Proves de fe

Fa dies, de fet molts dies, que tinc en ment el tema de la fe. Potser per viure a ciutat, potser per les casualitats, últimament he vist molta gent de fe. Avui mateix sense anar més lluny, asseguda just al meu davant hi havia una senyora, gran, de cabells platejats i vestimenta rigorosa. I no deixen de sorprendrem cada vegada que els veig, que les veig. Jo tinc fe, potser no en les mateixes coses, o senzillament es diguin per noms diferents. Crec en les senyals, en el destí i poc en les casualitats. Crec en el meu instint, en les coses que se del cert. En el que veig dins meu. La meva és una fe innata en un món millor, on les coses han de tornar a lloc i els cercles per fi aconsegueixin completar-se. Se que he arribat fins on sóc gràcies a l'ajuda de molta gent, a la seva voluntat per ajudar-me a seguir endavant (posant-me un peu davant de l'altre).
La fe m'ajuda a dormir per les nits, em tranquil•litza l'ànima i m'esperança de l'arribada d'un demà millor. Del meu demà.

Coses que mai et diré

De fet parlo, sempre parlo, sense parar. Dic i dic, i torno a dir. Gairebé sense respirar. I de vegades, sovint, parlo per parlar, donant voltes i més voltes allò que vull dir i no se com fer-ho. Por a pronunciar-me en veu altre sobre el tema. Por a donar forma allò que només està al meu cap. I al sortir per la porta tornava a ser dues persones en comptes d'una de sola. La que guiava els meus passos endavant i que es sentia alleugerida per sortir d'allà, i la que viu en el meu cor, la qui governa sobre la meva culpa, la que encara creu en un futur millor. Aquesta estava aterrada, volia plorar, tornar, volia fer callar l'altre jo que no parava de caminar i caminar. I les dues parts de mi mateixa estaven d'acord en una cosa, desaparèixer. Però això no és tan fàcil.
I per un segon dins del pensament incoherent de la nit, del fred, vaig pensar en algú que no coneixeré, en algú que coneixia i en mi mateixa sense ells.
De fet torno a parlar, i no dic el que voldria dir, sí és que se el que és això.

Sin noticias de Dios

Los tiempos de reflexión supongo que deberían ser para eso, reflexionar. Aunque en realidad sean más para dejar pasar los días a ver si se solucionan por si solos. Las dudas a menudo tienen voz propia y cuesta no oírlas. Y sin saber muy bien pq tenemos claro lo que no queremos (aunque lo queramos). Confieso que llevo días durmiendo estupendamente, es algo que me gusta, dormir, horas y horas de sueño, todas para mi. Y de todo lo demás, estoy en ello. Analizo la situación una y otra vez, sin parar. El pasado, mi pasado, el lejano y aquel que aun puedo oler. Mi presente, el ahora mismo y el de dentro de unas horas. Y mi futuro, el que soñaba y el que va a ser. Y todo junto, esa mezcla de nostalgia y miedo, forman mi vida. De momento he llegado hasta aquí. Mi intuición, la que nunca escucho, me dice que siga para adelante, que desate amarres y vaya en busca de tormentas (mis tormentas), pero la prudencia habla de un quizás, un nunca se sabe que si se y no quiero ver. Y aun sabiendo que las cosas no funcionan no puedo irme sin más, yo no soy él, no quiero serlo.
Así que aquí estoy, de nuevo ante la disyuntiva del que debo hacer, así pasan mis días, mis años, y de mientras, a pesar de mi fe, no tengo noticias de Dios.

Dolenteries

De fons tinc al Muchachito, que aquest dissabte hi ha concert al Clap i toca aprendre les noves cançons, mentre faig el ronso una mica abans de començar a treballar. I en aquest petit break he atacat la màquina i m'estic menjat uns donuts de xocolata. Dels de xocolata negre de tota la vida. Intuir el seu gust inclús abans de mossegar-lo no fa que les sensacions canviïn. Us recordeu del "Petit Xef" doncs en aquest moments em sento igual que el jurat del concurs. I tot i haver de tornar a la realitat quan m'he posat l'últim boci a la boca i la meva cançó preferida arriba a la fi, sospiro i em desenfado de la vida i dels errors comesos per imprudent i tossuda.
Així dono pas al resta del meu dia que ha promès ser avorrit i difícil, i si algú creu que aquest termes són incompatibles l'intercanvio per un dia l'espai buit que tinc al cap.

