Querido amigo invisible, espero verte pronto.
Con todo mi cariño,

Yo.

Vieires

Quina tonteria desitjar bon dia, quina tonteria desitjar un bon cap de setmana. I per la comisura dels llavis s'escapa un somriure nervios amb aires de Portugal. Bom fim de semana, obrigado pelo sorriso.

Dia de San Crispi

Benvinguts a la festivitat de San Crispí. Si, com ho sentiu, si consulteu el santoral avui és el dia de San Crispí, felicitats a tots els Crispins (si és que hi ha algú que es digui axí). Avui estem de festa grossa doncs fa un any vam decidir que seria el patró de tots els "comptables". Com que desconeixem si de veritat existeix o no, doncs ens hem inventat l'excusa perfecte per menjar unes pastetes i fer una mica de festa. Avui és també una festivitat sense H, una festivitat on una vegada més es demostra que no sempre són les coses com un creu. L'amor és relatiu al igual que tantes altres coses, al igual que l'amistat i no sempre tenen el mateix valor. Decepcionant, sí, però així actua la vida sobre allò que no te valor ni val la pena lluitar. I tot i ser un dia molt feliç us deixo amb una cançó una mica trista...(Otra Vez - Coti)

Passejant per Internet

Avui m'he fet un fart. De mirar webs i webs de tots colors. De mirar idees i renovant de velles per engegar un projecte nou. Aquesta vegada serà més gran, aquesta vegada som dues persones engrescades en aquest nou projecte. Dissabte marató per Bcn, omplint els pulmons d'aires cosmopolites i cert punt cottage. Bé jo ja m'entenc.
Potser un dia no molt llunyà pugui mostrar la creació al món. Qui sap si no caldrà seguir somniant??

Una cara amiga

Torno a estar per aquí, sí, ho se... fa dies i dies que no m'hi passo. Bé, us enganyo pq si que hi passo però em trobo que no tinc res a dir. Ja ho te això l'octubre.
Fa dies també que la gent em renya per no escriure (sense voler fer-me la important, es clar, que la gent són tots gent de casa). Però avui he rebut un mail, la resposta a un mail que he enviat. Era un mail que rondava pel meu cap feia setmanes però mai trobava el moment adequat per enviar. I és que he anat de bòlid. Amb la feina fins al coll, recuperant-me de les vacances i els caps de setmana per no oblidar. Doncs com us deia, avui he rebut un mail que m'ha alegrat la tarda i és que hi ha gent (i se que em repeteixo) que no cal tenir diàriament a la teva vida, no cal veure sovint, ni tan sols trucar de tan en tan per saber que hi són. Per sort tinc gent així al meu voltant i per això al rebre noticies seves fa que els dies de tardor no siguin tan grisos.
I estic contenta.
Aquest octubre pudent està resultant peculiar, doncs em trobo alliberada de tot lligam i ja no queda fang en el meu interior. Però el món busca el seu propi equilibri particular i ara resulta que el fang es fora de mi. Les coses es compliquen i es recargolen. El fang busca la seva porta d'entrada, ho intenta una vegada i una altra.
Em sento forta en mig de la tempesta però no se si en realitat ho sóc o només ho aparento pq és més fàcil que aixecar-se de nou.
Per això, quan algú al qui aprecies i admires fa un "break" al seu temps apretat i atrafegat per fer un cafè, somrius i acceptes.

Comando J

Ha estat un cap de setmana genial, d'aquells que vols repetir i mai trobes el moment. Per sort un cop l'any tenim una cita obligada en alguna part del món. He rigut, he tornat a menjar gelats de San Crispino, pizzes al carrer, passejar per el Trastevere... i totes aquelles coses que pots fer mentre et perds per Roma.

Aquesta nit dormo a Roma

Deu minuts i acabarà la jornada laboral. Deu minuts i el compte enrere es posarà en marxa. Després de molts dies, de ni tan sols poder pensar-hi aquesta nit agafem l'avió camí de Roma. Serà només un cap de setmana, però serà genial!

La maleta a mitges, tot escampat sobre el llit, decisions d'últim moment... estic estresada...

I sobretot la moneda per tirar a la Fontana di Trevi per poder tornar-hi.

Quan l'Octubre pica a la porta.

