Plou i no fa sol

Després que ens allarguessin el dia, de que per fi és primavera en el Corte Inglés, la pluja s'ha tornat a instal·lar en les nostres vides. Tenyint de gris el cel i els somriures.

Roma

Primavera, dolça primavera.

Picnic

La roda ja està en marxa. Comença la primavera i la ronda habitual d'aniversaris varis. Amb ells els regals i les visites al Women's Secret. Els somnis de platja i les ganes d'estar a l'aire lliure.

Aquest any per primera vegada en molts anys i seguint una vella tradició tornarém anar de Picnic.

Tornarem anar al Corredor tots junts i amb cares noves. Els petits i els grans.

M'agrada envoltar-me de tots aquells a qui estimo, dels seus riures i les seves veus.

Només ens falta esperar dos mesos!!

La tornada a la meva rutina

Feia setmanes que dubtava que la meva vida fos el que volia. Havia perdut el nord, el camí o com sen vulgui dir. Ahir per primera vegada en molts dies vaig obrir la porta de casa i no m'esperava només el silenci. Vaig seure còmodament en el sofà mentre de nou les coses tornaven a lloc. La pols en els mobles, la roba sobra la taula, la tauleta plena de gots i a la televisió la sèrie dels diumenges. Vaig anar a dormir sabent que la casa tornava a estar plena de gent, de la meva gent. Aquesta segona família que tan estimo i que tan odio. Somric al pensar que no hi ha cap moment en el que m'arrepenteixi d'haver pres aquesta decisió.
M'agrada la meva rutina!

Brindis i sopars amb la Mafia

A falta de les nostres fotos, a falta de més somriures i riures amb regust a vi i a xocolata, dedico un pensament al sopar del dijous passat. Recordo pocs detalls, bon menjar i millor companyia. Vam acabar brindant pel futur i pels milions que gastem sense ni tan sols haver-nos tocat el Euromillon. Jo, brindo per les botes noves, pels collarets robats i les agendes plenes de paraules. Pels nostres plans a mitges i un restaurant per a nosaltres soles.

Tot i trobar-nos poquet en el temps són aquests moments els que fan d'aquest món, un món millor.

Discurs polític

Buenas!!

Doncs ara que tinc per fi un segon per respirar m’he posat a llegir i he observat que sense voler s'ha obert un debat.

Doncs bé, la meva opinió al respecte és molt simple i no segueix cap raonament fonamentat en uns gran coneixements de la situació actual, però bé tots hem de tenim una, no??!

Crec que tot i semblar nacionalista i dictatorial hauria d’haver més cinema en català. Núria, estic amb tu que prefereixo veure-les en castellà, serà la força del costum, la idea que ja tenim preestablerta sobre la veu de cada actor. Però entre el que ens han imposat i la recent moda de no traduir els títols de l’anglès, estan poc a poc, apoderant-se de tot l’àmbit popular.

Quan vaig estar a Paris, el noi que ens va fer de guia ens va estar explicat que a França hi ha una llei que tot ha d’estar traduït al francès. Tota paraula que ve de fora (anglesa sobretot, ja sabeu lo que a la gent li agrada els anglicismes) te una traducció. Imagineu-vos lo que arriba a treballar la “Real Acadèmia de la Llengua Francesa”!!

I malgrat repetir que pot semblar molt “imposicionari” per la meva part, crec que hauríem de fer el mateix. La llengua és viva i rica mentre la gent la parla. Del contrari entra en declivi i mor. No ens hem d’oblidar que la nostra és una llengua minoritària, sovint confosa amb un dialecte del castellà (no hi ha cosa que hem faci més ràbia). Som un país que ha crescut i creix amb la immigració (tan de fora com de l’estranger), un poble bilingüe el qual lluita constantment pel seu reconeixement. I sense voler sonar més nacionalista, que no ho sóc, de fet no tinc postura política definida, hem de ser tolerants però no transigents pel que respecta a les nostres senyes d’identitat.

Apa, he dit.

Orden por favor!

Dissabte tinc un sopar, dissabte he convidat a la gent a venir a casa. Cuinaré jo. El primer, el segon i fons i tot el postra els faré jo. Però tot està potes amunt. El desordre habitual ara resulta que no m'agrada tant i no se quan podré posar-m’hi. Ara ja tinc presa, ara ja les hores se'm tiren al damunt. I vaig cansada, tan cansada que al arribar a casa no tinc ganes i faig la "vista grossa".

