De mal humor

La gent de bon matí no està mai de bon humor. Segurament hi hagi opinions per tots els gustos, però la regla general és aquesta. No tenim paciència, o millor dit, descendeix el nostre nivell de tolerància. Pq? Suposo pq estem allà, tots, amb un mateix objectiu, arribar a la feina. A les 8:40h ja us informo que és pràcticament impossible agafar un autobús a la zona de Sant Gervasi per baixar a Diagonal. Exactament són deu minuts, tenint en compte les quatre parades que fa entre casa meva i la feina. Per tant seguint aquesta teoria hauria d'arribar aviat cada dia. Però la realitat és molt diferent. L'autobús no passa mai a la mateixa hora, puc estar fins a 15min esperant, jo i tres-centes persones més. Ja que a mida que s'acosten les 9h la cosa s'intensifica. Suposant que arriba un autobús a temps, la gent es posa nerviosa, només veure'l girar la cantonada. El veus venir, intentant visualitzar el seu interior, i la teva fortuna es decideix quan veus enclastat contra el vidre del davant un parell d’abrics. Llavors saps que inevitablement hauràs de lluitar per guanyar-te un lloc dins. Evidentment hi ha dies en els que inexplicablement la cosa és més tranquil•la i fins i tot pots seure en algun seient. Avui, per això, no ha estat un d'aquest dies.
Avui la cosa pintava complicada, quan les portes del bús han tancat i tots com sardines ens hem agafat on hem pogut, creia que no podria ser pitjor. Però en la següent parada m'he adonat que m’equivocava. Just darrera meu hi tenia un senyor, un senyor d'uns cinquanta i tants d'anys. Amb un abric de color camel. Sí, potser són detalls sense importància però és el màxim que he arribat a veure del meu mal son.
Degut a un embús en la primera porta de sortida, la gent encara estàvem a mig camí, sense poder passar. Normalment t'ho fas venir bé, i entre una empenteta per aquí, un "Twister" per allà, arribes a lloc. Però avui ha estat impossible, amb les conseqüències que per desgracia m'ha tocat patir.
El senyor s'ha posat nerviós, hi ha començat a escridassar-nos a la gent que estàvem allà que tiréssim cap enredera que hi havia més lloc. Mentre que al mateix temps, ha començat també a empentant-me. No eren empentes amb les mans, no hi havia lloc per gesticular tant. Era encara més molest ja que ho feia amb el seu propi cos, intentava avançar com un tanc, arrollant tot allò que hi havia al seu pas. Ha estat protestant i empentant-me des de San Eusebi fins a Diagonal que ha trobat un seient i s'ha quedat tranquil. Tranquil ell pq a mi m'ha posat d'un mal humor que no us podeu imaginar. He estat apunt de girar-me i enfrontar-me amb ell, clar que amb tan de públic com tenia m'he tallat. Però he de dir que m'he quedat amb les ganes, amb les ganes de desfogar-me, de dir-li que no eren hores de posar de mal humor a la gent. Que hem semblava molt bé que vulgues reorganitzar la distribució del bús però quina culpa tenia jo d'aguantar el seu abús d'espai personal??????!!!!!!!
Ufffff....

L'edat de la Inocencia

Tenir fe en les coses, tenir fe en el món. Revisant fotografies antigues, i entenc per antiga tot allò abans d'ara, m'he vist a mi mateixa, en un jo que ja no reconec. Però m'ha agradat veure la felicitat als meus ulls, i un alè d'esperança m'ha envaït, per un segon, per un instant. Creient de nou en l'edat de la innocència, en que tot podria ser, en que la vida és un cercle i el meu encara s'ha de tancar. Espero un cop quedi segellat el destí, dins hi quedin tots aquells a qui estimo i no vull perdre.

El tic-tac apreta cada vegada més, ofega en dies com aquest, i els somnis desapareixen. El temps es fa relatiu i cau sobre nosaltres preguntant-nos cap a on anem. I el caminar, inert en nosaltres, fa que avui sigui només un dia per oblidar. Potser demà, de moment un altre dia perdut.