Hem canviat d'estació i com qui no vol la cosa els dies s'han anat escurçant. S'han anat encongint. Al canviar d'estació arriba la tardor, que tan m'agrada, i aquesta porta l'octubre que ja no espanta. Però aquest any l'octubre ve carregat d’enyorança i tot i que no li vull fer cas, s'ha colat per l'única porta que quedava oberta. M'omple les nits de somnis "extranys" de cares lleugerament familiars. Barrejant el passat i l’oblit. Un neguit s'ha instal•lat de nou allà on resideix la calma i durant els dies només regne el mal humor.
I respiro.
Només respiro.
Deixo passar els dies pq l'octubre sempre passa. I arribarà Novembre i tal dia farà un any...

I si fos veritat??

De vegades només necessites una nova idea per a engegar la maquina dels somnis. Aquest vegada queda tot molt i molt lluny... però i si fos possible??

Mahayana Temple

Probability of succes: Exellent
Wherever in the world you may travel,
some mystery you sure will unravel.
A simple mallet dug of from gravel
may turn to be a presindent's gavel.

Probabilidad de éxito: Exelente

En cualquier parte del mundo puedes viajar,

algún misterio seguro irás desvelando.

Un simple mazo excavado de la grava

puede llegar a ser un martillo de presindent.

In the Heights (Broadway)

Carnaval en el barrio...


No me diga...


I la més espectacular: Paciencia y fe...

Tot passejant

Ahir era el meu segon dia de feina després d'unes curtes però intenses vacances. Ahir era un dia calorós, doncs ens assetja l'última onada de calor d'aquest estiu "extrany". I com que la vida transcorre a un ritme pausat i lent vaig perdre l'autobús (i és que aquests no entén de vides relaxades). Així que vaig decidir contra la meva naturalesa pujar caminant a casa. Tot gaudint de la ciutat, el seu poc trànsit, els carrers mig buits, de l’asfalt calent i l'aire dens. No se en quines coses aniria pensant jo mentre girava per Travessera i enfilava cap a Balmes. Que de sobte vaig topar-me amb una persona que feia anys que no veia i no esperava trobar. Casualitats. Els colors em van pujar a les galtes i el cor bategava amb força per l'ensurt. Sempre em passa quan la vida fa cantonada. Vaig sortir de la citació tan bé com vaig poder, ventilant ràpid el tema doncs no sabia que dir. Encara que en el fons, molt en el fons, confessi mig a contra cor que hem va fer gràcia tornar a veure el seu rostre. Buf, ja ho he dit. Va ser un instant, en prou feines un minut. Ahir era un dia com qualsevol altre i de sobte va girar cap a muntanya.

Ja som de nou aquí.

Wau!
Quin estiu, ha estat genial. Genial, increïble, emocionant, inoblidable, esperançador i sobretot creador d'idees noves, de noves il•lusions, de nous rumbs, de nous projectes, de noves possibilitats.
I la companyia, com sempre, la millor possible.

Testament Vital (Remember me)

Si desapareix-ho en el gran blau no ploreu per mi, doncs estic on vull estar i sóc qui vull ser.
Si no torno, seguiu sense mi el camí, no puc ser més feliç.
He tingut una vida plena i he experimentat la majoria dels sentiments possibles d'aquest món, m'he equivocat i m'he tornat aixecar, i serà així fins que tot sigui blau.
He rigut fins caure de cul a terra i he plorat fins estripar-me l'anima, he estimat com només s'estima una vegada, i m'he enamorat de les coses senzilles de la vida una vegada i una altra.
He viatjat pel vell continent i he deixat una petita part de mi en cada petjada.
He estat adulta i he estat infant, he descobert secrets i n'he desvetllat tants d'altres.
No he fet grans coses només he estat aquí per contemplar el món i he vist coses horribles i he vist coses increïbles. I he estimat, per sobre de tot he estimat i se que m'han estimat. I sóc feliç.
Si desaparegués en el gran blau no ploreu per mi, estic on vull estar i sóc la persona que vull ser.
Seguiu sense mi el camí, jo us esperaré.

Divendres...

L'avió s'enlairarà i quan aterri estaré per fi a NY....

Hores previes

Els nervis a flor de pell just allà al costat de les picades del mosquit tigre. Apareixen les pors i els dubtes de lo desconegut. Sortir al món exterior, fora de la capsula protectora de la rutina. Vaig a complir un dels meus somnis. La maleta a mitges, repassar llistats... passaport, carregadors, càmera de fotos, sabates, .... Mapes, guies, idees.