PD: Deixo l'operació bikini per la setmana següent que per aquesta ja he fet moltes dolenteries...

De Mireies i del revés

Les coses petites es fan estimar, tot i ser lluny, tot i no ser. Les coses petites avui tenen un lloc per on colar-se. Les coses petites a vegades són només de paper, de colors però en blanc i negre. Les coses petites ja estan de camí, i la gent les espera, les desespera. Pintem-les de rosa i juguem-les al sol, de nou inventant paraules, inventant de nou el que hagi de ser. Les coses petites es fan invisibles, només amb el temps. Les coses petites avui encara dormen en somnis de cotó.

És el teu dia

Temps fa que ja només recordo. Ara des d'on sóc, somric al recordar. És el que te deixar passar el temps, veure'l transcorre com un rierol en calma durant la primavera. Quan tot reneix i no pots més que gaudir del moment efímer que vivim. És ara, després de tan i tan de temps, un temps que avui s'encapritxa etern, que asseguda davant la tarda, que tu tornes a mi. Que tot torna a mi. I sóc enormement feliç, per tu, sobretot per tu. Pq hi han coses que se saben, i coses que no esperaves. El futur, aquell que un dia vas somniar, t'ha vingut a despertar aquest mati. I fas recompte del temps viscut. Ara, abans que la casa renovi el seu moviment habitual, ara que encara tothom dorm, recordes tots aquells que ja no hi son. I somrius, estic segura de que somrius, per tota la felicitat viscuda, en els bons i en els mals moments. Un any més ple de tot, de vida, d'esperança, de llum.
En aquesta tarda, els sorolls estiuencs s'aprecien en la llunyania, que diferent serà aquest any, ho saps i ho se, i sóc enormement feliç, per tu, sobretot per tu. Espero algun dia trobar-te de nou en el meu camí, tot de passada amb un hola i un adéu.

De Nostalgia

Vana memoria que no puede traerte desde lejos,
que no te vuelve carne, risa gentil o canto.
Vana memoria mía incapaz de abrazar lo más mío,
incapaz de acariciar tu piel distante,
vana y obsesiva memoria que sólo alcanza a repetirme por quién vivo,
que respiro por este amor invulnerable y sin rutinas
También ausente eres mi presencia más cálida,
mi más pura nostalgia.

Darío Jaramillo Agudelo

Tornem a estar d'aniversaris

Una vegada més les espelmes il•luminaran aquell rostre tan conegut, tan estrany en el temps. Tornem a reunir-nos amb l'excusa de sempre, totes les que som i les que hi volem ser. Aquest cop et cau en dijous, sempre al mig, sempre pel mig. Per un any ple de il•lusions renovades, d'esperances i somnis per complir. Des d'aquí, des de Mojitolandia i des del concert que se’ns aproxima (espero coli) moltes felicitats!!! Gràcies per compartir aquest camí amb mi.

Sueños

Cuando a la noche, llega la hora de acostarse, en esos instantes en que el silencio por fin reina en tu vida. Bajo las mantas, con los dedos de los pies estirados, para alcanzar todo el espacio. Tu cuerpo se relaja, descansa, ya nada queda en ese instante por lo que luchar ese día. Sabes entonces que mañana seguirás el camino. Tu camino. Pq los cambios vienen a nosotros y a veces, sin saber, los estábamos esperando. Un paso más, quien sabe donde te llevará, dejas un ayer infeliz, lágrimas derramadas por sueños robados. Otro paso y tu vida será distinta. La esperanza te invade, mañana será otro día, un nuevo día y será todo para ti. Pero eso ya no importa, duermes ya y tu mente esta muy lejos de aquí.

Rises

Com pot ser que de cop entri per la finestra un titella groc, fent "xim-xim", fent "clong-clong"....
(cançó infantil)

He rigut, molt. M'has fet riure tant, que el regust del dinar sobre els llençols, encara dibuixa un somriure als meus llavis. Potser serà el meravellós dia de primavera. O la proximitat de moltes hores sense res absolutament a fer. Deixeu-me que us digui que avui tinc ganes de saltar, cantar i de riure i tot gràcies a tu.