Al fin juntos

Hay cosas que quiero, cosas que no digo a nadie por temor a que no ocurran. Pero son cosas de Algún Día. Como, por ejemplo, algún día quiero enamorarme. Algún día quiero casarme con la mujer de la que me enamore. Algún día quiero tener una familia y un hogar. Algún día quiero que mis hijos irrumpan en mi dormitorio a las seis de la mañana del domingo y me despierten tal y como yo hacía con mis padres. Pero Algún Día no es ahora. Que yo sepa, este algún día podría no llegar.

"Al fin juntos".

Et miro

Pròxima parada.... Carcassonne

Sí!!! Per fi, i sense cridar al mal temps, aquest cap de setmana toca. Toca escapar de tot, escapar amb tot. Seran dos dies, passaran ràpid. Però de segur serà irrepetible. Hem fa tanta il•lu que no veig el moment de que arribi divendres a les dues. Agafar la maleta, la AP7 i cap a França s'ha dit. Fa més de dos mesos que porto amb el tema i ara que s'acosta és com si no pogués ser. Que si una roda punxada, una mentida descoberta, mil coses podrien passar per a que aquest cap de setmana no sigui com espero.
Creuaré els dits i somiaré desperta amb el meu moment. El meu moment de familiaritat.

Agendes

Avui tenia un objectiu clar. I per increïble que hem pugui semblar l'he aconseguit. Bé, no del tot. Buscava les agendes de la universitat. Buscava una contrasenya que no recordo i creia tenir-la allà apuntada. De fet he trobat les dues coses, encara que no serveix de res sense l'usuari per accedir-hi. En això, no hi havia pensat...
He trobat les agendes i molt més. Fotografies, apunts, i un treball. No és pas meu, així que l'he de tornar. Pq els seus propietaris de segur que s'alegraran de recuperar-lo. M'atabala trobar trossets del meu passat en els meus dies. És com si al trencar-se els lligams, aquests s'haguessin escampat pel món. I tot haver netejat, escombrat, fregat, desinfectat i tornat a començar, dels racons més insospitats sortissin ara, després de tan de temps, per recordar-me que no sóc fruit del moment. Per recordar-me que tinc un jo passat, que també va ser molt feliç.
El pitjor de tot això, és que al enfrontar-me a la meva troballa, avui sense voler, he posat dates, dies, anys a milers de records desordenats. Milers de plans que un dia vaig tenir, setmanes senceres amb coses per fer.

Coses que ja no importen...

A cau d'orella

No t'ho he dit mai, sovint ho deixo passar, com si no fos important. Però sempre d'una manera o d'un altre m'ho fas recordar. Com si no pogués escapar d'una veritat que a estones m'espanta i a d'altres feliç. I és que sóc a les teves mans, visc en elles i reneixo al sentir-les. Avui t'ho dic a cau d'orella, entre la penombra d'aquesta nit. Potser no ho entens, potser ni tan sols ho dic. I el que surt per la meva boca només és una bocanada d'aire sense so, invisible. Que es perd en l'espai buit de l'habitació. M'aferro a tu per no caure en l'abisme dels meus sentiments i els meus "jo vull", i se que no hem deixaràs, almenys no aquesta nit. Voldria quedar-me desperta, sentin-te respirar, tranquil, absent. Però la son em venç i la matinada se t'emportarà, jo no trencaré cordes, pq visc a les teves mans i se que tornaré a renéixer demà quan tornis, o passat, o la setmana que ve...

Divendres poètic Carles Duarte

És curiós com en la vida els fets es barregen sense adonar-nos. Porto tota la setmana amb una entrada, intentant donar forma als meus pensaments, ordenant les idees, els records i els sentiments. Però les paraules no volen sortir, resistint-se a ser dites a ser llegides. I de cop, sense esperar-ho i com sempre arriba el divendres poètic, amb les paraules que mai escriure però amb la veritat més absoluta.
Espero llegiu lentament, assaborint el moment, escarbant en cada un dels nostres secrets.

EL VENT DEL TEMPS

Criden, les meves mans, les teves,
i el tacte és una absència;
s'eixamplen les ferides
i res no pot guarir d'aquest silenci,
d'aquest dolor tranquil
que em va tenyint els ulls de solitud.

Tan sols una mirada i una pell,
un lent desig
i uns llavis celebrant-se,
el gest més bell
que el vent del temps no estimba.

Escric,
amb els meus ulls,
el blau incandescent
d'aquest capvespre.