Orgullo y prejuicio

Hem deixat passar els anys i la rutina arriba fins hi tot allà on tot era nou. Costums nous que desapareixen darrera els dies grisos d'un treballador assalariat normalet. Però la realitat ens colpeja quan menys ens ho esperem i de "cop i repent" necessites aturar el món i baixar-te. Agafar els teus mitjons blancs i enfonsar-te sota el fang per no sentir res. Per no sentir com el dolor t’estripa cada part del teu cos. Amb aquell regust amarg als llavis que encara no has pogut oblidar. Necessites autocompadir-te, arrossegar-te pel terra sobre la teva pena, no vols paraules de consol, no vols saber que demà hauràs de seguir lluitant. Pares el món per saber que també et vols rendir, i durant aquest temps et rendeixes. T'abandones al teu propi mal son, deixes escapar la ràbia, deixes sortir de dins teu aquell jo tan secret que no veu mai la llum del sol. El ser obscur que a vegades creu que ets. Aquesta nit el món es pararà només per tu, pq puguis perdre't en un món només per tu. La teva parcel•la de fang on poder-te rebolcar.

Aquesta nit és nit de Haagen...

Un momento para todo

Hay, dicen, un momento para todo, un momento para reír, un momento para llorar. Y en los tropiezos hay momentos para reflexionar. Pq hay verdades que posponemos, discursos que se trazan a lo largo de los años pero que nunca acabamos. A sido en estos días que he estado pensando en todas esas palabras que quiero decir, que quiero ordenar para ti. Se que se resumen en un simple "te quiero", pero no se me da bien eso de resumir.

Hoy tengo un momento para ti.
Después de días enteros sin descanso hoy por fin llega la paz. En el silencio es donde encuentro tu recuerdo y empieza a doler esa ausencia que insiste en llamar. Meditando sobre mi vida sin ti, sobre mi vida contigo, me sorprendí el otro día adorando tu voz. Te cogí la mano, acaricie tu rostro envejecido por los años. Bese tus mejillas como tantas otras veces, tu, lo hiciste antes conmigo. Te acaricio los brazos que reposan sobre sabanas blancas. Hablamos de banalidades y me repites que tienes una fotografía en la cristalera del comedor, donde aparecen dos niñas pequeñas. Una fotografía que me confiesas mirar a menudo, y creo entender que tu también echas de menos aquellos años. Habrá gente que no te perdone tus errores, habrá gente que hasta te guarde rencor por ellos. Pero esos errores te llevaron a ser la persona que conocí, la persona que me amo por encima de muchas otras cosas y que amaré hasta el fin de mis días, cuando nos volvamos a ver de nuevo después de que te hayas ido. Siempre has sido para mi la lluvia en mi jardín, el lugar más secreto, mi refugio del mundo. Te pedí una vez que no me faltarás nunca y no quisiste prometérmelo, me contaste que todo el mundo tiene su momento y que hay un momento para todo. Un momento para reír, un momento para llorar y ha llegado mi momento de aprender a dejarte marchar.

We go to Rome!!!! Andiamo

Se que en menys d'un mes estaré passejant per la "Big apple".
Però ja tinc un altre plan i m'encanta!
M'agrada tenir mil plans, no començar una cosa que ja tinc una altre en marxa.
Aquest cop no és una proposta, una idea o simplement un desig, aquest cop ja tenim els bitllets i és que meravellosament marxem a ROMA! M'agrada Roma, els seus carrers, els seus colors, la seva gent i com no, el seu menjar, els seus gelats. Marxem l'equip al complet, de nou i m'agrada. Estic nerviosa, estic emocionada. Dormirem en albergs, caminarem quilometres i riurem encara més. Aquesta vegada amb aires mediterranis i souvenirs en ruïnes. Seran dos dies intensos i segurament acabem estirant-nos de les orelles, però sempre quedaran les hores passades juntes a l'altre punta del món...

Vent

Bufa el vent i estic de tardor. A marxat definitivament allò que no m'agradava i ara toca mirar endevant. Però només hi veig tardor.

Bowling

Dijous tarda i perticipem en el primer torneig de bitlles que organitza l'empresa. Va ser una tarda molt divertida i al final vam acabar les segones per equips! Quin tip de riure encara tinc agulletes.

Cara o creu

Un dia despertes i creus que vas néixer per ser un perdedor. Els defectes s'amunteguen un sobre l'altre i fan que siguis una mala persona. Tan és el que facis o el que creguis, no guanyaràs mai, pq no ho mereixes. Mires aterrat la sort en els ulls dels demés pq saps que no podràs arribar a on ells estan. No sabràs la raó per la qual tan condemnat a ser qui ets tan sols patiràs les conseqüències de ser allò que no pots canviar. La realitat per més que ho intentis sempre t'atraparà convertint en cendres allò que construeixes sobre els núvols. Has nascut per ser l'ombra de la llum, per ser la cara oculta de la lluna. El teu rostre és tan lleig que espantes a tots els qui et miren i és que no pots amagar el que portes dins. Ansies posseir el secret que et trenca i et fa ser més miserable, si és que és possible. Et conformes amb els desperdicis de la humanitat i t'alimentes de les vides alienes. Les paraules boniques no arriben a les teves orelles i la nuesa del teu cos provoca xiscles aterridors en la nit. Ets un mostre que fa por i no ho pots canviar.

