Costa, sobretot costa arrancar. Després deixes passar el temps i les coses sempre tornen a lloc. I sort en tinc que tot sigui així. Allunyar-me el més ràpid possible de la confusió i el no saber del cert, el no tenir les coses clares i la vida que vull. Però el consol de la calma futura, del silenci, alleugereix la tardor i la seva nostàlgia. Si és que encara el món és capaç de seguir, buscant allò que dona sentit, pq jo no?Torna la rutina amb les seves tardes fosques, amb el fred enganxat a les finestres i les llums de Nadal a tots els carrers. I no puc més que donar les gràcies a un silenci que s'estén més enllà de mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario