No vull tornar.

Els inicis sempre son complicats, arrancar de nou després d'un període de vacances, de gaudir de la vida. Crec que tots tornem amb la idea clara del que no volem, la rutina freda de l'hivern. Aixecar-nos de matinada per trepitjar l'asfalt, tancar-nos en una oficina per tornar a sortir de nit, sense haver pogut veure el sol en tot el dia. Amb el somni fix de l'arribada de les pròximes vacances. Lluny queden les esperances d'un món senzill, fugir d'aquest cercle viciós que fins ara no ens ha portat enlloc.
I és que a mida que passen els anys la tornada al "cole" sempre és més feixuga. Serà que el fer-se gran implica moltes més coses que omplir-se d'arrugues i el cabell blanc.

Bichos de papel

He descobert que entre les pagines del meu diari i viuen petits bichets. Passegen entre les paraules escrites i les fotografies velles. S'alimenten dels meus records com paràsits de la memòria. Ahir, mentre escrivia una carta amb destinatari en blanc, vaig veure com seguia un camí imaginari entre la tinta encara molla. Viu allà tot sol, o potser casa seva cau en una altra pàgina, rodejat per la foscor que porten els anys. De fet no se si fa gaire que hi resideix, ni tan sols se si el tornaré a trobar quan torni a tenir la necessitat d'escriure allò que no pot saber ningú, allò que és un secret inclús per mi mateixa. M'agrada saber que almenys és útil per alguna cosa la tasca imposada de deixar anar paraules sense sentit.

He tornat

De fet ja fa dies que resideixo entre les meves quatre parets, repintades de grana, i la muntanya de papers sobre la taula. Tornar al món real cada vegada costa una miqueta més. Pel matí les portes del bus sobren i per un segon tinc la sensació que no hi pujaré, no aquesta vegada. Però la inèrcia dels dies no hem deixa escapar, i el conductor confós al no entendre la situació tanca les portes finalment a la meva esquena. Atrapada de nou en el bucle del món laboral. Serà per això i per tot plegat que fa dies que no dormo bé. M'ataquen els mal sons, de monstres i persones, del passat i del present. I el rellotge no deixa mai de fer tic-tac. Necessito vacances, necessito jubilar-me. Que lluny queda ja tot...

Cerrado por vacaciones

Final de temporada i com cada any deixem històries a mitges que ens portaran de cap fins a la tornada. Sobreviurem al tancament de Juliol?? Ens agradarà la nova companya?? Ens reconeixeran tot l'esforç que hem hagut de fer?? Trobarem pis abans que la Patri marxi?? O haurem de buscar nova inquilina en l'habitació lila?? Es casarà amb mi el meu príncep blau?? Tornarà del seu exili?? Tot això i molt més, en la propera temporada de "Esta es mi vida". Ens retrobem com els nens del cole. Petonicos a tothom. Gaudiu de les novetats i del sol de l'estiu.

NY

Operació 30: En marxa.

Capritxos

Avui estic de capritxos, de sabatetes noves i de dies amb sol. Just una setmana per agafar vacances, just set dies per tombar-me a la sorra i no fer res més. La veritat és que per variar necessito desconnectar. Perdre la noció del temps, confondre els dies i desorientar-me. Tinc ganes de somniar amb una altre vida, on els diners no importen i sóc completament lliure. L'any passat vaig prendre la decisió de torna a Lagos, obrir un "xiringuito" i viure al costat del mar. De fet un altre somni que mai compliré. Ara per ara tinc objectius a la vista que necessiten de la meva ajuda per realitzar-se. Així que un cop hagi tornat del meu exili esperat, reprendre amb ganes la feina dura que encara ens queda.
De moment, i malgrat els contratemps, els canvis segueixen endavant... pufff necessito vacances dels meus mal de caps!!
Tornaré aquesta tarda a casa fent "cloc-cloc" amb les meves sandàlies noves, Barcelona tremola.

Te di mi piel...