Opcions

De vegades coneixes una persona amb la qui t'agrada passar la tarda, fer una cervesa i parlar sobre el món. T'agrada anar a sopar i passejar pels carrers adormits. Seure en un banc a la fresca i mirar la gent passar amb els seus gossos. De vegades coneixes una persona amb la qui parlar resulta senzill, comparteixes riures i t'expliques la vida com si fos una pel·lícula. No cal res més, hi confies. És fàcil ser a prop seu i deixar-te portar amb l'esperança que no existeixi un demà. Menjar caramels amb gust a maduixa. La rutina s'instal·la de nou entre dues persones desconegudes que ja no comparteixen l'ultim bocí. I és fàcil estirar-se sota les estrelles i escoltar anècdotes sobre hobbits i el país de mordor. Adonar-te que les manies d'un són ara les manies de l'altre. Beure aigua fresca. De vegades coneixes una persona que no vols perdre i la perds i tot i així no passa absolutament res. Camines sense destí sabent que potser aquest cop serà l'últim, i no fa por. L'estiu no agrada a tothom. Només a vegades trobes aquell algú inesperat que es converteix en un amic que sap qui ets i encara així et somriu a l'altre costat de la taula i deixa que parlis sense parar. Són opcions que triem, que escollim voluntàriament. Quedar-nos o marxar. Fugir no és la solució. I potser alguna vegada deixi de cometre errors i tot sigui com ha de ser. De vegades coneixes una persona i tot és fàcil, només fàcil.

Quan tot és possible

Avui tinc la sensació de ser Sant Joan. Potser per la cançó que no puc treure’m del cap, potser pq tinc mil ganes que arribi aquesta nit. Hem sento il•lusionada, amb la sensació que podria ser un gran dia. I tan és, que al final de tot, la vida segueixi el seu curs i al tancar els ulls les coses no siguin diferents, l'emoció, les possibilitats, les esperances, la festa, l'alegria tot haurà valgut la pena. Amb els cabells despentinats i el rimel als peus el llit sempre serà la millor opció un cop el sol torni a sortir. A partir d'aquesta tarda les coses prendran un ritme frenètic que no pararà fins demà de matinada i no vull que parin, vull que passin!
Avui tot pot ser possible, una nit màgica, la meva particular nit de Sant Joan... una nit de estrelles, de calor i de bruixes. D'amics amb els que comparteixo el meu dia a dia, les meves penes i sobretot les meves alegries, i pateixen directament la meva afició a la reposteria. Avui, només avui i en secret serà una gran nit!

Applejack

Horari d'Agost (sick of love)

Primer divendres del mes de Juliol, menys de mitja hora per acabar aquesta intensa jornada laboral. Horari d'estiu, no és una ganga però és el que hi ha. L'emoció s'apodera del cos, la tarda sencera per fer el que vulguem, sol, platja, compres, la tempesta està a punt de començar obriu els paraigües!! Benvinguts a un nou cap de setmana per estrenar...

Veure amb els ulls

Preparats per mirar endavant, per obrir bé els ulls i deixar-nos guiar per la llum. Observar els colors i el món en tot el seu esplendor. Enrere queda la foscor i els seus aliats. Anem a la cruïlla de les cultures a celebrar un nou estiu, els nous projectes i el final d'uns altres. Brilla la tarda i fa una calor de por, ja ho te això Barcelona i m'agrada ara que la torno a veure de nou!

Ultimes voluntats

Ultimes voluntats.

Dilluns, 28 de Juny de l’any 2010.