Els plans sempre solen sortir del revés espero no se'm cremi res!

Tinc ganes d'obrir les portes per rebre a aquestes cares noves. Cares que començo apreciar i no voldria pas que no s'ho passessin bé.

No són amics meus, ni mai ho seran, però se que tampoc és un impediment per agafar carinyo a la gent. Tinc ganes de tornar a riure, d'omplir la casa de llum amb els seus somriures, amb els somnis compartits i sempre tu al meu costat. Per sempre més.

Water

Volver a ti

Que extraños son los sueños, aparecen cuanto menos los esperas y el subconsciente hace de mi lo que le apetece.
Hace años que durmiendo no soñaba contigo y sin embargo ayer soñé. No recuerdo mucho, casi nada, el guión se difumina entre la niebla y tampoco me interesa saber. Solo recuerdo que me dabas la mano, dedos entrelazados sin motivo y me soltaste, pq todo era un secreto. Pq alguien se acercaba. Dicho así todo pierde parte de la magia que sentí, aun insulso a los oídos de los demás para mi fue especial. Con todo el cariño y respeto que puedo tener, jamás volveré. En silencio.
Ayer soñé y no entiendo ni quiero saber el pq.

Ikea

Dissabte, m'he enfadat amb el món i vaig al Ikea, vull un armari nou.
Vull canviar d'aires i dormir entre llençols de colors. Un "redecora tu vida" a cop de talonari o de targeta en aquest cas. Quines coses més boniques, quines idees tan originals... sóc incapaç d'ajuntar dos colors amb gràcia. Que entri la llum per tots costats, que tot hem recordi a una casa anglesa tradicional. Vull espai, per canviar els mobles al meu desig, alliberar racons que de cop hem semblen oprimits.

Divendres poètic

Avui com cada divendres des de que sóc per aquestes contrades que he rebut el mail del "divendres poètic". Potser una poesia que ja havia penjat en el blog o potser no, ja ni ho recordo. Són paraules de Miquel Marti i Pol, paraules que un dia algú hem va dedicar. I m'ha recordat ja de bon matí altres dies feliços, estius plens de llum i llibertat. Lluny dels meus per un instant, gaudint de la vida en el únic lloc que sempre m'agrada tornar. Avui reescric les paraules d'un vers antic, us deixo gaudint dels vostres propis records...

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí Pol

(Del llibre de les absències,)
(FRAGMENT

Sota l'aigua

No teniu la sensació a vegades d'estar submergits sota l'aigua? De flotar en la immensitat de l'espai obert, arrossegat pels corrents. En un profund silenci. Veient com el sol brilla allà dalt i els cabells, que acaricien suaument les galtes tapant la visió. Sota l'aigua, no hi ha res. Les cames no pesen i els batecs del cor provoquen petites ones que s'allunyen ràpidament.
Bé, de fet m'agradaria estar sota, sota l'aigua.
Passen els dies que s'omplen dels detalls rutinaris que ràpidament oblidem, s'omplen de mirades, de records, de tacte i mals humors. Sota l'aigua tot pren un altre color.
El mes de febrer ha portat de tot una mica, de tot i més. Les coses bones es superposen a les dolentes i viceversa. Però tot en un espaitemps distint, confús, aletarga’t.

És el que te viure sota l'aigua.

Torno al gimnàs, torno a ser pobre

Avui estic contenta, contenta de nou, contenta sempre que prenc la mateixa decisió. La mateixa il•lusió, la mateixa fe. Avui de nou m'he tornat apuntar al gimnàs. No estava dins dels propòsits d'aquest any. Però ho necessito, necessito sentir que sóc capaç de portar tots els projectes endavant. Ocupar els meus dies i les meves hores amb mil plans alternatius al sofà i la tv. Avui, m'he apuntat de nou al gimnàs (crec que és la 3a vegada que ho intento) i també m'he apuntat a un curs de comptabilitat per renovar-me i aprendre tot allò que desconec del món que m'agrada i no m'atreveixo afrontar. Contenta també pq acabo de tornar de París, ja ho te l’oblit això. Contenta per tenir tots els caps de setmana de febrer ocupats en coses meves i en coses teves. Contenta per menjar-me una pizza de rucula i parmesano, i la rucula saps que m'encanta.
Avui estic cansada pq no tot ha sortit com esperava, però tot i els fracassos he dormit tranquil•la.