Hoy hago un paron

A veces sin querer evitarlo me paro en el camino y miro hacia atrás. A veces, solo a veces, en el silencio y la soledad de mis recuerdos, me paro en el camino y me pierdo. Hoy la nostalgia duerme dentro de una caja de cerillas en el bolsillo. Nada queda ya por olvidar. Siento el miedo clavarme sus cuchillos en el alma, sin sangrar. El peso de los años hacen pesada la carga y el camino se divisa cuesta arriba. Quizás, siempre existe otro quizás. A mi lado hay quien me espera, deteniendo su marcha para verme avanzar. Una ultima mirada, la nada ya a engullido todo a su paso. El sueño confunde mi mente, pero mi corazón sigue amando esa parte de mí que nunca quiso vivir.

Reportatges

De cop i de volta!

Ja torna el sol a somriure i les coses tornen a lloc després d'una tempesta d'estiu a mar obert. Tan és el que ens depari el demà si jo avui ja sóc feliç. Tinc a la meva nova petita família reunida sota el mateix sostre, ara, avui, aquesta nit, és "tot" el que vull per a seguir endavant. Els plans de futur, els de curt i a llarg plaç, estan tots ja en ment, estan ja de camí!!

ViscA Barcelona!

D'un temps ençà que ens assetgen els canvis de direcció. Canvis que fan adonar-me de com m'agrada la meva vida en aquest punt, en aquest precís instant. Res no canviaria si pogués. Si pogués. El vent fa virar les veles de vaixells que m'acompanyen i jo, a la deriva dels meus pensaments, hem perdo en les decisions que hauria de prendre. I sec, i espero. Espero.
Barcelona m'agrada. Els seus carrers, la seva gent, visc en una Barcelona plural i multicultural, on sempre puc trobar un "paki" obert per comprar un Ben&Jerry's de xocolata, on sempre hi torbaré un mojito per compartir o una plaça que encara espera ser descoberta. La ciutat dels guiris vermells com tomàquets, passejant amb xancletes sigui estiu o hivern. Els seus edificis centenaris, de bellesa oblidada per la quotidianitat. M'agrada la Barcelona de balcons amb bicicletes i aires condicionats. De guitarres nocturnes que guien els navegants de matinada. Aquella que dorm la migdiada els dissabtes per la tarda, aquella que no plorarà el dia que ja no hi siguem entre els seus carrers. I pq no, la Barcelona de les obres de Lesseps, la que talla el metro en cap de setmana i t'obliga a baixar caminant, la que fa vaga de conductors de bus. La Barcelona dels camions de escombraries a mitjanit, la que vesteix de parets grises per la pol•lució. Inclús la Barcelona que tolera a inconscients que tiren petards des d'un 4º. Barcelona va ser una de les millors decisions que he pres. I tot els nous aires que bufen cap a l'interior, navegaré mentre pugui contra corrent, cap a mar obert.

Dies i dies

En el calendari hi ha dies i dies. Però avui, tot i el xivarri que ressona incoherent dins el teu cap, és un dia especial. Avui és el teu aniversari. Tants anys a l'esquena, que el recompte es fa gairebé impossible i en l’oblit reposa ja tot allò que es perdrà quan tu ja no hi siguis. M'agradaria creure que sempre seràs amb mi, al meu costat. Vetllant per mi com fins ara. Se que en el fons perdones les meves absències i que no trobaré mai en el món algú que m'estimi de la manera que tu ho fas. Per això en secret, en silenci, faig lloc al meu amor per tu en aquest dia tan atrafegat. Somnio algun dia convertir-me en el que tu ets per mi. Sempre seràs el meu punt de partida i el de tornada, el meu refugi de la misèria del món, un amagatall on el dolor no sap arribar. M'obres les portes de bat a bat del teu cor i és allí on encara sóc infant que juga sota el sol d'estiu en el terrat. Els cops de la vida m'han ensenyat que hi ha coses permanents, pilars que no ens deixen caure. Tan sols et puc donar les gràcies per haver fet per mi tot allò que m'ha fet tan feliç al teu costat. I malgrat no dir-ho sovint, t'estimo.