Vamos a empezar bieen el día

Al menos es lo que pregonan los "Hombres G", Ono y Special K. Y mira que lo intento, aunque quizás no lo suficiente. Entre la guerra desatada en Howarts la semana pasada, la semifinal de Tienes Talento y elecciones varias, hace semanas que los despertares son algo difíciles. Las noches se acortan y mi cuerpo resentido le cuesta arrancar el día con una sonrisa. Incluso anoche, aun cuando la casa vacía de gente, la cebolla se quemo, la carne no quiso descongelarse a tiempo y el resultado final ha sido un estofado insípido, aguachirri y sin esencia... Y es que lo de cocinar nunca ha sido lo mío. He puesto mi vida en Standby y dejo que llegue semana santa con tranquilidad. He decidido no salir de la ciudad, así que pasaré todos los días empezando bieen. Levandandome tarde y desayunando chocolate con churros.

Si hace buen tiempo bajaré hasta la playa, alquilaré perro y novio, y soñaré con que todo es perfecto.

Institut de Gospel de Barcelona

Ahir, de divendres i de festa. Ahir, de passeig i menjant gelat per la Rambla. Ahir, enamorada d'un instant inesperat. I és que ara se més coses que ahir no sabia. Coses sense importància, coses que importen només alguna gent. I és que en la rotonda del metro de plaça Catalunya els divendres de 18:30h a 20h, hi ha concert. Va ser per casualitat, o potser d'això no existeix. Un grup nombrós de nois i noies, de dones i homes en general, cantaven gospel (en versió autonòmica). I m'hi vaig quedar. De peus, escoltant-los, absorta per les seves veus, el ritme contagiós i la recerca de mirades.
I el haver de fer mitja volta i encaminar els meus passos en sentit contrari al que desitjava, va ser difícil, jo m'hagués quedat, de peus...
De segur que algun dia hi tornaré a passar...

Creer

Me cuesta creer que ya no estáis. Me cuesta entender que no volveréis. Las cosas cambian, pero vuelvo siempre al mismo lugar, allí donde os encontré y os hecho de menos. Al veros de nuevo, de golpe, siento toda la falta que me hacéis, como si la rutina adormeciera el dolor y me hiciera creer que lo he superado, que soy fuerte. Pero todo es una mera ilusión. Al veros mis ojos no se cansan de miraros, tan guapas como siempre, tan alegres. Os hecho de menos... muy de menos.

Molta sort!!!!!

Saps que t'ho mereixes i se del cert que t'anirà molt i molt bé. A vegades costa creure que fora d'aquí existeix un món. I aquesta nit... fiesta!!!

Mmmm... tinc gana

Sus ojos

Si alguna vez vais, venís u os quedáis en la "bella Amsterdan" no os olvidéis de pasear por sus calles de la mano de Aurora. La volví a encontrar en el mismo lugar, ella sin saber, cuenta la historia i relata de nuevo lo maravillosa que es esa ciudad. O mejor dicho "lo flipas". Te contará entre adoquines los pecados de la iglesia, o lo que es lo mismo de la venta de parcelas de cielo para los marineros y sus almas. Te hablará sobre la leyenda de la Ostia Sagrada, incomible e infumable, pero no insoluble. De los holandeses, de su tenacidad, de su generosidad (y sus torturas). Y sin ni siquiera darte cuenta verás la ciudad a través de sus ojos, y te enamoraras irremediablemente, de sus canales, de sus puentes, de sus casas, de los arenques (mmmm...)!! Y volverás... siempre volverás.