S'atura el vol,
el cor,
es glaça el rostre.

Roman el bes,
l'únic instant que ens torna perdurables.

Torno als teus dits,
la vida amb tu,
el foc de cada instant.

Carles Duarte i Montserrat

Tic-tac

A vegades crec que es cert que tenim un rellotge. Un rellotge intern que com el que reposa sobre la tauleta de nit, inunda tot amb el seu tic-tac molest i ensordidor. Un rellotge que ens recorda els somnis perduts, els no viscuts. A vegades crec que aquests tenen vida propia, i lluiten pel seu temps. Tot i no tocar.

Tiempo

Tiempo es la distancia transcurrida,

tiempo son las cosas perdidas.

Tiempo es el sueño que no llega,

la vida en espera.

Tiempo es lluvia.

Ara toca esperar

Crec que no podré aguantar, quines ganes que tinc de veure-la per fi en el seu lloc. Tota gran, tota blanca, amb la pila d'imans i paperots varis. Amb la foto de les tres a Bruixes, sempre amb platans madurs apunt de llençar. Sí, després d'un any i varis mesos per fi tenim nevera nova. Segurament no sigui tan entretinguda com la rentadora, que malgrat pugui semblar estrany, al principi la Patri i jo ens havíem assegut al terra de la cuina a veure-la girar. Hem fa molta il•lusió, tantes que no veig el moment de tenir-la a casa.

De floretes

Avui tinc plans, d'aquells que agraden. D'aquells que esperes durant tota la nit gairebé sense dormir. Estic contenta, tot i saber que no ho hauria d'estar. Però la idea d'aquest plans per avui omplen tot el meu dia de llum i colors. Seria fantàstic no tornar a treballar per la tarda. Però ara no vull pensar en l'hora de tornar, ara encara tinc milers de minuts per estrenar!!!

Instants

Malgrat les càmeres digitals, les de vídeo i fins i tot els mòbils d'última generació, els moments més feliços només queden registrats en la memòria. Instants que no es tornaran a repetir, tot i exigir a la vida molt més. Apareixen quan menys els esperes, fugaços i efímers. Tan és on siguis, d'on vinguis o el que tant t'ha fet patir. Pots estar cap per avall o només a la cuina fent el dinar, amb el seu dit enganxat a la goma del pantaló. Cadascun fent la seva i units per un gest despistat. La felicitat apareix quan no la desitges ni la busques, quan el món queda darrera la porta i dins només i ets tu. Res farà que torni, que aquell moment es torni a repetir. Es perdrà per l'obscur laberint de la memòria, en busca de tants d'altres. I sense poder evitar-ho surt el monstre que hi ha en mi, i vol més, molt més. Vol capturar aquesta familiaritat i esparcir-la per tota la meva vida, donant la oportunitat de que cada dia sigui un dia feliç.

Somnis de futur

Si algú encara no creu en l'amor a primera vista, que vingui a veure la meva futura casa. Per casualitat, o potser no, qui ho sabrà mai, he trobat el lloc ideal per viure, el lloc on m'agradaria que el temps m'atrapes i els anys fessin de la meva vida arrels gruixudes i fortes. Sí, se que només és un somni, impossible com tants d'altres. Però potser algun dia tingui els diners suficients com per poder comprar-la...

De reis...

Aquest reis han estat diferents. Han estat especialment especials. Potser pq no m'ho esperava o pq ja no esperava en general. De totes maneres avui encara és dia de reis, dia de cel·lebració i d'alegries.
Tot i ser una entrada antiga, aquesta vegada te un altre significat, aquesta vegada tot és diferent.

Com sempre...

Com sempre tornen i passen les festes. Ara immersos de nou en la rutina diària de deixar passar el temps, les hores s'encapritxen lentes i feixugues. I en el reinventar d'aquest nous dies per estrenar, han arribat les rebaixes per acabar-me d’arruïnar. Falten regals, els reis han deixat regals desperdigats, aquí i allà. Suposo que demà sabré si és petit o gran, si és per posar o per menjar. Si l'haurem encertat o senzillament ens hem tornat a equivocar. El que importa és la il•lusió, les ganes i el sentiment. I sense tenir res a veure, ahir vaig fer empanadilles per sopar. Una recepta senzilla que vaig aprendre d'una persona estimada.