Després d’un intent de pont, mal planificat, amb una temperatura exterior de 27º i una temperatura interior de -15º, els treballadors d’una empresa de serveis qualsevol (la vamos a llamar anonimamente JR) de guàrdia en la oficina un divendres per la tarda d’un pont de Sant Joan moren d’avorriment sobtadament a les 18:22h. Els seus companys els han trobat aquest mati quan tornaven de quatre dies i mig de vacances. Els cossos restaven immòbils asseguts a les seves cadires, sobre les taules davant de les pantalles d’ordinador. No estan confirmades les causes de tal desgracia col·lectiva. Fins el moment es treballa amb dues hipòtesis possibles. La primera és per hipotèrmia, el color blanquinós i les extremitats engarrotades fan sospesar aquesta com una de les principals teories dels policies forenses encarregats de la investigació. L’altre teoria mantinguda fa referència a les llargues hores d’esclavitud laboral a la qual es van veure sotmesos durant les lentes i pesades hores de divendres. L’hora del esdeveniment no ha estat concretat ja que va ser un procés progressiu el qual va anar afectant als treballadors d’aquesta empresa de serveis que anònimament anomenem JR. Els familiars s’apilen a les portes per demanar una explicació a la tragèdia i reclamen explicacions a l’atrocitat comesa de venir a treballar un divendres de pont i a més allargar l’agonia fins les 19h.
Un prestigiós equip de psicòlegs de QM estan donant soport als companys afectats supervivents de la tragèdia, doncs van gaudir d’un pont llarg i calorós en les platges del nostres país.
L’equip de mossos de esquadra encarregat de la investigació ha contractat els serveis d’un parapsicoleg per atendre les queixes dels difunts per tal de recollir més pistes sobre el cas.
A continuació adjuntem imatges escalofriants dels cadàvers trobats dins empresa anònima JR. Avisem de l’alt risc que corren de ferir la seva sensibilitat al veure les següents imatges, no ens fem responsables de les conseqüencies.

Diari un país.

30,29,28.....

En qüestió d'una setmana començarà el compte enrere. Un mes, tan sols un mes per marxar a NY, per llogar cotxe i perdre'ns per les carreteres americanes camí de Nova Anglaterra. Buscant els fars en la nit i l'olor a mar. Dormirem en motels de carretera i esmorzarem cafè dolent. Tot allò que veus en les pel•lícules i que ara farem nosaltres. Serà divertit. Serà tot allò que vulguem. Passarem per Salem i compraré una tassa amb forma de carbassa. Veurem balenes o això ens han dit. Anirem en ferri i segurament ens acabi plovent. Tot això amb gust a BlodyMary. Anem sense agenda, sense planing, seguint la direcció del vent.

Els numeros a vegades ens fan molt feliç

Ja veig la llum al final del tunel, al final de moltes coses, l'inici de la meva vida!

Temps era temps en la nostra història

Farà dos dissabtes vaig tenir una reunió d'aquelles que alguna gent sembla que els hi agrada tant. Fa quinze anys que va acabar 8è d'EGB i és el tercer sopar al que assisteixo. Van crear un comitè de festes que estan obligats a fer un sopar d'aquest tipus cada cinc anys. No és que m'emocioni, només vaig passar dos anys de la meva vida en aquella escola i la veritat és que el que millor recordo van ser els estius, això diu molt, oi?
Però tinc amigues que sí els es important i no els puc fallar. I de pas l'excusa perfecte per tornar a veure la M que des de que va marxar només ens veiem un parell cops l'any. I mirant les fotos de llavors, i mirant les fotos d'ara la veritat és que hem millorat molt. Bé, les noies hem millorat molt. Les malles i ciclistes amb samarretes amples de ratlles van fer molt de mal. Ara que som adults i paguem les nostres pròpies factures, la gent fa repàs dels dies viscuts i alguns el saldo continua sent negatiu.

Fent neteja

Un dia qualsevol de primavera la casa queda potes amunt, escombrar, fregar, rentar. Tot queda lluent per rebre amb els braços oberts la nit de Sant Joan. Sota el llit piles de sabates ordenades i llustrades, bolsos d'estiu i les xancles de la platja. Però sota el llit hi guardo moltes altres coses. Secrets. Una caixa plena de coses de ja fa molts anys. I de sobte em trobo de nou obrint la caixa de Pandora, des d'on surten vells fantasmes que no espanten i llegeixo de nou les nostres paraules.
Somric, al contemplar la tonelada de papers que guardo. Mails i més mails de dos desconeguts passant la tarda. Torno a llegir històries de cafès que mai es van fer, de sobres plens de factures i d'un coronel (o era capità?) anomenat Marcos que no se d'on va sortir. Sempre he tingut una assignatura pendent, ordenar tota aquella història i donar-li forma, potser algun dia sigui capaç. Era divertit parlar de res i de tempestes amb un desconegut. Llavors tenia un amic, que conduïa de nits i fumava en pipa. Ara, que parlo des de la indiferència del pas dels anys, somric aquelles paraules que tan m'agradava escriure. Un joc innocent. Un secret. Una abella que revoloteja en l'albor del temps.