Perdidas

Son las 00:34h de la noche y el teléfono me desvela de mi ya espesa neblina con sabor a daiquiri. Después de un día entero de pérdida y perdidas al fin consigo oír tu voz. Sorpresas a media noche que ya no esperaba encontrar. Casi no recuerdo cuáles fueron tus palabras, ni siquiera si mantuvimos algún tipo de conversación. Solo se que eras al fin tu y con eso me basta. Es justo en ese instante de paz que se que piensas en mi. Y aunque al poner la cabeza de nuevo sobre la almohada la oscuridad se apoderara de mi otra vez, esta mañana era todo diferente. Como siempre des de que apareciste.

Vola lluny

Amunt, amunt, allà on els núvols passen a ser una mar blanca i tranquil•la, dorm a hores d'ara la meva pau, la meva llum. El soroll dels motors acompanyen les il•lusions del desconegut. Terres verges per redescobrir, un món sencer de parles "extranyes" per a perdre’s. Allà on regnen els somnis, navega entre veles de colors les meves ganes que torni.

Comiats

Et trobaré tan a faltar que el "carinyu" se m'escapa en llagrimetes de cocodril. La distancies son avui cançons de Sinatra, tenyides de gris i amb un somriure permanent, que no hem deixa estar trista per la teva absència. Ets, sóc, és el que compte. Tu. Jo. Demà agafaràs un avió i jo aniré a treballar com cada dia. Al compàs intern de "Strangers in the Night ", somniant amb tornades. Que feixuga serà l'espera, quantes coses a explicar. Dir-te les coses que ja saps no tenen sentit, perden l’essència al ser dites una vegada i una altre.
Fins aviat.

Ja no escric

Fa molt que no escric, per falta de temps. Temps. Estic enterrada sota una muntanya de feina que no hem deixa respirar. Acabo una cosa que ja comença una altra. Tot és urgent i tot era per ahir. En definitiva, que crec que hauré d'avançar el tancament per vacances més del que m'esperava. Però del final de temporada ja us en parlaré. Ara toca tornar a treballar, només he aixecat el cap un moment per agafar aire. Per que serà que dos poden fer la feina de quatre, però no ens podem repartir el sou de la gent que falta??? Visca la democràcia.

Revetlles

Nit de foc, nit de màgia. La nit més curta de l'any sota les estrelles de la ciutat. Sota una lluna mig plena que s'amaga rere núvols. Mojitos casolans i tumbones a l’herba. Amb gent nova i el regust amarg de la tònica, de les trobades inesperades, de records casi oblidats. I mentre l'amor es dilueix entre els glaçons i la boira que exhalen els pulmons d'una pipa d'aigua, ric i somric per culpa de la hiperventilació. L'oxigen que es respira lluny del centre se m'ha pujat al cap, embriagada de la vida vull més de tot, sigui el que sigui tot. Més nit per compartir amb tu, més somnis per viure, més rutina que no canvia. El ressonar de les bombes, els castells de focs i les bengales les porta encara la brisa fresca del mar.
Si és una nit màgica potser pugui demanar algun desig. Per petit que sigui. Desig que se que compliràs al obrir els ulls el dia de Sant Joan.

De riures

Si hi ha alguna cosa que m'agrada molt en el món, és riure. Riure per que sí, pq no?! Riure de la vida, amb la gent, amb la vella i la nova. Riure de moltes coses i de les tonteries que a vegades provoca l'alcohol. M'agraden les pessigolles, riure d'elles i amb elles. A cistells plens si pogués. Tot el dia. Llàstima que no passa sovint, riure amb ganes. Per això quan apareixen aquests moments tinc tendència a guardar-los. En la memòria.

Non, Je ne regrette rien

Divendres de cançons per ballar, per compartir, per somniar. Divendres i estic a Paris, de tornada a un Paris que mai em va agradar, ni enamorar. De divendres i amb il·lusions per aquest cap de setmana. De plans per complir sota llums de colors per Barcelona. De divendres i amb moltes ganes de sortir del despatx, escoltant cançons per ballar i per somniar. De Paris avui en tinc ganes. Potser hi hauré de tornar.

Ssssschhhhhhh....

Horroros el mal de cap, infernal la migranya, serà el dia, el temps o els nuvols...