De pessigolles

Per fi t'he trobat les pessigolles.
Per fi t'he trobat.

En tus brazos

http://www.entusbrazos.fr/

Proverbios

Ichi nen no kei wa gantan ni ari Los proyectos hay que empezarlos el primer día del año

De Song

Nova cançó per un nou any

De nou

Tornem a estar aquí, estrenant aquest any amb entrada nova. Sense grans coses a dir i amb molts desitjos per complir. Un dels meus propòsits per aquest any és ser més positiva, procurar veure les coses sota un prisma diferent. Ser més generosa i desfer-me de sentiments com l'enveja, la mandra ( no se si és un sentiment però ja que estic desfent-me de les coses que no m'agraden), el rencor...
Un desig ser feliç. Amb els meus, amb tots els meus, els vells i els nous, els de sempre i els de per sempre.
No equivocar-me aquesta vegada.
Desfer-me de desitjos antics i construir-ne de nous.
Espero ser fidel més a la meva persona i aprendre a dir que no.
Buscar feina.
Estalviar més.
Viatjar al Japó.
Acabar els projectes que començo, com la carrera.
Quedar amb la Caroline.
Dinar amb l'Anna.
Comprar els regals de reis amb temps.
Ser més pacient amb les persones i donar-los el temps que necessiten per assumir la situació.
No tensar les cordes, de manera que sempre hi hagi somriures.
I sobretot no enfadar-me mai més.

Aquest any que començo vull que sigui un gran any, pq ja toca, pq ja hem toca. Vull que no sigui un any més, un any perdut. Faré 27 anys i és hora de fer les coses ben fetes.

És broma, poma!

Sants Innocents, un dia com qualsevol altre per celebrar el que ja no som, el que ja no podrem ser, degut al pas del temps. Estigueu a l'aguait i no us deixeu enredar, les llufes van i venen i tots en serem víctimes.

Hoy te soñé

Hoy estas tan lejos que no recuerdo si solo te soñé. Es tan extraña la soledad, se pega a la piel, al pelo, al corazón. Y te extraño, desde lo más hondo de mi ser, te extraño y me pierdo por los laberintos de mi oscuridad. Se que no debería, que estoy cometiendo el mismo error de siempre. Pero divaga, mi mente divaga al sentirse tan pérdida como hoy. Quisiera poder decir que soy fuerte, pero me asusto y corro hacia ti. Buscando ese refugio, mi refugio. Y no estas, pq hoy estas tan lejos que no recuerdo si solo te soñé. Mis dedos, fríos de ti, pierden el sentido de la realidad, y caen junto a mis pies. Arrastrando brazos, cuerpo, mejillas. Y allí tumbada, sobre el lodo, que mis lagrimas forman ríos en tu búsqueda. Y aunque el aire, aliento de este invierno, no trae noticias, sigo soñando en un despertar donde tu ausencia no sea mi vida.

Solitut

Asseguda a les portes d'aquest nou any, em resisteixo a creure tot el que he perdut, tot el que he guanyat, tot el que hem queda per viure. Estic al vell mig del no res, construint somnis, desfent nusos d'una xarxa trencada. Passen tant ràpid, els anys, que no fa justícia el record. I aquest 2008 que entra sense fer soroll, amb un sac ple de promeses de dies per estrenar, s'encapritxa llarg i feixuc, llarg i cansat, llarg i pesat. Passen els anys sense adonar-nos, però algú va inventar dies com aquests, dies en que toca fer balanç d'una vida en préstec, i ara s'han de pagar interessos, per tota la felicitat robada.

Sopar de Nadal

Ahir, malgrat el panorama que se'm presentava, al final vaig poder anar al sopar de Roca. Les casualitats de la vida van voler que tinguéssim per tercer cop consecutiu el mateix soci, ja començo a pensar que el senyor tb fa tongo amb nosaltres sense adonar-nos. I el destí va fer que acabéssim tots cinc a la mateixa taula. Ha estat la vegada que més he gaudit i això que no podia parlar gaire degut al mal de coll que tenia, i que tinc (clar que avui ja és inaguantable). Hauria de fer un esforç per no parlar però em resulta casi impossible.
En fin, que vam estar fins a final de festa, que el cos ja no aguantava per anar a Luz de Gas. Tot i això vam arribar a casa a les quatre del matí!!!!!
Els de Girona genials com sempre i un dels beky's va triomfar com un campió, va ser el rei de la pista jejejeje