Nit de Fados a Barcelona

No cal anar molt lluny per trobar el món sencer prop de casa. Aquesta nit toca nit de Fados, un trosset petit del meu Portugal enyorat. Bona companyia i una crep per sopar amb melmelada de tomàquet, que més puc demanar per un dijous qualsevol? L'estiu s'olora ja pels carrers, converses a la cantonada i la nit refresca l’asfalt adormit. Aquí us deixo la cançó de tancament, si podeu no dubteu en comprar un bitllet que us porti aquest país tan desconegut.

Uma Casa Portuguesa (Amalia Rodrigues)

M'ho preguntes?

Ahir algú em va preguntar pel pas del temps. Per tu no ha passat el temps? I respondre una pregunta tan senzilla va resultar complicat. Sobretot quan el temps de vegades s'encapritxa elàstic i sembla que va molt lent quan de cop et dones compte que tal dia farà un any. No se si m'explico? I si a tot això lliguem els sentiments doncs potser l'equació te masses incògnites i no te una única solució. I els de números ja sabem el que implica.
Casi ha arribat l'estiu i jo ja m'he tallat els cabells, tinc els bitllets i el visat apunt per marxar i una vegada més em deixaré en dur pels dies tranquils i normals, oblidant i fent veure que ja res m'importa. Per mi ha passat el temps? Suposo que la resposta més sincera seria que no. La que engloba més part de veritat. Clar que sóc dues persones lluitant per una mateixa vida i cadascuna te la seva manera de veure les coses. Però cap part de mi toca gaire de peus a terra i m'he de fiar d'aquells en els qui encara confio per seguir el camí més adequat. El temps és relatiu però la pena ja no m'acompanya i la nostàlgia forma part de les ombres del dia. Ahir mentre girava el meu cervell cap un costat i cap a un altre la idea d'aferrar-me a una altra pena em va semblar abominable. No estic preparada per deixar-me caure de nou.
Potser, qui sap, segueixo en aquell vaixell tornant a Sardignia, aferrada a la idea que tot era normal, amb el sol de la tarda caient sobre el món i escoltant paraules boniques. I mirant sota aquest prisma hagi de dir que per mi el temps definitivament encara no ha passat.

Pq no?

Hi ha preguntes que no tenen resposta.

Una nova creació

Primer dia de juny i aquí anem tots de bòlid. Entren les preses i les ganes de cridar. Doncs no hi ha millor manera de fer passar les penes que una bona magdalena. Aquí us presento la meva nova creació, treta d'una recepta d''un dels millors blogs de cuina amateur. No s'assembla molt a la foto de la recepta però és que quan vaig llegir que només duia una culleradeta de cacau en pols vaig pensar que era poc tractant-se de xocolata i en vaig acabar tirant mig pot així que va perdre part del seu color rogenc característic. La pròxima vegada faré cas a les indicacions.

Sense fronteres

Quan els llaços vermells deixen d'existir, s'imposen les fronteres i els hiverns polars. No se m'han donat mai bé els espais personals, la meva brújola no marca el rumb. El mar roman en calma i perdo l'esperança i la fe que algun vaixell em pugui trobar, floto a la deriva i no puc més que esperar. Centres, centres, altres centres, he de buscar altres punts de referència. Amb les mans arrugades m'aferro a la idea de seguir vivint en aquest mar, fa temps que hauria d'haver abandonat. Claus que tanquen portes que no es tornen a obrir, fracassos que s’acumulen com piles de paper damunt la taula. Mai he sabut jugar i ensenyo les meves cartes inclús abans de començar. Ara tot ha acabat, ja no existeixen els llaços vermells ni els millors croissants de mantega del món. Han deixat d'existir les nits a Roma i l'habitació sota la pluja de Portugal. No tinc pedestals ni imatges que adori. Quan només queden les nits de festa i els gots sempre mig buits, ha arribat el moment de tancar aquesta porta definitivament. Ja mai més, ja fins mai.

Estava pensant jo....

Cala Goloritze

Veniu i gaudiu!

Hem descobert un lloc nou, un lloc increible on brilla el sol cada mati. On et podries perdre i no tornar mai més. Si podeu us hi acosteu i llavors entrendreu del que estic paralant. Són els racons que amaga aquesta ciutat i que canvien cada dia.