Regals inesperats

Un dia em desperto i et trobo, amagat entre els llençols, darrera una arruga entre el coixí i la meva mà. Així, petit com un cigronet. I el meu cor, ésser estrany, t'adopta com a fill d'ànima morta. Els dies transcorrent lents, calorosos, quan tot és estiu. Content, el meu cigronet no creix, jo només somric al veure't dormir. Un gest propi de mi, suposo. I deixo que passin els dies, els de sol i els de pluja. Aquells en que estic de bones i els molts en que hem trobes girada. Sense voler-ho ens plantem en un test de sorra blanca, d'un balcó de Sant Gervasi. I l'olla fa "chup-chup" mentre miro el televisor. Distreta, així com jo sóc. L'ésser estrany que resideix en lloc del meu cor fa de les seves, un dia vol tornar i a l'altre seguir endavant. A vegades te sed i d'altres només gana. El món gira i segueixo distreta, ara mirant per la finestra d'un tren de rodalies que dona voltes sense saber molt bé on parar. I de la mà em portes per carrers menjant peix típic holandès. I entre les rialles que m'omplen les orelles el meu cigronet a desaparegut, i m'espanto al no trobar-te entre els llençols. Ara, l'espai buit del meu forat negre, entre les runes del que vaig ser, hi han arrels, arrels d'un arbre sense nom. M'envoltes i no puc parar de somriure, de riure a riallades, hem fas girar i res s'atura. I per estrany que sembli la pasta ja està, apunt per menjar. He regat el test de sorra blanca i l'arbre petit ja te nom. Avui dormo sota l'ombra d'un bon llibre, amb un gran final.

Llueve...

Hoy por extraño que parezca, no tengo ganas. No tengo ganas de subirme al mundo. Saldría a la calle, recorrería la ciudad, bajo la lluvia, escondida tras el paraguas. Hoy me cuesta ser feliz. No pq no lo sea, quizás pq lo soy no lo deseo. Hoy estoy de silencio y con muchas cosas que contar. Siento nostalgia, aunque no sea la misma. Hoy se que todo es diferente y no quiero volver a perder. Serà la vuelta lo que hace tan dificil la realidad.

Llueve... y no quiero que pare.

Publicidad

Hoy no tengo tiempo de escribir, la faena me aprieta i el tiempo transcurre rápido entre las horas.
Hoy solo he tenido tiempo de leer, de leer mucho y de gustarme mucho más. Hoy he leído, pensamientos de los demás. Así que aun sin poder, permitidme abriros una puerta a alguien a quien quiero animar, a seguir a delante. A no parar. A que escriba y pinte, a que pinte y escriba en su falsa soledad. El primer paso siempre lleva a un segundo y este, a la eternidad.
En mis senderos de arena hoy te encuentro, y rencuentro, en mi caminar.

Carrie se ha ido....

Que passaria si un dia decidíssiu fer un favor a un conegut....
Que passaria si un dia qualsevol algú us demanés un simple favor...
Segurament com tothom el faríeu.
Això va ser, el que sense saber-ho, el desencadenant d'una setmana "horrible". I dic horrible pq ha estat com una mini sèrie, d'aquelles d'Antena3 els diumenges per la tarda. D'aquelles amb poc pressupost i molta salsa de tomàquet. Potser vist des de fora no sigui tan dramàtic, ni tan transcendental... però deixeu-me que us expliqui un conte, una historieta per a no dormir...I és que aquesta setmana hem estat de pega amb la convidada que hem tingut. Normalment m'agrada tenir gent per a casa. M'agrada sentir el xivarri, les rialles. Omplen de vida aquelles parets blanques, trencant la rutina i transformant el final del dia en un moment especial.Però no va ser ni molt menys el que varem sentir aquesta vegada. Érem estranyes en la nostra pròpia casa. Va envair cada racó d'una presencia tèrbola, desquiciada i ensordidora. Jo per curar-nos en salud vaig amagar tots i cadascuns dels gabinets que corrien per la cuina, inclòs el perniler. Segurament ho trobeu desmesurat, i potser tingueu part de raó. Però crec que no va estar de més ser previsora. Tenia la sensació que en qualsevol moment la cosa explotaria, se li giraria el cap i començaria a parlar amb un altre llengua. No és el que va dir, era la seva presencia, la seva aura, segur que si l'hagués pogut veure seria d'un color negre nit. I el pitjor de tot és que hem hagut de conviure amb ella tota la setmana, bé de fet l'única nit que vam tenir sense ella va ser la d'ahir. Un vespre tranquil, de converses sense transcendència i recuperant l'espai robat. Fent que la casa tornes al seu estat de letargia permanent, expulsant qualsevol rastre de mala vibració.Per això suposo que l'hem batejat amb aquest sobrenom.