Toy malita

Sí, per fi a arribat l'hivern, jo a 39 de febre i mig moribunda al llit. Clar que no ha estat excusa per no venir a treballar, i avui el sopar de Nadal. Ahir ja tenia tots els sintomes, tot el dia arrossegant-me pels passadissos, mirant la pantalla de l'ordinador com esperant una resposta, un "marxa cap a casa" que no va arribar fins a les 7:20h de la tarda. I com a puntilla final a un dia tan esplèndid, la notificació de les regularitzacions de sou. Que us he d'explicar...
En fin, la vida és així de cruel amb nosaltres. Tots els plans que tenia per avui s’hauran de posposar, o potser no... però ara només tinc ganes de dormir, dormir molt.

Desengany

Avui estic desenganyada, avui estic decepcionada. I tot i que les coses s'han presentat millor del que esperava, avui no és un dia feliç. Les coses es tenyeixen de gris, fins i tot el cel a perdut el seu color. I com una marea de cru a cobert tot el que sóc. Avui no hi hauran somriures, avui no hi haurà res pel que viure. La foscor m'acompanya de la mà murmurant tots els canvis que vindran, tots els canvis que no vull que vinguin. Ara després de tot, encara diuen que sóc afortunada. Conformar-se amb tan poc fa que ens arribem a creure que no valem per a gran cosa.

Jo vull...

Jo vull un amor de mans i peus. Un amor que no s'escapi per les nits en busca d'altres somnis. Impregnat de realitat i pomes de caramel. Jo vull un amor, dels de pel•lícula, dels d'aixecar-te pel matí i poder amagar-te del món abraçada a la seva esquena. Dels que no t'abandonen mai, dels que creen vincles, llaços, nusos. Jo vull un amor, un de sol, dels de tota la vida, dels de sempre i per sempre. Mirar al fons d'uns ulls i saber, només saber-ho. Vull el pes dels anys, que m'atrapi el temps agafada de la mà, amb pas lent i bastó. Plena d'arrugues, una per cada moment de felicitat. Jo vull compartir, donar, a caudals, a cabassos i a cegues. Vull tornar a creure, vull tornar a tenir fe.

Sopars d'amic invisible

Va ser un divendres divertit, amb molt de fred i ampolles reomplertes. Van tirar la casa per la finestra i fins i tot va corre el cava. Faltava la Laia i es va notar, espero que no tingui excusa per a la pròxima.

Somnis a mitges

Fa temps van haver somnis, projectes que el destí, la vida, van voler que quedessin sense acabar. Avui, a les portes d'aquest nou any que entra, aquest nou any plè de reptes i canvis en l'horitzó, m'agradaria com a propòsit d'any nou, reprendre tots aquells projectes que van quedar a mitges. Se que ja no tinc el suport, les ganes i el saber, però ho puc fer. I com a tot projecte, ha de tenir el seu inici, la seva trama i espero que el seu final. Segurament necessiti la implicació dels que sempre s'impliquen i no m’abandonen. Aquest any, aquest 2008 que entra amb tantes ganes de tant, sigui tot allò que dessitjo.

Bon Nadal a Tothom!!!

Bon Nadal i feliç any nou a tothom!!!!

Com sempre i sense adonar-nos ens tornem a trobar tots en aquestes dates. Moments de retrobaments, de pensaments, de nostàlgia i alegria. El Nadal amb les seves llums de colors, el fred en les butxaques i la il·lusió d’un any més. El balanç del viscut i l’esperança del demà. Els oblidats propòsits d’any nou, que com sempre tornen a casa per recordar-nos que l’any que ve intentarem ser millors. Malgrat no tenir neu, jo ja tinc l’arbre a casa, amb llumetes que brillen i un tió escanyolit que es nega a menjar-se la taronja. Avui com sempre el Nadal truca a la porta per omplir-nos les cases de família, de regals i rialles. D’àpats inacabables i el somni secret de menjar-me totes les gambes!!
Us vull desitjar salut i fortuna, amor i felicitat, els típics i tòpics de cada Nadal. Però la intenció és el que compte, oi? Bé, de fet és l’excusa per escriure-us a tots i saber de vosaltres. Sou part del meu balanç anual i no puc deixar d’enyorar-vos.
A tots moltes gràcies,