Un dia feliç

Ahir va ser una dia feliç, un feliç i tranquil dia d'aniversari feliç. Tot i el pes dels anys i la distància insalvable dels anys més feliços, d’innocència i de somnis, no em fa por complir un any més. No m'espanta l’abisme que cada vegada és més gran sota els meus peus, el cementiri dels somnis per complir ni tampoc la rutina angoixant que ens envolta. Ahir va ser un dia on el sol va brillar en un mes de Maig plujós. Vam anar a esmorzar en un lloc nou, un lloc súper bonic, i llavors tot va girar de manera tranquil•la i especial. Al migdia l'emoció del moment ens va dur a caminar mil quilometres per anar a veure una torradora i em vaig perdre en un món culinari que cada vegada m'agrada més. I per la tarda, quan el sol ja queia i la ciutat prenia aquell caliu de diumenge per la tarda, on el temps no existeix i la gent surt al carrer, el meu ànim va començar a defallir. De cop em vaig trobar sola, asseguda al sofà de casa mirant el meu company de solitud, l'aigua tèrbola i la taula sense recollir. Per un instant la tristor em va atrapar i gairebé el sofà guanya la partida. Per sort, tinc una neighbor, una neighbor genial que just va trucar per recordar que havíem quedat per fer un batut. Un batut que es va convertir en el primer gelat de la temporada, i com no, un gelat de la plaça Revolució. De cop i per sorpresa el meu gelat tenia unes espelmes gegants que anunciaven al món que jo no moriria als 28. I vaig bufar les espelmes, i vaig demanar el meu desig, un desig que va en pack i que engloba tota la meva vida. Somnis de futur. Vaig somniar amb la meva casa verda, amb el local de a baix i bé, amb altres coses que potser algun dia no arribin mai.
Vaig acabar un dia genial amb un missatge que ja no esperava, amb unes paraules que no deien res i que deien "m'he recordat". Els últims minuts del dia, ja a les hores bruixes, estava amb la persona que més estimo en aquest món, la única que no m’abandonarà mai, amb la que puc comptar sempre sigui qui sigui jo.
Ahir va ser senzillament un dia genial.

Les cumpleanyeres

Sí, el destí te moltes maneres de fer les coses, de vegades fins i tot resulta curiós com ajunta dues persones tan diferents les quals es tenen una fidelitat a muerte. Potser pq les dues vam neixer al Maig, i la gent de final de Maig sóm com sóm. Pq primer vaig jo i després tu, cadascuna en el seu dia preferit de l'any. A tu t'agraden els senars i a mi els parells , però a les dues ens encanta el que sóm i no ho podem evitar. I em fa gràcia creure que tu i jo ja haviem coincidit abans de coneixens ;p

La foto del Picnic

Quin gran dia, en va fer sol, ens va ploure i vam acabar tots sota el porxo xerrant i rient. El menjar va sobrar, el postre va ser tot un èxit i la companyia inmillorable. Gràcies a tots per venir.

PICNIC

(Primer Picnic 2004)

Després de una eternitat, mil anys que jo recordi, tornarem a fer el picnic. L'any passat es va intentar i el món va quedar a les fosques durant un temps. Tot es va posposar i ara que torna de nou el bon temps, que tornen els dies d'aniversaris i cares boniques, les ganes reapareixen amb la il•lusió renovada de les coses noves, de la gent nova i de les que sempre hi són. Celebrarem per celebrar que de fet ja hi ha petits que somriuen amb les seves galtes rodones, que seguim sent nosaltres malgrat el pas dels anys. Que torna ser primavera tot i els boicots atmosfèrics. Que la casa estarà plena de gent una vegada més, absorbint cada record pels dies futurs. No hi haurà lloc a la nostàlgia, de segur que hi faltarà gent, gent que un dia van tancar portes, però estarà la gent de sempre, les que plogui o nevi han estat al meu costat, demostrant dia rere dia que la vida és molt més que octubres pudents o amors de sucre. La foto aquest anys serà molt diferent, qui ho hauria dit...
Benvinguts de nou al picnic, aquest cop no deixaré que passin tants i tants anys sense fer-ho. Somric amb els pulmons plens de felicitat, d'alegria per haver arribat per fi al punt de no retorn, el punt on l'ahir ja no m'espanta i veig el futur amb esperança i cases verdes. Aquest any serà un bon any, tornarem a reunir-nos tots i això ja val tot l'esforç.
Fins dissabte!!