Me duele

Me duele, me duele tanto que no quiero ni hablar, tanto que me cuesta respirar. El viento se ha ido, llevándose demasiadas cosas con él. Llega la lluvia, lluvia de final de mes. Es en estos días que todo cuesta un poco más.
Mientras el mundo se llena de agua, yo me escondo tumbada en el sofá, el televisor encendido y el murmullo de la ciudad al otro lado del cristal. Noches de orgullo y prejuicio, pesadillas que olvidar.
Me duele, me duele tanto que hasta las palabras me duelen de pensar....

Jo també surto

Eis deixeu-me lloc a mi també, males persones.....

Portes Obertes

Dinars a corre cuita, dinars accelerats. Tot llest en un moment i la conversa flueix normalment. Tot és familiar, tot és nou i "extrany". Els nervis per fi han desaparegut i els plats apareixen l'un rere l'altre com si ho hagués fet tota la vida. Un menú, per mi, per a molta gent. La pasta, la carn, les salses i el postra es van deixar menjar, potser hi va faltar pa, potser una mica més de caliu ambiental. Però els riures i somriures, les historietes quotidianes, els problemes de tothom fan i desfan el nostre dia a dia. Va ser una vetllada increïble, condensada en el poc temps compartit. Queden pendents tot de bons propòsits, de futures nits compartint molt més. Agraïda per la companyia, per tot allò que només es guarda en el record.

Piedras

Tropezamos en la misma piedra una y otra vez, sin saber donde parar, sin saber si parar. Equivocarnos siempre y no querer rectificar. La tozudez nunca fue una virtud. Nos despreciamos a nosotros mismos y tenemos miedo a merecer mucho más. Hoy quiero hacer un alto en mi camino para sacarme la piedra del zapato. Quizás así logre avanzar.

Hay quien dijo que este puede ser mi año y no quiero dejarlo escapar.

Over the rainbow

Avui he llegit una carta, d'aquelles que es llencen al mar esperant ser llegides, qui sap per quin pirata. Avui he descobert que volia llegir la teva carta, necessitava escoltar la teva veu.
Parlaves de llocs llunyans en la memòria, de somnis "d'algun dia". Parlaves de perderes, parlaves de no voler ser trobada. I de llocs, de refugis i de fars. Saps, jo un dia vaig tenir tota una illa deserta per a mi i un vaixell pirata per anar a solcar els mars. Per lluitar contra les tempestes i sentir l'aire salat en el rostre. Però com tots els somnis hi ha un despertar i pateixo d'insomni des de llavors. I l'únic que les boires hem deixen veure, es un tros de fusta a la deriva en mig de la nit.
Potser sí tens raó, potser viure en un far sigui la solució per recuperar les meves llargues nits. Un far per no tornar-me a perdre i poder tornar sempre a casa. Il·luminant el camí d'aquells que ja no tornaran, d'aquells que ja no vull que tornin i que voldria protegir dels dies grisos. Potser si ells també veiessin la llum del far, des de la llunyania potser no se sentin tan sols.
Però crec que fins que no trobi el meu far hauré de seguir compartint les meves nits d'insomni amb els remordiments i la culpa. Amb la nostàlgia dels meus estius al mar.

I buscant , buscant he trobat on m'agradaria arribar...

Decisions de matinada

Qui no vol escoltar un fado mentre sopes en una tauleta en mig d'un carreró ple de gent amb somriures d'estiu? Contemplant imatges d'altres temps m'he adonat que hi vull tornar, que tornaré. Qui sap si vulguis venir. Necessito trepitjar la sorra amb els peus nus, la brisa fresca de l'atlantic escoltant el silenci. Perdre el temps, perdrem jo de nou entre els seus carrers. Seguiré el mateix camí, potser sense tantes parades, amb el va i ve del tren arribaré on moren les vies i el cel s'uneix amb el mar.

És l'hora de preparar les maletes...

Aun

Aun con la oscuridad del alba, aun cuando el silencio ronda por las calles de una ciudad dormida. Aun cuando la brisa fresca de la noche acaricia el rostro de los nocturnos. Aun entonces sigues estando en mi presente. Escondido bajo mi piel. Me convertiste en el guardián de los recuerdos, el que atesora la llave. Sigo andando aun hasta donde incluso la fe no existe. Entre las sombras y el lodo. Inmortal al tiempo mientras pueda recordar. Losa que cae sobro los hombros, sin llanto, sin reproches.
Aun cuando creas que el viento borro tus huellas, aunque la distancia sea insalvable, seguiré guardando el secreto.