Semblances

%1

Fred

Fa fred, últimament molt fred... sí, tots sabem que l'hivern ja es aquí, però algú m'ha preguntat?? A ningú se li ha ocorregut pensar que hi ha gent que no hem nascut per passar fred??? Que vivim sota una muntanya de mantes, intentant hivernar, esperant de nou una primavera, plena d'al·lèrgies sí, però amb sol i pluges, amb la il·lusió renovada d'estrenar per fi les samarretes de màniga curta de la nova temporada. I si aquest fos només el nostre mal, potser a la majoria no els importaria que uns quants visquéssim condemnats a no sortir de casa, a gastar el sou en calefacció i perdre els pocs amics que poguéssim tenir. El mal és que la gent com jo sempre acaba passant les seves nits amb gent "normal", gent amb una temperatura corporal més elevada, amb els peus sempre calents i no disposats a dormir amb un os polar.
Ja voldria saber jo que pot tenir de sexy la samarreta de pelfa interior, el pijama de franel·la i com a complement final, uns preciosos mitjons a conjunt. I no, no ens enganyem, no existeix el terme mig, dutxar-se amb l'aigua calenta és un luxe que molt pocs podem gaudir, per tant pq desaprofitar-ho??? Que les dones ens hem de baixar els pantalons per pixar és un fet irrefutable, pq he de passar fred mentre estic allà mig despullada, tenint com a banda sonora el repicar de les meves dents?? I no és que no tingui greix corporal i natural, senzillament el meu no funciona. El meu només serveix per no deixar-me enfundar els pantalons de l'any passat, que tan m'agradaven. Oh! Pq món cruel!!

De Sinatra

Se que us ho dic moltes vegades, però feu-me cas si us dic que us assegueu tranquil·lament en la vostra cadira, engegueu els altaveus ( o en el seu defecte poseu-vos els auriculars) i doneu-li al play. Aquest moment és només per a tu...
Un clàssic, un plaer pels sentits, en una terrassa, sota les estrelles, en una nit d'estiu... i el record.

PD: Vols ballar amb mi???

Tu&Jo

Avui no se pq t’abraçaria molt... o potser si que ho se... avui estic com el dia.

De dies

Avui estic com el dia, del reves i de gris. Amb el fred que se m'escapa per tots els racons. Avui estic com el dia, de vacances i silenciós. Amb ganes de res i fent poc. En letargia mental i deficiència sentimental. Avui estic com el dia, carregada de nostàlgia i amb sentiments enfrontats. Amb necessitat d'oblidar i sense forces per fugir. Avui estic com el dia, aturada en el temps i amb urgències d'afecte. L'hivern cobreix els pensaments i la foscor els guia entre les hores. Avui estic com el dia, esperant un altre dia, esperant que arribis amb aquest nou dia...

Meme....

Agafo el relleu!!
Sí, però tinc un petit problema. A casa no tinc ordinador i quan vaig a casa els pares faig servir l'ordinador de la meva germana ( de fet és de les dues, però només hi ha un perfil) així que el seu fons d'escriptori és una foto que ni de bon tros seria la que jo escolliria. Tinc l'ordinador de la feina però de segur no seria legal penjar el fons de pantalla que tinc, i més tenint en compte que és un bufet d'advocats....
Per tant hem quedo amb poques opcions, podria posar el fons d'escriptori que tenia quan vivia a casa, però segurament seria políticament incorrecte i podria ferir a gent que m'estimo, a part de formar part d'un passat ja molt llunyà. Era una foto bonica, al menys per mi, un moment inoblidable, un de tants. Deixant la melancolia a part només hem queda l'opció d'escollir el fons que triaria si pogués, tot i saber que el canviaria sovint.

Ara són formatges, demà seria el tiler en flor, passat l'excursió al Garraf o Torredembarra, del Nadal, dels Reis... i algún dia inclús posaria alguna només per creure en el que ja no hi crec...

Veig que he de passar el relleu, així que ja sabeu:

- Santi

-Anna O.