Un aire

L'altre dia, era un dia entre setmana, era un dia normal, d'aquest que fa últimament que només plou. L'altre dia era a l'estació, com sempre anava atrafegada mirant el rellotge andana amunt. Per un instant i de passada, vaig veure una persona, no tenia res i tenia un aire. Vaig seguir caminant com si l'ombra que havia vist no m'hagués sacsejat el cos. Tenia el dubte i a la vegada sabia que no era possible. Andana amunt, vaig trobar un banc buit on seure. De sobte aquella persona havia reconegut algú a la via del davant, i al posar-se a la seva alçada va acabar just al meu camp visual de nou. I vaig confirmar que no era qui jo creia, però era cert que tenia un aire, i me'l vaig quedar mirant una estona, pq la seva presencia inundava la meva anima de pau i d'amor. Cert que no podia ser qui jo creia, cert que era impossible, però en aquell instant em vaig adonar del efecte que tenen totes aquelles persones en les que ens creuem al llarg dels anys. He tingut la sort de conèixer molta gent bona, i tot i no haver apres tot allò que hagués hagut d'aprendre, no deixen d'inspirar-me tot i no ser-hi. Segurament somreia mentre aquell aire em transportava algun racó de la memòria.

Keep on singing...

or keep on playing?

Llamps i trons

Hi havia una vegada...
I és que molts dels records podrien començar així. Com un conte. Aquesta nit sobre Barcelona s'ha desplegat una gran tempesta, de llamps i trons. De mil gotes besades contra l'asfalt. M’agraden les nits de tempestes, de records guardats en caixetes de colors, de vaixells pirates solcant la negra nit camí d'illes desertes i tresors amagats. M'agrada el soroll de la pluja, dormint amb la finestra oberta pq la nit entri dins l'habitació. Sota la manta Porto dorm a l'altra banda del món, i el meu cor batega amb força acariciant, amb por, els moments que un guarda al llarg de la vida. Els únics tresors que són realment nostres. Una veu interna intenta reconfortar la nostàlgia que creix incipient al costat de l'estomac. I amb el soroll rítmic de les gotes contra la persiana regalimant paret avall la son em venç i ja no importa ni la tempesta ni els records, pq ja no hi sóc. Barcelona queda a les fosques mentre la pluja no descansa en una nit de conte.

Per fi!

Sí senyor!

Per fi he fet unes magdalenes amb forma de magdalenes i amb gust a magdalenes!

Estic molt orgullosa de mi mateixa, avui el món és una mica més dolç.

Pluja

Amb tota aquesta pluja, les predicció de la setmana que ve i la pèrdua de les bones ofertes de Ryanair el somni de Formentera s'ha aigualit i ha marxat claveguera avall. Dos dies sencers de gotes d'aigua, de núvols grisos i tancaments. La gent està ensopida, els ànims pel terra i no hi ha besllum de bones noves. Els dies transcorren lentament, avui fins i tot crec que tinc les orelles sordes, els sorolls queden esmorteïts per la moqueta grisa i no hi ha crits (de moment). El vigilant de la torre informe a central que hi ha cels clars per la zona de Montjuïc i que per la zona del Montseny sembla que també vol aclarir. Des de la central només veig les finestres de l'edifici de davant i poca cosa més. Entaforats dins la ciutat avui no és un bon dia de primavera.

El Bosque

Aquest cap de setmana ha estat només per mi. Feia mesos, anys, segles sencers que no em dedicava a no fer res absolutament. I com que gràcies al dia del treballador dissabte era festiu era també el primer cap de setmana en mil•lennis que no havia de matinar.
Tinc un plaer secret, m'agrada despertar-me al mati i encara amb els ulls tancats escoltar els sorolls de la casa, una casa viva i plena de gent rere les parets. M'agrada donar-me mitja volta i estira els peus acariciant els llençol d'hivern. Saber que fora ja és de dia però que no hi ha presa per aixecar-me. No m'espera ningú.
De fet m'he passat el cap de setmana "escarxofada" al sofà, mirant la tele pq jo era la reina del comandament. M'estimo la meva família de Bcn, però de vegades el plaer de la soledat escollida és impagable. Per aquelles casualitats de la vida, per a qui cregui en les casualitats, algú va decidir que posar en la programació, d'un dissabte per la tarda ,una peli del director M. Night Shyamalan era una bona idea. I crec que va ser una idea genial!
Tot i haver perdut el neguit del que passarà m'agrada reveure una vegada i una altra les seves pel•lícules. Ja no tinc la col•lecció que anys enrere (en una altra vida) havia començat, la seva filmografia només puc delectar-la quan les fan per televisió. I un pensament absurd se m'escapa d'entre les ombres del inconscient, ho recordarà? Se'n recordarà de mi en algun moment?
Esborro ràpidament aquesta idea absurda del cap i segueixo amb el meu tranquil cap de setmana com si res hagués passat. M'agraden les pel•lícules d'en M. Night Shyamalan i m'agrada el meu cap de setmana.