-Patrícia

Miratges

A vegades la nostàlgia fa de les seves. A vegades el cor confon la raó. Com un nàufrag que veu terra allà on només hi ha mar, els miratges apareixen i desapareixen i tan sols queda el regust amarg d'allò que tan vam estimar. La pèrdua crea cicatrius que el temps no borra ni difumina, fereix l'anima i podreix el cor. Res queda rere el miratge, el recomposar dels dies i de les nits. Aquest no veu, no parla ni sent i jo ho faig pels dos. Els pensaments deriven en un mar avui en calma, sense pirates ni tempestes, sense illes ni tresors, sense esperança ni records.
Seuré en un banc a esperar veure el món girar de nou, esperant no trobar-me mai més amb miratges de l'ahir...

Nines

Si una cosa vaig aprendre fa molt i molt de temps és a no esperar que algú endevini allò que vols. Per això avui comença la campanya de Nadal oficialment en el meu món de yupy. He vist el regal ideal, allò que vull, allò que amb un petit gest seré completament feliç. Pobre del que li toqui comprar-ho, tindrà un mes sencer de mal sons. Aquest cop, tinc molt clar el que no vull, tinc molt clar el que espero, tinc molt clar que necessito per ser feliç i no em conformaré mai més amb menys. Cada dia al despertar, miro al futur de cara i se que sempre seguiré sent jo, per molt que ja no agradi, per molt que ja no m'estimin, per molt que les coses ja no siguin el que eren. Ara tinc a la tauleta de nit un gat daurat i una nina de fireta amb aires orientals, que serà el següent.....

Tu corazón....

“Llevo tu corazón conmigo,

lo llevo en mi corazón
nunca estoy sin él

allá donde voy vas tu querida,

y todo aquello hecho solo por mi

lo haces tú, mi amada,

no temo al destino,

porqué tu eres mi destino

mi amor no quiero ningún mundo

pues hermosa… tu eres

mi mundo mi cielo

He aquí el mayor secreto

que nadie conoce

he aquí la raiz de la raiz

y el brote del brote

y el cielo del cielo

de un árbol llamado Vida
que crece más

de lo que el alma puede esperar

o la mente ocultares

la maravilla que mantiene

las estrellas separadas

llevo tu corazón…lo llevo en el mio.”

Sopars d'Aniversaris Feliç

En pocs moments, en moments com aquest, et retrobes amb la gent que estimes, la gent que tan trobes a faltar. Les mirava i era com si mai haguessin marxat, les mirava i era com si res hagués passat. Va ser tan sols un instant... però sempre les portaré amb mi.

Divendres Poetic, Manuel Altolaguirre

Tornen els divendres poetics. I potser avui el poema té més significats...

No hay ningún paso
ni atraviesa nadie
los dinteles de luz y de colores,
cuando la rosa se abre

porque invisibles son los paraísos

donde invisibles aves

los cantos melodiosos del silencio
a oscuras dan al aire

mas allá de la flor , adonde nunca
alma vestida puede presentarse ,
donde se rinde el cuerpo a la belleza
en un vacío entrañable

(la lenta libertad 1933)

Manuel Altolaguirre*1905/1959*

La Lluna

La meva Lluna. Ha estat amb nosaltres tota la vida, tota la seva vida. Sempre mirant-nos amb aquells grans ulls, atenta a qualsevol moviment. Un gos de casa, un gos falder. Bé de fet molt falder no és. Sempre seria, no li agraden els nens. Poruga, te por fins i tot quan salta l’automàtic, suposo que li recorden els trons. Es estimada i se que ens estima, a la seva manera, com ho fan els gossos. Passant els dies estirats aquí i allà, lladrant al qui passa, ensenyant les dents quan esta molt contenta, sempre he dit que tinc una gossa que sap somriure. La meva Lluna, sempre ha estat una mica llunàtica, i va portar al món quatre gossets, també força llunàtics. Avui la Lluna es un gos pataner amb el pes dels anys a les potes. Avui li passen factura d'una vida tranquil•la i llarga. Segurament aquest any que entra sigui el seu últim any, i tots plorarem la seva pèrdua com un dia ho vam fer amb l'Ona. Avui vull dedicar aquesta entrada a un gos que ens va ajudar a tots a superar les pors, les manies. Em fet de veterinaris, de parteres, de protectors i de maleducadors. L'hem mimat com si fos un nene més de casa i ara resulta que el seu temps s'acaba i jo no la vull veure marxar.

D'aniversaris

Aquest mes que està apunt d'acabar fa just un any. Un any de moltes coses, un any d'alegries, de compartir, de viure i desviure, de viatges, de sopars, de mojitos, de concerts, de teatres, d'il•lusions i esperances. També ha estat un any difícil, de reptes personals, de superació, de comiats. Un any en el que el meu cercle familiar a crescut una mica més. O millor dit a evolucionat. Tinc amigues que formen part d'un cercle íntim, allà on resideix la família.
Un any que ha passat potser massa ràpid, sense poder degustar els dies. La primavera va desaparèixer per deixar pas a un estiu que només a deixat un munt de fotografies.
Creia que seria complicat, però ara fent la vista enrere, he tingut molta sort i em sento feliç i afortunada amb el que m'ha tocat viure.
Pq les coses bones han superat tot lo dolent.

Y llega a su fin, este cuento tan bello acaba aquí...

... acaba aquí.

Sí, torna a ser dilluns i els somnis de cap de setmana s'esvaeixen en la memòria com tans d'altres. Torno a la rutina de dies d'hivern a l'espera d'un Nadal ple de gambes. A les dietes imaginaries i als propòsits d'any nou.
Un somriure trist com a ressaca, i un parell de fotos que no puc publicar. Promeses a part deixo una pinzellada d'un diumenge ple de sol.

De pena

Avui el món sencer no ho sap, no sap que algú a mort de pena. Tot segueix el seu curs, i res ha canviat. Però avui en algun lloc avui a mort de pena. Algú amb un gran futur, algú que ahir s'aixecava feliç pels esdeveniments, feliç per dur en el seu ventre el fruit de la il•lusió i l'esperança. Avui la joventut, la felicitat i l'amor s'han escorregut pel clavegueram. Avui ja no queda res de tot allò, de la parella, del fill, d'ella. No se qui era, no conec el seu nom, però comparteixo la pena d'una mort inesperada, d'una pèrdua tan absurda, tan injusta. Vull creure, en el meu món de fireta, que ha marxat a cuidar del seu fill no nat, per cuidar-lo allà on siguin. Per a que no estigui tot sol en l'obscuritat, per cantar-li nanes a cau d'orella i abraçar-lo per les nits. A marxat seguint l'estela del seu rastre.
Aquesta nit un nadó dormirà entre els braços de la seva mare, aquesta nit un pare plorarà la pèrdua.

Secrets

Sovint entre les persones es creen codis, codis secrets a orelles dels demés. Paraules que signifiquen el que ningú pot entendre. Símbols que només dos coneixen. Involuntàriament es crea un llenguatge a part de la resta del món, on els demés no hi poden accedir. Són frases, paraules, símbols o fins hi tot gestos i mirades. La complicitat i la llibertat d’expressar allò que vols dir amb intimitat tot i tenir mils de d'ulls observant. Avui és per fi divendres, dissabte ja queda més a la vora... i aquest migdia toca Tarradellas per dinar.

Confesions

Farà uns dies, potser ja un parell de setmanes, vaig tenir la necessitat de confessar. De dir en veu alta el que sentia, de aclarar les coses, saldar un deute que feia massa temps que tenia. I va ser aquell vespre.
Les coses no es podien demorar més. I per variar, ho vaig fer a la meva manera. Sense entremitjos, d'una atacada, amb el meu èmfasis dramàtic habitual. Portant les coses fins l'extrem, deixant anar com una bomba tot el que sentia, el que pensava. Sort en tinc que aquesta vegada només era confessar un amor, el meu gran amor. Vaig omplir les orelles de la meva avia dient lo molt que els estimava, lo molt que els agraïa el haver estat sempre al meu costat. Els meus records d’infància, tots i cadascun d'ells, els tinc barrejats amb la seva presència. Detalls que avui ja se m'escapen i no podré tornar a viure.
Sóc feliç, per haver tingut l'oportunitat de coneixe’ls.

Finde que voy!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Potser només són plans, potser només una il·lusió. Tinc el dia i tinc el lloc. Tan és si plou o fa sol, si el fred apreta o si sortirà el sol per arreglar-ho tot. Un dia d'escapada i el món com a destí! No veig el moment de que arribi dissabte, que vingui ja i no marxi!!